Miquel Folch és representant d’actors des de fa més de quinze anys. Al llarg de la seva carrera ha portat a molts actors i actrius catalans i també ha fet d’actor a sèries com La Riera. Amant del cinema i la televisió Folch, explica a El cinèfil, les interioritats de la seva professió.
En què consisteix la feina d’un representant d’actors?
La feina de representant d’actors té dos vessants, una seria la promoció de l’actor i l’altre és la negociació de totes les feines que li surten a aquesta persona en l’àmbit professional. A part, d’això també es poden fer altres coses, com per exemple amb els joves que has de tenir l’actitud coach, que ara està tan de moda, molt activada. A mi m’agrada molt treballar amb gent jove perquè em carrega les piles, és gent que té molta il·lusió, que encara no ha tingut decepcions importants, que formen part del camí d’actor i, per mi les decepcions són una oportunitat d’aprendre, s’ha de ser positiu amb tot.
També cal ser psicòleg…
Amb els joves és fer més de coach, és ajudar-los a què per ells mateixos trobin aquell que serà el seu camí. Això no té res de filosòfic, és la vida real, de trepitjar terra, de buscar la practicitat i no anar-se’n per les braques. En aquesta professió el component de l’opinió d’altri és molt important i un ha d’estar ben reforçat perquè l’opinió d’aquest altri, que pot ser moltes vegades negativa o no negativa però sí, no positiva, com que no t’agafin per una feina, per ells no signifiqui un greuge suficientment important com perquè els afecti. Han d’estar tranquils, han de saber que si van a deu proves, potser i només potser els agafaran a una i que a mesura que vagin adquirint experiència aniran tenint cada vegada més oportunitats. Després entraríem amb actors que ja està més consolidats. En aquest casos l’opinió de l’altri ja no influeix tant. També et vénen més a buscar perquè ja has demostrat, entre cometes, que tu fas bé la teva feina.
Com et vas introduir en aquest món?
Jo començo en el món de la interpretació arran de ser actor, però no me’n vaig sortir en l’àmbit professional. Vaig tenir les meves oportunitats però no me’n sortia en l’àmbit econòmic, aleshores vaig buscar alternatives. Lògicament no pensava tornar d’allà on venia… Jo treballava en un banc i ho vaig deixar per ser actor, perquè era el que m’agradava i el què el cor em deia i bé, aquesta va ser una sortida. I la veritat és que estic molt content perquè he trobat una altra cosa que m’agrada, diguéssim que ara busco per actors aquella feina que no vaig trobar per mi. Crec que se’m dóna millor trobar feina pels altres que per mi. La qual cosa no significa que sigui un triomfador, però me’n vaig sortint, ara ja fa més de quinze anys que em dedico a això i estic molt content.
Segueixes posant-te davant la càmera?
Sí, segueixo fent d’actor. La gent amb qui segueixo treballant d’actor així de tant en tant, és la que em coneix d’abans i aquests em truquen, “escolta Miquel que tinc un paper per a tu” i jo encantat de fer-ho. Sí que poso algunes condicions, com que no siguin projectes molt grans, que no m’ocupin massa temps, simplement per treure’m el cuquet. M’ho passo molt bé. Ara l’última pel·lícula que he fet, ha estat amb el Joan Frank Charansonnet, en una pel·lícula que es diu Pàtria, en la qual faig un paper la mar de xulo: un capellà una mica tarat… Sempre em dóna papers així de “mala hòstia” en Joan Frank, però bé… També el represento a ell i som molt amics. I en general doncs, he treballat a La Riera, papers petits, per mi és el caramel.
Portes a més d’una trentena d’actors i actrius. Creus en les possibilitats de tots ells?
Sí perquè és èticament imprescindible. No per mi, sinó per ells. No seria decent dur algú en qui no creus, a part que seria una estupidesa, perquè jo em guanyo la vida quan tinc actors que treballen, amb els actors que no treballen, no em guanyo la vida. Si no hi crec, no treballaran perquè hi ha d’haver aquesta sinergia. Tots els actors que tinc a la meva web hi crec molt i també diré que hi ha molts altres actors que no tinc a la meva web i també hi crec. El que passa és que no pots portar-los a tots. És impossible.
T’has plantejat representar a més persones?
Portar-ne més em convertiria en una altra cosa. Portar més gent és absolutament plausible, ho he fet en un altre tipus de negoci que tenia però estava enfocat d’una altra manera. Ara m’estimo més ser un botiguer de barri, tinc el producte i el conec. Jo tinc molt contacte, en viu, fent un cafè, en un dinar, anant-los a veure lògicament quan fan espectacles. Tinc un contacte més gran que el que tindria si portés 200, 300 persones que seria absolutament impossible.
Què ha de tenir un actor/actriu perquè els representis?
Ostres, és difícil de contestar… Bé, també pot ser fàcil, t’ho contestaré fàcil. Ha de ser bo, a mi m’ha de semblar bo, m’ha de convèncer com a intèrpret i també, jo poso una altra condició que és que s’ha d’establir una relació entre els dos de sintonia. És important perquè, com que vinc de ser actor, jo vull ser el representant que m’hagués agradat tenir. Vull algú que sigui molt proper i amb qui pugui tenir empatia, jo ho entenc així. A mi m’arriba material de gent que té l’amabilitat i la confiança (que moltes vegades tampoc entens, perquè no et coneixen) però jo sempre, sempre, sempre em miro tot el material que em passen. Si això em convenç, entrem a una altra fase, quedo amb ell per prendre un cafè per mirar de veure quina és la relació que hi ha i, per últim, ja és el sí o el no. Moltes vegades també haig de dir que no agafo a més gent perquè no m’hi cap o perquè em coincideix el perfil amb altra gent que porto i no seria lògic i, al final perquè tampoc vull agafar a més gent. I és el que deia abans, jo vull ser un botiguer, amb una botiga petita de les que jo recordo de la meva infància.
Llegia que per tu és important tenir una sensibilitat i amor cap al teatre, cinema i la interpretació en general. Per què?
Et contestaré a la contra, per mi dedicar-me a això sense tenir amor pel cine, el teatre o la televisió no té sentit, em dedicaria a una altra cosa més rendible, per mi no tindria cap sentit. Per mi anar al cine i veure Blade Runner, Alien, Resplandor en la hierba o un fotimer de pel·lícules i que se’m posi la pell de gallina o que em posi a plorar amb Los puentes de Madison o amb E.T, per mi això és fonamental. La meva vida és cine, m’agrada el cine i les sèries, com Jocs de Trons que ara està de moda.
En quin moment diries que es troba l’audiovisual català?
Jo penso que està en un moment fotut. En aquest país, en general, la producció de cinema ha estat molt basada en l’aportació de TV3 i de tota una sèrie d’entitats que posen diners per tirar endavant els projectes. TV3 tots sabem com està, té molts problemes i ara realment produeix molt poquetes coses. De totes maneres, per mi, comparat amb fa tres anys hem superat el que va ser el més fort. Per mi les crisis, ara diré una cosa que diu tothom, les crisis a tots ens serveixen per aprendre o desaparèixer i jo crec que a l’audiovisual català el que està fent és aprendre i ara mateix s’estan fent moltes coses. Per exemple Minoria Absoluta, amb la que hi tinc gent treballant, està fent Cervantes de Lope de Vega, doncs em sembla collonut. Tinc entès que s’està preparant la producció de la segona temporada de El crack, del Joel Joan i tot això és producció catalana. S’estan fent coses i moltes espectaculars com Nit i dia o Merlí, que l’ha comprada la Atresmedia. Hem de seguir lluitant i hem de tirar endavant.
Quina creus que podria ser la solució?
Jo sempre he pensat que seria interessant plantejar-se la possibilitat de poder fer produccions sense dependre de les televisions, en general, ara ja no parlo estrictament de l’audiovisual català. Sé que potser estic dient una tonteria i algun productor podria dir-me que no en tinc ni idea però ho dic amb tot l’atreviment de no tenir-ne ni idea. Per mi seria interessant ser capaços de buscar formes alternatives de produir cinema, de produir sèries, de produir i l’alternativa és, en el nostre cas, prescindir o obviar, o que no siguin tan imprescindible la producció de les televisions. Perquè si no elles manen, de totes maneres ara anem cap a tot el contrari, ara per exemple Movistar TV diu que produirà deu sèries, i això són molts diners i molta feina per a molta gent, clar però això ja ho produirà un canal. Netflix, el mateix, etcètera, etcètera. Per mi el model americà és el model de veritat i, per mi ells són els mestres i manen, perquè produeixen molt i bé.
El problema doncs seria més aviat econòmic, de falta de suport.
Sí, en l’àmbit de creativitat per mi està demostrat que s’estan fent coses molt bones, abans t’he posat tres exemples amb un moment recents, perquè podem remuntar anys enrere. El mateix Joel Joan i la sèrie mítica que feia amb el Jordi Sànchez, Plats burts, jo la segueixo veient. Aquí es fan coses molt xules, per mi TV3 és una televisió que fa programes que estan molt bé, també sóc fan de El intermedio. Vull dir que com a creativitat n’hi ha, per mi el problema són els diners. El que passa també és que hem de ser conscient que perquè vinguin els diners en un tipus d’industria, aquesta industria n’ha de generar. Si el que fem (ara diré una cosa lletja) són pel·lícules com l’Albert Serra i pretenem guanyar calers amb això, l’hem cagat. L’Albert Serra potser és un home que mereix estar en un museu (jo no l’aniria a veure), perquè hi ha gent que el considera un artista i em sembla molt bé, però jo estic parlant de fer diners. Sempre hi ha coses que són més equilibrades, no estic defensant fer merda, al contrari però sí que estic defensant no fer la palla mental de cadascú.
