Tres anys després de veure per primera vegada als germans Zipi y Zape a la gran pantalla, ha arribat la segona entrega titulada Zipi y Zape y la Isla del Capitán. La pel·lícula dirigida per Oskar Santos no està a l’altura dels seus predecessors originals, els còmics, però sí que supera el primer intent de Santos, Zipi y Zape y el club de la canica.
En aquesta ocasió els dos germans són castigats després de la seva última entremaliada sense vacances de Nadal i els seus pares se’ls emporten a una illa remota on el pare ha quedat amb un important editor. Una tempesta els obliga a quedar-se a la mansió de la senyoreta Pam, on viu junt amb un grup de nens orfes. La trama es complica quan els pares desapareixen i els bessons han de valdre’s de les seves habilitats per rescatar-los.
En les històries en què la màgia i la fantasia són elements protagonistes el més important és que l’espectador entri en la història i accepti les “regles del joc”, és a dir, quan un veu Harry Potter o Joc de Trons es creu el que veu i ho assimila com si fos “real”. En aquest cas, en el qual aquests dos elements estan presents falla alguna cosa, ja que no t’ho acabes de creure, tot es veu massa forçat. Homes que es converteixen en animals, una màquina que fa retrocedir en el temps, coses que s’han pogut veure en altres ocasions però que aquí no funcionen.
En aquesta segona entrega els bessons canvien de cara i, els encarregats de donar-los vida són Teo Planell i Toni Gómez (enlloc de Raúl Rivas i Daniel Cerezo), s’ha de dir que el canvi és a millor, interpretativament parlant, tot i que encara els queda molt de rodatge per endavant. Segurament aquest film passi desapercebut dins la taquilla estival, plena de grans estrenes.
Veredicte
El millor: Els tocs còmics que sí que fan gràcia i fan passar una bona estona.
El pitjor: L’espectador no acaba d’entrar a la història i costa creure’s l’univers que han volgut crear.
Nota: 5
