today-is-a-good-day

Io ho ho! I una ampolla de rom!

- Advertisement -

Tot va començar el gener de 2015, amb The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring, al qual vaig assistir com un autèntic fanboy. Al gener de 2016, després de The Artist, li va tocar el torn a Gladiator, i també vaig tenir el plaer de ser-hi. I ara, a l’abril, en el marc del cicle OBCinema, arriba el moment d’una de les millors pel·lícules d’aventures dels últims temps: Pirates of the Caribbean: the Curse of the Black Pearl.

Que què és això del cicle OBCinema? Doncs és una meravellosa proposta de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), que està oferint dins els seus programes de temporada, i que als apassionats de les bandes sonores (els scores, pels qui anem de snobs i usem els vocables anglosaxons) ens emociona de cap a peus: veure com aquesta gran orquestra interpreta amb gran mestria tota la banda sonora d’un film, a la vegada que es projecta la pel·lícula en gran pantalla .
la foto 1 (1)

- Advertisement -

Dels 143 minuts de durada hi ha uns 105-110 que contenen música escrita expressament per a les seqüències protagonitzades pels ja quotidians Jack Sparrow, Will Turner, Elizabeth Swann i pel capità Barbossa. Xifra gens menyspreable per a un concert amb una OBC potent i perfectament sincronitzada amb les imatges gràcies a l’àgil batuta del britànic David Firman, expert orquestrador i director que s’ha especialitzat en els últims anys en oferir aquest tipus d’espectacles (ha dirigit interpretacions de la banda sonora de les tres primeres pel·lícules de la saga dels pirates, així de com Frozen i de Fantasia, totes de Disney). Dels cors se’n va fer càrrec un conjunt que jo personalment desconeixia però que em van entusiasmar completament, el cor masculí especialitzat en música antiga dels segles XV al XVIII Ensemble O Vos Omnes.

- Advertisement -

El concert va ser, senzillament, espectacular des del primer minut, amb una orquestra totalment entregada i un cor solemne i precís. Els violins van ser majestuosos, amb les dinàmiques molt ben executades, i, contra tot pronòstic, la percussió i els metalls van sonar amb tota l’èpica que calia. I subratllo el “en contra de tot pronòstic”, no per la falta de qualitat o de talent dels instrumentistes (d’això precisament no ens en falta), sinó perquè les partitures compostes per l’alemany Hans Zimmer (o per qualsevol dels seus “deixebles”, dels quals en parlarem després) sovint van acompanyades de percussió digital via samplers i post-producció d’amplificació dels greus per augmentar l’efecte èpic de la música, proporcionant uns efectes difícilment reproduïbles en directe en un escenari.

Però l’OBC i el cor Ensemble O Vos Omnes ho van aconseguir. Pell de gallina només de recordar-ho!! Escolteu-ne el tema principal, “He’a a Pirate!”, directament de la banda sonora.

I ara observeu el bis final del concert, consistent principalment en el mateix tema on el cor masculí Ensemble O Vos Omnes revesteix de forma impecable i quasi inèdita fins i tot comptant a la pròpia banda sonora (efecte propi de la post-producció, on els baixos amplificats els eclipsen). Mentre els metalls i la percussió de l’OBC exploten en una èpica difícilment igualable en directe. Senzillament èpic. Èpicament brutal.

Però clar, d’algun lloc ha de sortir la música que  toquen amb tanta perfecció, que tant ens va emocionar als que estàvem allà, clavats als seients sense saber on mirar, si a la pantalla, als violins, als metalls, al cor… I aquí és on entra un petit culebrón (si se’m permet la paraula) entre compositors, terminis d’entrega i estrena de la producció que crec que cal conèixer per entendre aquesta banda sonora.

la foto 2

Corria l’any 2003, i havia de ser Alan Silvestri (arxiconegut per la seva música de Back to the Futureentre moltes altres) qui composés la música pel film de Gore Verbinsky, però les desavinences amb el productor Jerry Bruckheimer el van apartar del projecte. Així doncs, en tres setmanes s’havia de trobar compositor, compondre i gravar un score totalment nou per a la pel·lícula. Es va avisar Zimmer, amic personal de Bruckheimerperò tenia un contracte d’exclusivitat mentre componia la música per The Last Samurai que li impedia treballar en cap altra producció Així que va treballar-hi des de l’ombra.

- Advertisement -

Aquí podem escoltar la demo que va compondre Hans Zimmer en un inici, que es pot trobar al bonus-disc de l’edició especial de la banda sonora de la trilogia de Gore Verbinsky, anomenada Pirates of the Caribbean: Soundtrack Treasures Collection

Un cop compostos tots els temes, Zimmer delegà Klaus Badelt, un “deixeble” seu, la contextualització dels temes dins la pel·lícula. Donats els terminis d’entrega, altres compositors de la factoria Zimmer s’unirien a ell, entre ells Steve Jablonsky (qui després compondria la música per a la saga Transformers) i Ramin Djawadi (compositor de Pacific Rim i de la conegudíssima sèrie Game of Thrones). El resultat final d’aquesta partitura escrita a 10 o 12 mans i supervisada per Hans Zimmer en persona va ser, sorprenentment, brillant.

D’acord, matisaré molt l’adjectiu brillant. És cert que la base orquestral és molt simple, i hanszimmeriana de “manual”:

Trompes, trompetes i trombons són els solistes de les melodies sota un redoblament per part dels violins, baixos i cellos sense gaires contracants ni harmonies complexes,

Una base rítmica amb percussió mitjançant samplers juntament amb metalls i cordes (com és el cas d’altres bandes sonores de Zimmer, com Drop Zone, The Rock, Crimson Tide, Spirit: Stallion of the Cimarron, Gladiator o Road to El Dorado).

Únicament el cor aporta riquesa sonora, però en un paper de realçament de les pròpies notes solistes (com succeeix a The Rock o The Peacemaker).

Quan els violins cobren més presència i harmonia complexa és en els moments més de calma (com seria el cas de Gladiator o Pearl Harbor).

Però considero que aquest és un score brillant per dos factors molt importants. El primer i més obvi, que és un film d’aventures, i la música aporta un valor d’entreteniment sonor addicional a la pel·lícula. Segur que no sóc l’únic que taral·lejo (ni que sigui mentalment) els temes principals de la pel·lícula durant el seu visionat al televisor de casa. El segon, més fosc, sobretot per a l’aficionat a les bandes sonores, és que molts passatges, encara que tinguin els temes de Pirates of the Caribbean, contenen l’ambientació, el ritme, els crescendos i fins i tot el ritme percussiu d’altres bandes sonores ja creades per Hans Zimmer.

Dos exemples d’això últim podrien ser el següent vídeo, on es veu clarament l’esperit de la batalla de Gladiator a un dels temes principals, Will and Elizabeth a Pirates, amb la mateixa progressió musical i pentagrama quasi calcat:

O aquesta part (ho sento, no hi ha vídeo comparatiu) de l’inici de The Rock, dels 3:30 als 4:25:

amb els primer minut de la pista Barbossa is Hungry del film de Pirates of the Caribbean:

Potser precisament aquí radica l’èxit que ha tingut aquesta banda sonora al llarg dels anys: la falta de temps per afegir-hi personalitat pròpia i tantes mans implicades fan que la música sigui directa, pomposa, èpica i sense filigranes, amb temes clarament marcats i que es graven al cervell a primer cop d’oïda, molt propera a un públic acostumat a música més pop. I alhora recorda (encara que sigui subliminalment) a pel·lícules anteriors, totes amb música de Zimmer, i que tots hem vist alguna vegada.

No en va em declaro fan absolut de Hans Zimmer i la seva factoria de bandes sonores, des que l’any 1996 vaig veure Crimson Tide al menjador de casa; era la primera partitura de Zimmer que oferia aquest so tan particular d’aquesta factoria de compositors. Fins i tot em vaig gravar la música dels crèdits en un cassette per poder-la sentir quan volgués. I d’això ja fa… 20 anys!

Encara emocionat pel passi de la pel·lícula amb ecos del passat gener amb el de Gladiator, el meu cor bandasonorífic ja està pensant en el proper mes de maig, quan l’OBC interpretarà suites dels scores que Danny Elfman ha realitzat durant més de 30 anys per als films de Tim Burton. També hi seré i m’acabaran fent mal les mans d’aplaudir.

- Advertisement -
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per les bandes sonores ve de quan feia primària i, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs als quals jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents