L’estrena de 20.000 especies de abejas ha vingut precedida del seu èxit pels festivals on s’ha exhibit. Presentada a la Berlinale, on la seva jove protagonista, Sofía Otero, va aconseguir el primer a la Millor Interpretació (així, en neutre, ja que el festival no es distingeix el gènere en aquesta categoria). Després va passar pel festival de Màlaga, on va guanyar el premi al Millor Film. També Patricia López Arnaiz va rebre agredolç premi a Millor Actriu de Repartiment, quan ella és tan protagonista com la nena. A la 83ªEdició dels Premis Goya ha estat la pel·lícula amb més nominacions, amb un total de 15. Finalment, però, La sociedad de la nieve l’ha eclipsat i s’ha endut 3 premis: Millor Direcció Novella, Millor Guió i Millor Actriu Secundària.
20.000 especies de abejas
El film, com les produccions de Carla Simón aposten pel català, té un tractament real de les llengües i està pràcticament parlat en euskera. Estibaliz Urresola Solaguren, la seva realitzadora, aposta també pel caràcter naturalista de films com Alcarràs amb una fotografia neta, sense accents. Una posada en escena, en definitiva, al servei del discurs trans* del film.
Aitor surt amb la seva mare i germans a passar uns dies al poble de la seva família. Tornar al poble és passar vergonya, que et comparin amb la persona que eres l’any passat, que opinin de tu (sense fonaments ni permís), que et busquin “núvia”… L’estiu és també el pitjor moment de l’any perquè Aitor ha d’anar a la piscina i no vol mostrar el seu cos, no el reconeix. Ell se sent nena, però és incapaç de comunicar-ho a la seva família. Amb l’ajut d’una tieta anirà descobrint que entre els humans, com a les abelles, hi ha una varietat inabastable d’espècies. La tenacitat i valor de la protagonista faran que es converteixi en Lucía malgrat la reticència d’algun familiar.
La incomprensió heteropatriarcal de l’espècie humana
20.000 especies de abejas explica amb una impactant simplicitat la quantitat de microviolències que una criatura pot rebre al llarg del dia al voltant de la seva identitat. Des que ningú, ni el teu mateix pare, respecti el nom amb què t’agradaria ser anomenat fins comentaris distrets sobre els teus cabells excessivament llargs per ser un nen o la incomprensió perquè entres a les dutxes equivocades.
En definitiva, la incomprensió heteropatriarcal de la diversitat de l’espècie humana. Una situació que seria insostenible (quants adolescents farts d’experimentar aquests comentaris diàriament no se suïciden) sense la complicitat d’algun amic o familiar remot. Aquest és el cas d’una tieta de la seva mare que es dedica a l’apiteràpia, i es passa l’estiu amb la Lucía estudiant el comportament de les abelles. Aquesta, i una nova amiga de la piscina que afirma tenir una altra “companya a l’escola amb penis”, seran els dos suports de la protagonista a l’estiu que va canviar la seva vida.
En aquest procés d’acceptació de Lucía hi té també un pes important la seva mare. Un personatge molt interessant perquè en la crisi de la seva filla acaba patint una segona crisi de la seva pròpia vida. Una esplèndida Patricia López Arnaiz dona vida a aquesta mare sense brúixola, tal vegada perquè necessita reconèixer que les coses estan canviant al seu voltant per poder avançar a la seva vida.
Veredicte
El millor: la subtilesa amb què tracta la temàtica trans* combinada amb el costumisme.
El pitjor: que en algun moment es faci massa llarga.
Nota: 8
