today-is-a-good-day

‘Els dies que vindran’: permís de paternitat

- Advertisement -

En el perseguit món igualitari del gènere, quan es tracta de trobar un lloc comú, descobrim no només la coacció a la feina que suposa quedar-se embarassada, el gir a la vida d’una dona i la pèrdua de llibertats o autonomia que comporta un fill (i que amb sort pugui no ser-hi). Últimament encara estem encaixant a l’home en la família igualitària, encara necessitem algú que ens ho expliqui, encara dubtem que una baixa paternal més llarga pugui ser útil o merescuda. El debat està en si volem valer-nos per nosaltres mateixes a l’embaràs o bé si té valor (tant per l’un com l’altre) que l’home s’impliqui en l’embaràs i més endavant. En aquesta pel·lícula la maternitat és un testimoni actual i valuós. I el pare és tan important com la mare! Per com busca el seu paper en aquest trencaclosques sense trepitjar-la.

Els dies que vindran és la història d’un canvi, de la joventut a la maduresa a través de la paternitat, de la decisió de portar al món el que és més preuat. “Els pares encara em paguen el mòbil i el dentista” diu la Vir a la primera escena. Intimíssima i real, et pot fer plorar de felicitat. A l’embaràs hi ha certa màgia transcendent, amb la qual connectem amb les cintes de VHS de la mare de Maria Rodríguez embarassada. També hi ha tantíssim espai per riure, de la relació estranya dels pares amb el bombo, de la tria del nom o de tirar-se a la piscina en un primer moment. I funciona perquè la distància amb l’espectador és ben fina, perquè l’embaràs és real! Perquè la Vir i el Lluís són reals, si més no, com a alter egos de Maria Rodríguez Soto i David Verdaguer durant el seu propi embaràs. Els personatges i les seves feines inventades són un artefacte per poder accedir a aquella intimitat.

- Advertisement -

- Advertisement -

S’estrenarà el 28 de juny. Tres dies abans a Filmin es podrà veure Tierra Firme, l’anterior pel·lícula de Marqués-Marcet sobre la decisió de tenir un fill. En aquest sentit Els dies que vindran sembla formar-hi trilogia, seguint el fil de David Verdaguer i Carles Marqués-Marcet. La prova d’embaràs real de Els dies que vindran es va fer per Skype, quelcom molt més propi de 10000 km (per la qual Verdaguer va guanyar el Premi Gaudí a la millor interpretació masculina). Però Els dies que vindran els dona un replantejament per fer un estudi emocional de tots aquests moments.

A partir de llavors, descobrim que totes les decisions es prenen sobre la marxa i agafen desprevinguts, de vegades deixant a fora el pare, de vegades sobreprotegint la mare. I les discussions es fan més i més abundants, arriba el seny però resulta més i més difícil compartir els sentiments perquè l’altre els entengui.

Sentirem a parlar de Els Dies que Vindran, per ara, la gran pel·lícula revelació al Festival de Màlaga. Sentirem a parlar de David Verdaguer, que sembla consolidar-se al cinema dels nous directors Barcelonins. I amb sort, l’home del bigoti prevaldrà.

Veredicte

El millor: gaudir-la de principi a fi amb la seva evolució, sempre aportant aspectes nous de la progressió de l’embaràs, de manera ben espontània i natural.

El pitjor: em costa veure errors en aquesta pel·lícula. No pateix ni de to, ni de ritme, ni d’actuacions, ni de pretencions, ni de gaire res. Simplement és una veritat ficcionada en una pel·lícula petiteta, amb una energia molt de peus a terra, per veure amb calma i empatitzar-hi.

Nota: 9

- Advertisement -
Zep Armentano
En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents