Aina Clotet és ‘La filla d’algú’ Aina Clotet és ‘La filla d’algú’
El projecte sortit de l'ESCAC s'ha mostrat al FICCAT Aina Clotet és ‘La filla d’algú’

Veure La filla d’algú al Ficcat resulta un estranya gala de graduació, en què, un per un i en aplaudiments, els directors de la pel·lícula, ben mudats, pugen a l’escenari al so del seu nom per rebre el reconeixement del públic. Es tracta de la pel·lícula de la vintena promoció de l’Escola de Cinema ESCAC, un grup de novells molt joves, que han fet a classe una pel·lícula conjunta com a treball d’últim any de carrera.

S’ho han fet, en primer lloc, repartint-se la feina, és a dir, dirigint cadascú dels 11 nois amb vocació de director un parell o tres de les 30 seqüències de la pel·lícula (comptades per sobre). El mateix ha passat en altres departaments: cada director tenia un muntador assignat entre els seus companys de classe muntadors, i les escenes de cadascú també gaudien d’un grup de directors de foto, operadors i gaffers (elèctrics) per a ells sols, un grup que internament fins i tot rotava de funció per poder potinejar tot el possible.

Arran d’una classe de direcció d’actors impartida per Laura Jou (La vida sense la Sara Amat), el grup entra en contacta amb l’Aina Clotet, que serà la seva protagonista: una embarassada que ha de descobrir en quin embolic s’ha ficat el seu pare. Quan els ho preguntem, afirmen que és més una pel·lícula de personatge que d’història. La càmera segueix a l’Eli (Aina Clotet) amunt i avall com una “motxilla” des de plans mitjos curts seqüència per incidir en la seva angoixa i estrès. El moviment aclapara i distreu, de vegades, fins al mareig. El personatge està tant en si mateix que les converses les té en off, interessant pel lluïment d’Aina Clotet que ha de donar la seva interpretació callada quan no parla i impetuosa quan ho fa, des d’un caràcter poc agradable i que en una actriu de llum com ella, genera una oposició que arriba a doldre als fans (potser un altre tret de la incomoditat pretesa pels directors).

L’Eli és algú controlador que vol fer-se càrrec de tot, que per una possible desconfiança es fa responsable dels seus pares, una dona amargada forçant el seu cos al màxim. L’Eli està rebent el contracop de la vida tèrbola del seu pare a la feina i doncs en remena els objectes que faci falta, enreda a qui calgui, i espera que la trama de Hollywood l’atrapi, que les petites dades connectin per treure en clar qui és son pare, i fins i tot és a moments la millor muntadora de pel·lícules de tot l’equip de la pel·lícula. Es tracta de veure fins on la seva necessitat força el pitjor d’ella.

Déu ni do l’habilitat dels directors per deixar enrere el seu estil per agafar una visió conjunta, una visió d’unitat que no es perd, una coherència constant. I aquesta és la gran base de la pel·lícula, una pel·lícula d’onze directors que sembla un de sol. La Filla d’algú és la gran hidra de l’Escac, la primera que intenta dins l’escola no compartimentar la feina dels seus directors.

El veredicte

El millor: la durada la fa molt assequible malgrat la incomoditat que genera. Aina Clotet és el millor de la pel·lícula, però potser no la voldreu veure.

El pitjor: pot semblar una pel·lícula anecdòtica, somera, que es queda en una fase d’establiment de personatges. Molt més interessant des de la producció que des del resultat.

La nota: 5,7

Zep Armentano

Zep Armentano Freaky Picture Picture Show

He/She/Them. En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*