Alba Muñoz és la directora de Now You Are A Woman, documental sobre l’experiència de l’activista lesbiana Gerald Hayo a Kènia que s’ha pogut veure al Fire!!, la mostra internacional de cinema gai i lesbià. Amb aquesta entrevista, intentem palpar el context d’opressió a la diversitat sexual en què es desenvolupa el documental.
Parlem d’actualitat. Aquest 24 de maig, el Tribunal suprem de Kènia comunica una sentència que manté les lleis que criminalitzen i discriminen les persones LGTBI.
De fet el Tribunal Suprem de Kènia havia retirat la sentència o decisió final, em sembla, durant un parell de mesos fins aquest dia de maig. Al voltant d’aquesta decisió es va generar tot un moviment, evidentment del col·lectiu LGTBI i en van fer una campanya molt important que es diu “Repeal 162” que és “Derogueu l’article 162”.
La veritat és que tot el col·lectiu estava convençut que aquesta llei aniria fora, però el TS va dir que no: de fet la justificació que van donar era que no hi havia prou proves que hi hagués una criminalització de l’homofòbia. Això va ser un cop molt fort per la Gerald, la protagonista, perquè estem parlant d’una llei que d’alguna manera legitima la violència contra les persones homosexuals.
Neguen que la pena de presó sigui discriminatòria…
És clar. El que a tu et passa a Kènia si ets homosexual és que, si ho dius públicament o ho sembles, no vas a la presó, però s’explicita que si tu ets enxampat tenint relacions sexuals amb una persona del mateix sexe, sí que pots anar a la presó i fins i tot passar-t’hi 14 anys.
És una llei molt perversa que fomenta l’espionatge entre veïns. Socialment les persones homosexuals no són acceptades sinó que, a més, ja pateixen un rebuig social important a la seva família, al seu barri, son assenyalats, son apallissats, sovint, i si a més diu la llei que enxampar un veí tenint sexe amb algú del seu mateix sexe és denunciable, imagina’t que forta és aquesta llei i com n’és d’important!
La principal intenció d’aquest documental és servir d’eina per a la Gerald, que és activista, i que aquest documental tingui una trajectòria a Kènia. De fet no és possible projectar-lo ara mateix alla però diria que si s’hi projectés ho podríem fer servir per fer pressió per derogar aquesta llei.
I en aquest panorama, al documental hi tracteu el càstig per violació, un càstig a més encarregat per la mateixa família!
Sí, exacte. Ella sempre diu que això no la va enfonsar però que li va canviar completament la vida. Allà es fa servir l’expressió corrective rape, violació correctiva. És una pràctica que malauradament té lloc a diversos països africans i sobretot la pateixen dones.
La Gerald és la més petita d’11 germans. Va tenir una infantesa on de ben petita ja notava que no era com les altres nenes, jugava a futbol, no li agradaven els vestidets. La família va començar a castigar-la i rebutjar-la per això. No la deixaven parlar… Quan va tenir la primera menstruació li van dir que els nois no tenien la regla i que, per tant, que què s’empatollava. Va començar a rebre violència des de ben petita.
Però quan va arribar als vint anys —ella no sabia que passaria això—el seu germà gran havia organitzat una violació amb quatre homes desconeguts, a casa de la família en convivència amb la mare de la Gerald. Va ser violada per 4 homes desconeguts i el seu germà hi era present.
La intencionalitat de tot això era curar la Gerald de la seva homosexualitat com si ella fos presonera d’algun tipus de malaltia. És una creença que es du a terme i malauradament trobo que les persones que ho fan no arriben a calcular mai els efectes que pot tenir per a una persona. Arran d’aquell moment la Gerald va fugir immediatament de casa seva i va començar una nova etapa completament nova a la seva vida.
Això que m’expliques de la violació correctiva, hi ha una certa contradicció. D’una banda és com si l’homosexualitat fos impura i tot i així és innat per una dona ser penetrada per un home…
Aquí es barregen moltes coses, una de les coses més interessants de la història és el que apuntes. En el cas de les dones se suma el fet de ser una persona homosexual, no normativa, amb el fet de ser dona. Això en un país masclista, amb estructures patriarcals encara molt arrelades al dia a dia…
A Kènia segueix havent-hi un 24% de prevalença de la mutilació genital femenina…
Imagina’t. I a part compta quines són les possibilitats de les dones de tenir estudis, de ser independents, de tenir una vida més enllà del matrimoni. Les dones homosexuals no només pateixen la discriminació, sinó que també pateixen la doble discriminació per ser dones. El cos de la dona és un bé de la família, de l’home, poden ser agredides i posseïdes. A Nairobi, a la ciutat, tens grupuscles de persones on pots escollir vides diferents, però és una excepció.
Si ets una dona, ho tens fumut.
Una de les coses més interessants d’aquest documental ha estat descobrir com les dones lesbianes de Kènia estan articulant la seva lluita pels drets LGTB des d’una perspectiva feminista. Elles han estat militant des dels inicis a Kènia, però s’han adonat que mai les seves necessitades com a dones lesbianes o els seus problemes específics o la seva violència. Mai s’aborden aquests temes i fins i tot són censurades, com dient “ei, això ara no toca”. Ho comentava la Gigi Louisa, una activista molt important de Nairobi que em deia “dins del moviment LGTBI hi ha patriarcat, també”.
També hem de ser conscients de les particularitats dels països. La Louisa té una mirada molt anticolonial. Per exemple, la constitució keniana és molt hereva de les lleis que va imposar l’imperi britànic. Ella parlava de com en les societats anteriors a la colonització s’estructuraven en tribus, en famílies, en territoris, i que aquestes tribus tenien unes formes d’organització que no eren tan homòfobes ni penalitzaven d’aquesta manera la diferència i fins i tot eren matriarcats. Les dones tenien un pes i un poder que ara ha desaparegut. Feia aquest reflex de com la instauració de la família heterosexual com a institució, el rebuig de tot el que s’allunya de la norma, i una sèrie de normes socials molt concretes per les dones i els homes es van portar d’occident mentre espoliaven els recursos del país. Es una reflexió que només pot venir d’Àfrica i t’adones que aquest és el llegat que els hem portat.
Però parla’ns de la Gerald, la protagonista del documental. Com és ella?
Té un discurs i una filosofia de com sortir endavant basada en la seva pròpia experiència després de patir situacions extremes que és bastant impressionant. És una d’aquestes persones que va més enllà del “deixa’m viure en pau”. Ella fa una reflexió: “Com voleu que respectin els nostres drets si el govern no sap que existim? Com les pot comptar? Després sempre surten amb on són aquestes persones LGTBI que dieu? Jo no les veig!”.
No només té una història de lluita i de supervivència impressionant, sinó que ella com a protagonista és una líder del present. La Gerald és una feminista que creiem que ha de ser escoltada ara mateix més enllà de les fronteres del continent d’Àfrica.
És veritat que els gais tenen més drets que les lesbianes?
En particular, i això és també extrapolable a altres països africans, té a veure com molts governs han hagut de fer polítiques per pal·liar els efectes del virus de la SIDA. Això ha fet que com els homes homosexuals siguin un col·lectiu especialment afectat en aquests països, i diguem que la comunitat internacional juntament amb els seus governs ja fa temps que obliguen una prevenció, a oferir preservatius, una medicació, profilàctics, etc. Els governs d’aquests països han hagut de reconèixer, doncs, l’existència dels homes homosexuals però no de les dones. De fet a Kènia els homes gais estan reconeguts com a key population, és un concepte que es fa servir en el govern, oficialment.
En canvi hi ha una exclusió sanitària de les noies lesbianes. Els metges es queden amb la idea de “com que tens sexe amb una dona” és un tema tabú, no poden parlar-ho, no poden referir-se a pràctiques concretes que poden afectar a la seva salut en particular… No existeixen. Això ha dut al fet que, precisament des d’on menys ens ho esperem, des d’Àfrica, tenim un grup de dones que són lesbianes, bisexuals i queer i estan començant una lluita pels seus propis drets a la vegada dins i fora del moviment LGTB amb una mirada feminista que té vincles evidents amb l’expansió global del moviment que hi està havent. Elles des d’allà s’han adonat, possiblement abans que als països occidentals, que sempre diem que les lesbianes al PRIDE estan amagades, que hi ha aquesta invisibilitat… I elles han tallat pel dret, i han començat a treballar des de la seva ONG Rainbow Women of Kenya amb una visió claríssima que hem de lluitar per nosaltres mateixes perquè ells, no ens inclouen.
Hi ha realment avanços respecte l’exclusió de les persones LGTBI?
Hi ha més visibilitat i més confiança per a dir “ei, soc gai, lesbiana, surto al carrer, em manifesto, existeixo…”. Abans, fer això era sinònim de ser apallissat al cap de cinc minuts. Ara hi ha policia protegint una manifestació, potser després quan arribis a casa els teus veïns et diran alguna cosa, però el país està avançant per entendre que hi ha un moviment empoderat, que té raons, i que és un moviment a l’avantguarda. El país va lent, es troba al nivell de discurs que està Barcelona, que està Londres, i en canvi la seva realitat és molt més dura.
És una lluita que ve tan carregada de raons i arguments tan indubtables que tinc la sensació que, tot i que serà lent, alhora serà ràpid. Aquí segueixen passant moltes coses, encara ens apallissen al carrer. Queda feina per fer, però penso que, allà, els i les activistes que estan fent feina venen molt forts. A Angola, fa res, s’ha descriminalitzat l’homosexualitat i penso que pot haver-hi un efecte domino i que les coses evolucionin.
