One Punch Man és un anime de comèdia i superherois que es pot veure a Netflix. La qualitat original de One Punch Man sempre ha estat qüestionable, i podria molt probablement haver estat dibuixat per un nen.
L’home d’un sol cop
Saitama és l’heroi més fort de l’univers i pot vèncer qualsevol criatura amb un sol cop de puny, i molt de tant en tant, amb una “ràfega de cops normals”. Que com és possible? Perquè va entrenar-se molt durant un mes, la gent ja ho fa, però a ell senzillament li va anar millor. Els enemics són cada cop més grans i cofois del seu poder, ja siguin gegants de 20 metres o la nau d”Independence Day’, però tot deixa a Saitama amb la mateixa cara de bunyol. Pots veure a mil monstres fent demostracions de poder espectaculars l’un rere l’altre amb esforç i mala llet mentre Saitama pensa què comprarà per sopar. Per lluitar contra el mal, entra a l’Associació d’Herois, on, pel seu aspecte desganat el posen a una categoria equivalent a la de superheroi vianant, al costat d’un memorable “Ciclista sense llicència” que, com a gest heroic definitori, circula temeràriament.
Sèrie Z d’Internet
One Punch Man com a anime és l’antishônen, una simple exhibició de força, s’acaba allò de l’heroi a punt de defallir que guanya contra qualsevol pronòstic, les batalles interminables, el “estic fent servir només un 5% del meu poder”, només hi ha focs artificials fins que deixa de ser divertit.
I és cert que televisivament és un espectacle. Ara sí, l’original tenia un dibuix penós i els diàlegs no eren gaire millors. De les poques coses que entén el dibuixant és que com més acció, més garbuix. Fent una història que no es pren gaire seriosament a si mateixa amb aquesta mena de dibuix, el webcomic de ONE va esdevenir de culte. El resultat va acabar sent tan fresc i desacomplexat que Yusuke Murata no va trigar a contactar-lo per refer-lo com un manga serialitzat, amb cara i ulls.
Un Inepte Sense Remei
El de ONE és un cas únic en què algú encara en procés d’aprenentatge aconsegueix la fama. L’editorial Sueisha va llavors permetre-li publicar la seva pròpia sèrie de manga el 2012: Mob Psycho 100. I què millor que apreciar l’oportunitat que et donen que repetir el mateix desastre però passat per la impremta. Mentre la història és molt més complexa, segueix havent-hi personatges recurrents que mai tenen la mateixa cara, les perspectives s’acaben de carregar les proporcions dels cossos, i en alguns moments sembla que senzillament s’ha rendit a la mandra i que deixa el dibuix a mitges.
Si més no, ONE fa autoparòdia i en les primeres vinyetes del manga i l’anime de Mob Psycho 100 es presenten una sèrie de personatges lletgíssims i un exorcista intenta “arreglar-los la cara”. I la veritat, l’adaptació a l’anime del mateix estudi de Full Metal Alchemist fa que funcioni molt bé mantenint una personalitat única que ençalça la naivetat del seu dibuix, el contrast perfecte respecte a l’estil heroic i l’espectacularitat de l’anime de Murata. Actualment hi ha dues temporades de Mob Psycho 100, dues temporades de One Punch Man, i una tercera està a la rerecàmera.
El Veredicte
El millor: L’espectacularitat en l’aspecte tècnic de l’anime i el joc de contrastos d’intensitat que generen dos Saitames completament diferents.
El pitjor: Una premissa que, si no entomes igual que l’autor, mata el drama i per moltes variacions que et prometin, deixa d’intrigar-te.
Nota: 6,5
Enganxòmetre: 7
