Es presenta un estiu diferent si som dels que seiem al sofà després de dinar per veure el TN i la sèrie que toqui. Per començar, perquè vam començar temporada d’estiu molt aviat, el 27 de juny, quan abans teníem la sèrie de tot l’any fins a finals de juliol.
Abans, estiu volia dir recuperar sèries antigues i recuperar records que ens van fer vibrar. De fet, no. Volia dir recuperar Plats Bruts. Estiu volia dir Plats Bruts, sempre. Una sèrie de 1999 que, per més repetida i repetida i repetida com un got de gaspatxo amb massa all, ens refresca, ens agrada, ens arrenca les riallades que arrencava quan miràvem els capítols dilluns al vespre després del TN. Ens sabem els diàlegs de memòria, gairebé, o sense el gairebé, i tot i així seguim enganxats cada vegada que la reposen. El David, el Lopes, l’Emma, el Ramon, la Mercedes, la Carbonell, el Pol. Personalment, els capítols de la iaia em van costar de tolerar des del principi. I aquell capítol de la platja? El capítol de la platja, nens! Sóc l’única que encara canta les cançons per aquí i per allà de tant en tant? Ai, sí, quin tros de sèrie. Quin brillant. Però l’any passat ja van deixar de fer-la, i aquest any tampoc la tenim.
Una altra sèrie que era sinònim d’estiu era Temps de Silenci. La història d’un país en un culebrot. Una sèrie que ens entretenia, ens feia estremir perquè era un bon drama, però que alhora ens explicava què va passar temps enrere, als que encara no havíem nascut, i que els els feia recordar als que van viure l’horror de llavors. Qui no plora cada cop que maten l’Antonio? Qui no s’emociona quan la Consol es tira daltabaix del terrat? La veu de la gran Cristina Dilla ens acompanyava i ens acariciava en aquestes tardes d’estiu en què canviàvem la piscina per l’aire condicionat. Però aquest any no ho fa.
Aquest any també recordem, però no fem anar la memòria tan enllà. Recordem La Riera des d’un principi, d’una manera molt especial. Trobo molt encertada aquesta manera de partir els capítols en trames i de condensar les històries que ens van tenir intrigats durant dies. És bonic, també, veure com han crescut i evolucionat personatges que ens acompanyen encara cada migdia. I veure com la memòria classifica els records i hi ha coses que sap i coses que no.
En fi. Sigui com sigui, les sèries de l’estiu tenen aquell dilema de si han d’estar bé perquè fa molta calor i la gent s’està a casa amb l’aire condicionat fins les sis de la tarda o si no cal que siguin gaire perquè la gent surt i va a la piscina i la platja i de vacances i ningú s’està a casa enganxat a la tele. Per això des de programació aprofiten per fer-nos recordar. Però sabeu què? Jo ho compro. M’agrada, fer memòria. Sóc una nostàlgica.
