Súper-Enemics però tan amics… Súper-Enemics però tan amics…
'Civil War' és un digne entreteniment que posa una peça més a la torre de Babel superheròica Súper-Enemics però tan amics…

Hollywood està arribant a un perillós punt on un surt d’una pel·lícula de superherois amb sensació de Déjà vu. En aquest sentit Captain America: Civil War és senzillament una pel·lícula més de paios emmascarats amb vestits cenyits (i aparentment molt incòmodes) que es foten hòsties entre ells. L’espectacularitat i la sorpresa de veure’ls junts per primer cop ja queda lluny. La guspira de la primera dels Avengers i la il·lusió de la Fase 1 de l’univers Marvel està força apagada. Ara bé, malgrat tot això res no treu que la súper guerra civil no sigui un producte distret i digerible.capitan-america-civil-war2

L’argument planteja una interessant premissa. Ja que el Avengers tenen superpoders apliquem-los un supercontrol via ONU. El fet de sotmetre l’equip a la supervisió de 117 països en assemblea provoca la divisió entre els partidaris (#TeamIron) i els detactors (#TeamCap). A partir d’aquí es creen els bàndols i l’inevitable xoc que dona sentit a la pel·lícula i de passada ens proporciona l’espectacle.

Com ja vam veure amb Batman v. Superman sumar personatges no sempre acaba significant sumar espectacle o interès. En el cas de Civil War trobem que el Vision interpretat per un insuls Paul Bettany sobra gairebé tant com la intranscendent Wanda/Bruixa Escarlata o el retorn de Clint (Hawkeye) Barton. La necessitat de donar-los minuts crea subtrames mancades d’interès i de tensió dramàtica. Diferent és el cas de T’Challa/Black Panter que, igual que va passar amb Wonder Woman, es converteix en un dels elements més frescs del film. Tampoc no estan de més els cameos d’Spiderman i de Ant-Man aportant, un en cada bàndol, una mica d’humor a la pel·lícula.

També mereix especial menció el paper del català Daniel Brhül. Solvent com gairebé sempre, no li ve gran el rol de dolent de la funció. Brhül està demostrant que sap escollir molt bé els seus papers i camina amb confiança i amb una natural equidistància entre el petit i el gran Hollywood sense oblidar-se del cine europeu que l’ha vist néixer i créixer. No oblidem que va estar nominat al Globus d’Or per la seva gran actuació com a Niki Lauda a Rush, on compartia cartell amb “Thor”. Esperem tornar-lo a veure com a Baron Zemo en noves aventures marvelianes…

daniel-bruhl-captain-america

Amb tot Civil War es deixa veure. Veus el que et pots esperar d’una pel·lícula de superherois. La idiosincràsia del film fa que cap dels dos personatges enfrontats pugui guanyar l’esmentada guerra civil i això potser provoca una certa sensació de “pse”, molt soroll per no res. Malgrat això la història està ben desenvolupada i el gir final de guió (secrets de 1991) provoca l’efecte que busca. Les notes negatives són, com acostuma a passar, un abús del CGI (efectes generats per ordinador) que no sempre llueix i que l’orgia de superherois tingui massa membres.

Veredicte

El millor: Les seqüències de lluita-acció-persecució. Bon espectacle si ets dels que menges crispetes.

El pitjor: Prou tòpics! Quants cops hem sentit la frase “hi ha qui pensa que enlloc d’herois sou justiciers”. ARRHHGG!!

Nota: 6

 

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*