Potser ja és hora de posar els cinemes a la fresca al lloc que els pertoca. En aquest país, que som tant de menysprear moltes coses i crear elits contràries al sentit comú, els “cinemes a la fresca” han patit un bullying considerable. Cal trencar una llança, o dues, per aquesta litúrgia cinematogràfica, que més que cap altra forma d’exhibició representa l’essència primera del cine. Les places, barris, parcs i descampats d’arreu s’omplen durant l’estiu de pantalles moltes vegades mig improvisades, amb cadires plegables de fusta (o de plàstic si estem de sort) i amb la gent distribuïda de la manera més asimètrica possible. I això és una oda sincera al sentit cinematogràfic.
El setè art va néixer com un truc de màgia, amb aquell llençol penjat al soterrani del Grand café del Boulevard de Capucines que va acollir la primera projecció de la història, i aquest aspecte popular i lúdic l’ha acompanyat durant tota la seva vida. Els Drive–In, per exemple, tenen un lloc destacat dins la història del cinema nord-americà i són un referent ineludible del seu vessant més nostàlgic i festiu. En aquests darrers anys, els cinemes a la fresca s’han multiplicat al nostre país amb cims com la Sala Montjuïc, el Festival Gandules al CCCB, el Festival Nits de cinema oriental de Vic (amb la fórmula de film + sopar asiàtic), les Nits d’estiu de Castellar del Vallès, les sessions més radicals del Festival de Cinema a la Fresca de Manlleu, el nou Festival de Castelldefels i un llarguíssim i completíssim etcètera.
Cada any hi ha noves adhesions a una de les maneres més desinhibides de sentir el cine, amb la “sala” plena de gom a gom, amb un sostre amb milers d’estrelles i aquella rialla, ensurt o aplaudiment col·lectiu que retornen el cinema al seu màgic origen. Per entendre la dimensió d’aquest fenomen us recomano un viatge youtubístic per Outdoor Cinemas d’arreu del món, sobretot a l’Índia i al sud-est asiàtic, alguns Drive–In que encara aguanten enyorats, o el Dorado dels Cinemes a la Fresca: les projeccions nocturnes a la Piazza Grande del Festival de Locarno (Suïssa) amb 7.000 localitats a l’aire lliure i amb les parets dels Alps davant els espectadors. Sí, el cinema per a tothom continua ben fresc.
