La realitat sempre supera la ficció La realitat sempre supera la ficció
Al cinema també hi ha espai pels documentals La realitat sempre supera la ficció

 

Nens, avui tampoc us podré parlar de la penícula Matrix perquè per molts cops que la miro, no l’acabo d’entendre. Aquella gent, amb aquells cables pel cos i aquelles cabrioles que fan… Noi, no hi ha manera de saber per on van els tiros, i mira que, precisament a Matrix, semblen fàcils d’esquivar.

Us explicaré una altra cosa, doncs! Sabeu que als cinemes no només s’hi poden anar a veure penícules? No, no! No estic parlant de veure penícules verdes en directe a les últimes files… Vull dir penícules de veritat, com les de tota la vida! Bueno, com les de tota la vida tampoc, que els efectes especials i aquestes coses han evolucionat molt en els darrers temps i les penícules ja no són el que eren! Abans sabies que el que veies a la pantalla eren hòmens i dones de veritat, vestits com exigís el guió, interpretant un paper determinat. Ara no! Ara potser aquell actor que estàs veient, i potser et fa tilín i tot, no existeix! Potser és un dibuix creat per ordinador! Des de luego, com avança tot…

360-improve-your-documentary-films-with-three-important-tips-Dppfs

I per què us deia això? Ah, sí! Perquè a les sales de cinema també s’hi poden veure documentals. Exacte! Com els de la tele, però nous, d’estrena. I n’hi ha de molt interessants, no us penseu. La gent té la costum de considerar els documentals avorrits, però n’hi ha de tota mena. Sí, hi ha vida documental més enllà de les tardes de la 2 i els nyus i els elefants! Sobre natura, sobre viatges, sobre societat… Alguns són treballs periodístics que, riu-te’n tu dels que fan als informatius de les cadenes especialitzades.

Un dels meus gèneres documentals preferits són els d’animalons. Sí! No hi ha res més relaxant que observar un tranquil paratge africà, amb els seus vius colors i el seu silenci, amb aquella zebra tan bonica que veu aigua tranquil·lament d’un estany que pobre de tu que en prenguessis una gota que agafaries cagarrines… I de cop i volta ve la lleona i nyac! Es fot la pobra bèstia amb tot una escampada de sang que si has acabat de dinar has de córrer cap al lavabo a vomitar. Jo penso, de vegades, que el tòfol que estava gravant els animals també hauria pogut avisar la víctima per a què s’escapés de l’agressor, però clar, llavors faltaria l’acció al documental. Res, el càmera, un còmplice més! Bueno, clar que també pot ser que si espantes el sopar d’una lleona, acabis sent tu el sopar d’aquella lleona, oi?

Deixeu-me, en aquest, punt fer una petita menció als dos grans documentalistes del món animal i natural, que ja no són entre nosaltres, pobrets. Félix Rodríguez de la Fuente i Jacques Cousteau. L’un enregistrava bèsties de la muntanya, i l’altre tot el que hi havia al fons submarí. Quantes hores de lliçons magistrals i ensenyances ens han brindat aquests dos hòmens!

jacques_costeau

Un altre tipus de documentals que m’agraden molt són els de viatges. Veure un documental sobre la pujada a l’Everest, o sobre les ciutats imperials del Japó, o el que sigui, és la millor manera de viatjar amb totes les comoditats i de forma econòmica. Al cap i a la fi, t’estalvies totes les coses negatives d’un viatge real: agafar mal de panxa per culpa del canvi d’aigües, que et clavin 5 euros per un cafè perquè et veuen cara de turista, o que el passatger de davant de l’avió reclini el seient per fer una becaina i arribar a les illes Canàries amb forma de tetrabrik. Res, res! A més a més, si te’ls mires amb atenció, els documentals sobre viatges et serveixen per fer creure a la peixatera que has anat a un munt de llocs.

I què em dieu dels documentals que s’encarreguen de narrar-nos la vida d’algú? N’hi ha sobre artistes, sobre polítics… Sobre gent rellevant, bàsicament. Clar, si ets un don Nadie tampoc esperis que et dediquin una penícula d’aquestes, que perquè ens expliquin com vas a comprar el pa i a rentar el cotxe a la benzinera, tampoc paga la pena. En Franco en sabia molt, d’aquest tema. Tenia una sèrie de documentals, els NO-DO, dedicats a parlar íntegrament a les seves gestes i miracles. Per cert, sabeu d’on ve la paraula NO-DO? De NO DOy para más

Ara, si hi ha un gènere de documentals que m’agraden, aquest és el d’investigació! Oh, i investigacions importants, no us penseu! N’hi va haver un, americà per suposat, que es va dedicar a menjar porqueries dels restaurants aquests moderns d’hamburgueses durant uns quants dies, per veure si acabava rebentant o no, i el que va aconseguir va ser guanyar uns quants quilos que quan va arribar l’estiu, a la platja es pensaven que era un catxalot!

maxresdefault

Ai! No és ben bé un gènere documental en si perquè els seus resultats poques vegades es mostren com a producte independent, però els making-off, o els Cómo se hizo que en diem a casa, també tenen un gran atractiu. M’encanta veure com es van fer les penícules que tants cops hem vist. Veure els seus secrets, els actors entre vestidors, els efectes especials… El dia que vaig veure el making-off de Parc Juràssic em vaig treure un pes de sobre! Ja m’havia espantat pensant que de veritat existien aquelles bèsties!

En fi, que hi ha molts tipus de documentals diferents i la mar d’interessants, però en l’únic que coincideixen tots és que en el fons, tot i que sabem que ens diuen la veritat, que ens expliquen les coses tal i com han passat, la pura realitat de la vida, ens acaben sorprenent més que moltes penícules carregades de fantasia. I és que ja ho diuen: la realitat sempre supera la ficció!

 

Iaia Toneta

Iaia Toneta Penícules

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*