L’explosió de ‘Chernobyl’  no satisfà el Kremlin L’explosió de ‘Chernobyl’  no satisfà el Kremlin
La nova minisèrie d'HBO que s'emporta tots els elogis L’explosió de ‘Chernobyl’  no satisfà el Kremlin

26 d’abril del 1986, el reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil va explotar a causa d’un augment sobtat de la potència pel sobreescalfament de l’hidrogen acumulat dins el nucli. Aquell es va convertir en el primer accident nuclear classificat amb un set (el nivell més alt) a l’escala internacional d’accidents nuclears. La central nuclear no disposava de cap edifici de contenció, fet que va provocar la dispersió d’un plomall de pluja radioactiva a diverses zones de la Unió Soviètica i el continent europeu (un 40% del territori total del continent europeu i asiàtic va quedar contaminat).

L’accident va causar xifres d’alarma mundial: 800.000 persones van ajudar en les tasques per apaivagar la catàstrofe amb les conseqüències que això va portar (31 morts directes i centenars de malalts, amb escurçaments d’esperança de vida) i 350.00 persones van ser evacuades de la zona (no obstant això, temps després alguns van decidir tornar als seus pobles sota la seva pròpia responsabilitat, ja que l’esperança de vida, llavors de 79 anys, es va veure reduïda a 55). Per tenir una idea de la magnitud de la tragèdia s’estima que es va alliberar unes 500 vegades la radiació de la bomba atòmica llançada a Hiroshima el 1945.

L’any 2017 es va saber que HBO crearia una sèrie que mostrés la catàstrofe en imatges. Craig Mazin, director i guionista de pel·lícules tan diferents como The Hangover II i Scary Movie seria el responsable de la nova minisèrie de la plataforma. Amb el guió de Mazin i la direcció de Johan Renck (Download Nancy), finalment aquest maig es va estrenar Chernobyl. 5 episodis després i havent viscut les 5 hores de relat de la tragèdia des del primer moment segueixo estabornida per la duresa de les imatges i de la situació, des del punt de vista que sigui: tècnics, enginyers, habitants o bombers. Un dels aspectes més durs i en què es posa més  èmfasi és en la ignorància de les conseqüències de la catàstrofe. Poca gent s’havia a què s’estaven enfrontant i queda palès al minut zero quan un grup de bombers s’afanyen a apagar l’incendi del reactor, com si fos un incendi normal en una fàbrica i sense saber que allò significava la mort, o bé en les decisions poc fonamentades per part del ministeri.

La gestió de la tragèdia també queda perfectament mostrada a la sèrie, la patositat de certes decisions per desinformació, la negació del que havia passat i de les conseqüències que tindria i la poca precaució en certs procediments demostra que probablement no es va saber gestionar de la millor manera. Jared Harris es posa a la pell del físic nuclear Valery Legasov, i és un dels primers d’avisar de la gravetat de l’assumpte. Si hi ha alguna decisió encertada és gràcies a ell, qui sempre es mostra preocupat i alarmat i sense por d’encarar-se davant les autoritats estatals gràcies a una interpretació impecable de l’actor britànic. Stellan Skarsgård interpreta el ministre Boris Scherbina, assignat pel govern per liderar les mesures de control de danys. Scherbina farà tàndem amb Legasov, però a diferència de l’altre passarà de la incredulitat, a la negació i finalment a l’acceptació, tot i que es veurà immers en un conflicte nuclear mentre està lligat de mans i peus per ordre de l’estat qui està en plena Guerra Freda.

En una altra trama de la sèrie hi trobem Emily Watson sota la capa de la física nuclear Ulana Khomyuk. Ella serà de les poques dones immerses en el conflicte i serà qui emprendrà la investigació per determinar què ha passat. La vessant més humana de la pel·lícula el veurem a ulls d’una altra dona, Jessie Buckley en el paper de Lyudmila. Ella interpreta el paper de la dona d’un dels bombers que va córrer a apagar el foc inicial. En aquell moment ella estava embarassada. La lluita que veurem en aquesta dona exemplifica la lluita que milers de persones van viure a causa de la tragèdia.

Tots tenim molt clar què és la tragèdia de Txernòbil, fins i tot, probablement molts de vosaltres deveu haver llegit Veus de Txernòbil (2015) de la guanyadora del Nobel de Literatura Svetlana Aleksievich, un llibre tant colpidor com aquesta mateixa sèrie. No obstant això, acostar-nos tant de prop a la desgràcia, veure el patiment, sentir la por, la impotència, la desesperació tant humana i alhora tant cruel que desprèn la minisèrie ha fet reviure un episodi tràgic de la humanitat.

Chernobyl és una minisèrie, la qual es podria tractar gairebé com a pel·lícula, i que no deixa de sumar-se a la gran llista que tenim de productes que relaten fets històrics des d’un punt de vista descriptiu i narratiu. No obstant això, les veus en primera persona de la tragedia, la successió d’escenes i la cruesa de tot plegat fa que Chernobyl sigui, molt probablement, una de les millors minisèries dels últims anys. La barreja de drama i sacrifici humà, de gent integra amb gent que nega la realitat, de decisions dures i decisions mal preses ens ofereix una dosi de realitat que possiblement ningú està disposat a entendre i encara menys a viure. L’apropament simple, sobri, però efectiu és el que fa que aquest producte encara sigui més atractiu.

Segurament mai sabrem la realitat de tot plegat. Quan el govern gestiona temes i catàstrofes, segurament acabem sabent allò que els interessa. No obstant això, Chernobyl s’acosta molt probablement de manera versemblant a la vessant més humana i evita entrar en tecnicismes que potser no sabem, tot i que sí que s’atreveix a senyalar culpables. El fet que aquesta sèrie hagi aportat llums i ombres de la tragèdia des d’una producció americana, ha fet que Rússia hagi decidit crear la seva pròpia producció, ja que el Kremlin afirma que la sèrie d’HBO no és fidel a la realitat. De fet, Rússia pretén explicar la història de Txernòbil des de la perspectiva d’una teoria en què un agent de la CIA va ser enviat a la central per sabotejar la planta. Alexei Mudarov, director de la sèrie russa, afirma que hi ha molt historiadors que no neguen aquesta possibilitat.

Potser estem a les portes d’una nova Guerra Freda, aquesta vegada però la lluita no és ni la conquesta de l’espai, ni la conquesta de territori, ni tants sols les estratègies polítiques. Aquesta vegada ens pretenen explicar la història d’una tragèdia des de bàndols enemics.

Veredicte

El millor: la totalitat del producte: interpretacions, guió, la humanitat i l’asfíxia que desprèn.

El pitjor: res de res. Fins i tot les escenes més dures estan tractades amb la màxima curiositat.

Nota: 9,5

Irene Solanich

Irene Solanich Cap de redacció d'El cinèfil

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*