Venjances fredes a ‘Joc de trons’ Venjances fredes a ‘Joc de trons’
El final de la 6a temporada deixa bon sabor de boca als fans Venjances fredes a ‘Joc de trons’

Ja està… Ja s’ha acabat! Ens acomiadem de Joc de trons fins la primavera que ve però ho fem amb un bon regust al paladar. L’últim capítol de la temporada tanca de manera magistral una temporada irregular amb les trames més obertes que mai… Amb les guerres que vindran preparades i amb els bàndols ben col·locats. I el que és molt important: amb els fans contents perquè “els bons” no han quedat tan malparats com en altres ocasions.

spoiler-alert

Podríem dir que la 6a temporada ha començat i acabat bé. La resurrecció de Jon Snow (per molt esperada que fos) va ser un revulsiu i un punt a favor per la majoria de fans. De fet, la història del bastard dels Stark i la seva germana que ja no té res de pàmfila ha estat el més interessant de la temporada. Menció especial mereix el penúltim capítol, el de la batalla dels bastards, un no parar d’hòsties ben donades amb una destresa i cruesa inèdites a la televisió. Un desplegament de mitjans, efectes, extres i perícia darrere la càmera que mai no s’havien vist en una sèrie. La prova és aquest petit documental making of sobre aquest capítol que de ben segur serà el preferit de molta gent a l’espera del que passarà a les properes temporades.

La cara i la creu, el gel i el foc

Si els Stark i la seva victòria doblement dolça (la mort del mal parit major d’en Bolton i la tornada a Winterfell) ha estat el més interessant de la temporada hi ha hagut històries que han alentit el ritme i han fet que alguns capítols s’eternitzessin sense que passés res interessant/rellevant. Sí, parlo d’Arya Stark i sí parlo de la secta estrellada que ha governat Kings Landing a l’ombra durant tota la temporada. Anem a pams. És cert que totes dues trames s’han de cuinar a foc lent i veient els dos últims capítols s’entén molt el perquè de tot plegat però les converses a la presó entre Cersei Lannister o Margaery Tyrell amb el  High Sparrow de la secta m’han avorrit sobiranament. Igual que no em vaig menjar crispetes al sofà veient com una Arya mig cega anava sense nom pel món jugant a fet i amagar amb la seva rival i l’home sense rostre. Altre cop s’entén que s’ha de preparar el terreny però s’ha fet lent. Per sort, tot té la seva explicació. Al final Cersei i Arya es cobren les seves particulars revenges i no es queden curtes. Crues i sanguinàries totes dues. Fredes i calculades ja que estem davant de dues dones més llestes que la fam.

arya

Tot plegat respon a un problema endèmic de la sèrie que és a la vegada una conseqüència de basar-se en una saga literària d’una complexitat extrema com és Joc de trons. Hi ha massa personatges i tots han de brillar en algun moment. Però entre escena i escena de, per exemple Littlefinger o Lady Brienne, passen tantes coses que és normal que molta gent perdi el fil. És una llàstima però és inevitable.

També tinc alguns comentaris negatius per tota l’argument dels dracs. A veure, Daenerys, has tardat 6 temporades a agafar els dracs i decidir-te a creuar el mar! 6 temporades!! Ja tocava no? Per sort, l’atzar manipulat d’en George R.R. Martin ha volgut que khaleesi es trobar-se amb en Tyrion Lannister creant una de les aliances més sucoses de la sèrie. El cervell del “petitó” i el foc de la mare dels dracs (i els vaixells de les Iron Islands) de ben segur que PER FI donaran guerra de veritat a Westeros i no batalletes insulses a l’altra banda del “món”. A més, aquesta guerra s’agafa amb més il·lusió que mai pensant que a l’altra banda hi ha la bruixa més mal parida de totes: la REINA Cersei Lannister que tindrà un rival de la seva pròpia sang i una altra dona que té tan poca por a la mort com ella. Sucarem pa! Pa torrat…

Per últim (i sóc conscient que no podem repassar un a un tots els personatges) per fi sabem els veritables orígens de Jon Snow gràcies a les visions de tres ulls del seu germà… Ara em faré el xulo i us diré que a El cinèfil el nostre tronista de capçalera Martí Foz ja va avisar del que passaria a principis d’abril. Això obre noves lluites de regnat ja que l’home té sang noble per tots costats…

I no puc acabar sense acomiadar-me d’un dels millors personatge de la sèrie. Ha mort molta gent de la manera més cruel i salvatge possible. S’han tallat caps, s’han amputat membres, s’han cremat nens i s’han arrasat ciutats senceres… Però l’única mort que m’ha afectat tant com la de Eddard Stark ha estat la de Hodor. Sí, Hodor era el “puto amo”. Tot noblesa, tot tendresa, tot fidelitat. La prova que un personatge secundari carismàtic és importantíssim per un producte de cine. La seqüència de la seva mort amb flashback inclòs em va trencar el cor.

Hodor és el Chewbacca de Joc de Trons i el recordarem sempre en un racó privilegiat dels nostres cors. Descansa en pau! 

hodor

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*