today-is-a-good-day

Magneto: un antiheroi que ens atrau

- Advertisement -

“In a comic, you know how you can tell who the arch-villain’s going to be? He’s the exact opposite of the hero. And most times they’re friends”.

Elijah Price (Unbreakable, 2000)

Amb aquesta frase Samuel L. Jackson, antagonista de Bruce Willis a Unbreakable (una mena de film lateral sobre la gènesi d’un superheroi) posava negre sobre blanc pel que fa als codis que defineixen l’eterna lluita del bé contra el mal. Llum contra foscor, Déu contra Satán, Messi contra Cristiano Ronaldo. Allò que és bo sovint es defineix pel seu revers, per la necessitat de lluitar contra un oponent que simbolitzi una inversió de valors. De vegades però aquesta frontera no resta tan clara, les línies queden desdibuixades i la frontera que separa les bones intencions de la maldat potser fàcilment franquejada.

D’alguna manera el combat entre ambdues forces ha anat evolucionant amb el temps, passant d’una representació maniquea d’absoluts a versions més sofisticades on el detall i el matís han guanyat terreny en benefici d’una descripció més creïble de cara l’espectador, sigui en format visual o literari. Precisament és en aquest àmbit on la lluita entre Magneto, líder de la Germandat de Mutants Diabòlics i el Professor Charles Xavier, líder i mentor dels X-Men, té lloc.
A falta de comprovar quin és el camí que prendran aquests personatges a l’última entrega de la saga (Apocalipsis) sí que ens ha quedat clara una cosa, l’evolució no ha estat la mateixa al llarg d’aquests 16 anys que separen la primera entrega dels X-Men fins a dia d’avui. No és que menyspreem la figura del Professor Xavier, ni de bon tros, però si és cert que més enllà de saber quan i com es va quedar paralític, quan perdrà el cabell, etc., la seva trajectòria motivacional resta pràcticament inamovible. Resumint: el bo d’en Charles busca per tots els mitjans possibles (i si cal lluitar es lluita) que l’atzucac en la convivència entre humans i mutants es resolgui de forma pacífica, cohabitant units. Una postura lloable però que, ni que sigui a nivell cinematogràfic, resta una mica naïf, com si la cadena d’esdeveniments, tant personals com globals, no el pertorbessin el més mínim.

- Advertisement -

MagnetoXavier
És precisament per això, i perquè no dir-ho, pel treball dels guionistes, que la figura de Magneto pren una rellevància més i més important a mesura que les pel·lícules se succeeixen. D’alguna manera la figura d’Erik Lehnsherr, nom autèntic del personatge, creix en tant que resulta el portador del relat. Tal vegada no ocupa tanta quota de pantalla com en Charles Xavier, però és qui, a poc a poc, obliga els X-Men a reaccionar, a anar sempre a la contra dels seus actes. Magneto és el portador de la iniciativa temàtica de la saga i per tant el veritable protagonista.
Cal però, establir que aquest fet no és producte d’una intencionalitat primerenca sinó resultat del propi desenvolupament de les pel·lícules. Només cal donar un cop d’ull a les dues primeres entregues: Magneto, aquí interpretat per Ian McKellen, apareix com una mera contra figura, un antagonista que funciona com a mirall de Charles Xavier. Gairebé no en sabem res d’ell llevat de dades soltes de la seva biografia. Supervivent de camp de concentració nazi, examic del professor i obsessionat amb la destrucció de la raça humana en la qual no confia precisament pel seu passat de supervivent. Magneto, no resulta complex, és el malvat de la història, l’enemic a combatre, reclutador de mutants malvats i poca cosa més. Curiosament, hi ha territori per explorar, una contradicció que mai es posarà en relleu en cap de les entregues: Magneto odia la raça humana creient que voldran exterminar mutants com feien els nazis amb els jueus però la seva actitud, paradoxalment és suprematista, convertint-se sense ser-ne conscient en allò que pretén combatre.

- Advertisement -

X_Men_Primera_generaci_n-126411494-large
Aquesta descripció del personatge es mantindrà, amb certes pinzellades enriquidores tant en la segona part (també firmada per Bryan Singer) com en la desastrosa i irrellevant tercera part on Magneto fins i tot prenent protagonisme, acaba per ser despulla’t de tota consciència i es presenta com un mal absolut que, en conseqüència rep una retribució absoluta tant innecessària com barroera en la seva execució argumental. No és fins X-Men: Primera Generació, preqüela i cronològicament origen de la trama, que Magneto pren rellevància i el seu dibuix passa de ser un simple reflex a motor indiscutible.
El film dirigit per Matthew Vaughn aprofundeix en la relació entre els dos personatges principals, però de seguida se centra en el personatge de Magneto. L’interès vers Charles Xavier es va difuminant donada la consistència dels seus valors i Magneto passa a ser el focus del director. Els seus traumes, la seva ira, ràbia i odi queden d’alguna manera matisats per la seva pròpia història turmentada. És aquí on assistim en tot la seva esplendor a un retrat de l’ambigüitat, del clarobscur, de la complexitat. És el moment en què entenem la profunditat de l’amistat entre els dos personatges protagonistes i com finalment Xavier fracassa per poder canalitzar la ràbia de l’Erik malgrat tenir-ho tan a prop. Primera Generació ofereix possiblement, sota la brillant interpretació de Michael Fassbender, els moments més emotius del personatge. Moments que en aquesta escena arriben al cim d’empatia i comprensió pel personatge.

Finalment, Primera generació ens ofereix la destrucció de les últimes restes d’humanitat del personatge en un final en què renuncia al seu nom, Erik, i demana passar a ser anomenat Magneto. És doncs el moment en què la identitat humana s’esborra i deixa pas al monstre, a la màscara (o al casc simbòlic que identifica el personatge) que es presenta davant de la humanitat com a destructor i davant de la resta de mutants com a un (possible) redemptor de la seva espècie.
És a Dies del futur passat, següent film de la saga, on Magneto presenta una dualitat més marcada. En el passat com a flagell personificat de la humanitat, en el futur com a ancià penedit de les seves decisions passades. Malgrat les possibilitats que atorga aquesta doble visió, Magneto es presenta de forma massa plana en ambdós plans temporals, com si estiguéssim davant un impàs a l’espera que a les noves entregues seguim veient un desenvolupament del personatge més enllà de les dades, fets i actes que ja coneixíem. Ara doncs, només queda esperar a veure X-Men: Apocalipsis per determinar si Bryan Singer segueix atorgant a Magneto la capacitat de ser el personatge més atractiu de la saga o sí, al contrari, tornarà al camí de ser una mera contra cara negativa dels valors que simbolitza Charles Xavier.

 

- Advertisement -
Àlex Lascort
Barceloní i rodamon de les rodalies metropolitanes l'Àlex P. Lascort és un cinèfil compulsiu per herència familiar. Escriu a diversos mitjans online com 'Cine Maldito' o 'Fantastic Plastic Mag'. S'uneix a l'equip d'El cinèfil amb ganes d'explorar la cinefilia des d'una perspectiva nostrada.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents