Un 19 d’abril de 1999 naixia Plats bruts. Sí, ja fa 25 anys! Un tal Josep Lopes, locutor de ràdio amb un sou precari, i un tal David Güell, un nen de casa bona, egocèntric i amb una assistenta una mica peculiar, es decidien a compartir pis en un punt indeterminat de l’Eixample, després de retrobar-se casualment anys després. Aquest era el punt de partida de Plats bruts, la sitcom més mítica de TV3 que batria rècords d’audiència i que es convertiria en un fenomen de públic la qual es passaria les vegades que es reposés.
Plats bruts i l’èxit de la comèdia nostrada
A partir d’aquell 19 d’abril, cada dilluns, els espectadors convivien amb el Lopes i el David acompanyats per un reguitzell de personatges peculiars, però entranyables. Inevitablement, recordem la Carbonell, el seu rifle… I el seu amor incombustible per Charlton Heston. Òbviament, l’Emma (Cruscat de Palausabullabellobach i Gonzàlez) i el seu “Ah, vale”. No hem pogut oblidar la Mercedes, la cap del Lopes a la ràdio. Ni el Ramon, el seu estrambòtic company radiofònic. O el Pol, l’amo del mític bar Maurici. I sense deixar-nos l’Stasky, que va quedar en possessió del bar a la 5a temporada. Eh i un respecte per la iaia Assumpció, que sempre va pensar que en Lopes era la Lupe, una dona.
Cada capítol s’assajava durant una setmana i es gravava amb públic en directe. Cap de les rialles eren enllaunades. Van ser sis temporades amb un total de 73 capítols. Tinc ‘touchdown’ va tancar la sèrie, el juliol del 2003, en un episodi en què els personatges principals vestien l’equipament dels Barcelona Dragons i trepitjaven la gespa de l’estadi Olímpic Lluís Companys. L’audiència de seguida la va fer seva. Les trames surrealistes pujades de to i amb anades d’olla va fer que la sèrie, ja en el primer capítol, arribés a audiències que només aconseguien certs partits de futbol.
El making of de l’entranyable sèrie
“Teníem restringides algunes paraulotes”, va explicar Oriol Grau, director de la sèrie, al costat de Lluís Manyoses, al programa Estat de Gràcia, de Catalunya Ràdio: “D’‘hòsties’ ens van dir que tres, màxim”. “Funcionava perquè els personatges eren imperfectes d’una manera entranyable”, afegia en el mateix programa Mercè Sàrrias, una de les guionistes de Plats Bruts.
“Mesquins i entranyables”, els definia per al Telenotícies de TV3 Joel Joan. “Te’ls estimes, però també els odies una mica, a la vegada. I el que vols és que els surti tot ben malament per passar una bona estona”.Per Jordi Sánchez, la sèrie li va descobrir “que m’encantava fer ficció televisiva”, on ha desenvolupat bona part de la seva carrera.
“Després d’aquell primer ‘Ah, vale’, els guionistes me’n van anar posant uns quants a cada capítol”, explica com a anècdota Mònica Glaenzel. I quan demanen al Joel i al Jordi, o cosa que és el mateix, al David i al Lopes, quin capítol els agrada més, el Joel es queda amb “Tinc patató”, i el Jordi, amb el famós episodi en què el David i el Lopes descobreixen que a tots dos els agrada l’Emma i decideixen que volen fer un trio.
Amb uns protagonistes humans i contradictoris que els fan propers, Plats Bruts va aconseguir un premi Ondas l’any 2002. Després d’aquella primera emissió, la sèrie ha anat tornant a la graella de TV3, mantenint el poder per fer riure les noves generacions. I si després de veure els capítols d’aquesta marató neixen unes ganes terribles de tornar a recuperar Plats bruts al complet, només recordar que tots els 73 capítols estan disponibles a la nova plataforma 3Cat i a Filmin.