Quan els militars podien segrestar pel·lícules Quan els militars podien segrestar pel·lícules
El director Víctor Matellano signa el documental 'Regresa el Cepa' Quan els militars podien segrestar pel·lícules

Hi ha instants de la teva vida que recordes per sempre, que saps on eres i amb qui estaves, vivències que et van emocionar i influenciar per sempre. Per a mi, un d’aquests moments va ser en la meva adolescència quan vaig veure El crimen de Cuenca (1979) a finals d’agost del 1981. Vaig quedar Impressionat per la seva cruesa i, sobretot, per la història real que narrava, però si la recordo és perquè portàvem un any i mig esperant l’estrena i parlant-ne, després de convertir-se en la primera i única pel·lícula censurada en democràcia a Espanya.

El director Víctor Matellano acaba d’estrenar el documental Regresa el Cepa (2019), en un esforç de recuperar la memòria del que va suposar la producció de la mítica El crimen de Cuenca (1979), i les penalitats viscudes fins a l’estrena a les sales de cinema. Un documental que es converteix de forma involuntària en un tema de màxima actualitat quan en realitat relata els esdeveniments de la gènesi, producció i censura de la pel·lícula dirigida per Pilar Miró (1940-1997).

L’afamat productor Alfredo Matas (1920-1996) va voler fer una mena de El expreso de medianoche (Midnight Express, 1978) a l’espanyola. Dirigida per Alan Parker, amb guió d’Oliver Stone (que guanyaria l’Oscar al millor guio adaptat) estava basada en el llibre homònim autobiogràfic escrit per Billy Hayes, un jove nord-americà que el 1970 és detingut a l’aeroport d’Istanbul amb haixix amagat al cos. A partir d’aquest moment es converteix en un cap de turc (i mai millor dit) pel govern del país, que el vol condemnar de forma exemplar, passant un veritable calvari engarjolat fins que pot escapar el 1975, després que l’haguessin condemnat a trenta anys de presó. La pel·lícula es recorda per les seves contundents imatges de tortures i maltractes inhumans a les que va ser sotmès, impactants per la seva explicitat i pel fet que això havia succeït pocs anys abans en un país fronterer amb Europa.

Dos guionistes van treballar en el guió d’El crimen de Cuenca; Lola Salvador y Juan Antonio Porto, tots dos protagonistes al documental. Matas va acabar acceptant la versió del guió que va signar Salvador Maldonado, pseudònim de Lola Salvador, qui signava d’aquesta manera per tal que no es reconegués la seva identitat com a dona. La seva versió, la definitiva, era molt més explícita tal com demanava el productor. Només calia trobar el director de la pel·lícula i el consell que li van donar Matas quedarà per sempre: “El millor home per dirigir la pel·lícula es diu Pilar Miró”.

Miró li acabava de portar el guió de la pel·lícula Gary Cooper que estás en los cielos (1980), que el va acceptar amb una condició: abans cal dirigir El crimen de Cuenca. Una feina d’encàrrec que es va convertir en tota una obra mestra i, involuntàriament, en una icona de la transició a Espanya, en un símbol de la llibertat i del canvi real a les institucions, en una època extremadament convulsa entre els postfranquisme, els atemptats terroristes, la guerra bruta de les forces militars i, finalment (o quasi), el cop d’estat el 23 de febrer del 1981.

El crimen de Cuenca estava basat en la història real que va succeir al poble d’Óssa de la Vega. El 21 d’agost del 1910 desapareixia el pastor José María Grimaldos, conegut amb el sobrenom d’El Cepa. La seva mare va denunciar la desaparició, preocupats per la sang que va aparèixer a la seva habitació i va acusar directament dos pastors companys, Gregorio Valero i León Sánchez, de matar-lo per robar-li els diners que acabava de guanyar venent unes ovelles i que tampoc havien aparegut.

Després del sobreseïment del cas per falta de probes, tres anys després arriba un nou jutge a Belmonte que, influenciat pel cacic local i pels diputats de dretes, decideix reobrir el cas, recuperant l’acusació als dos pastors. Les tortures de la Guàrdia Civil van fer que tots dos confessessin el crim i van ser engarjolats durant anys en pèssimes condicions fins que el 20 de febrer del 1924, onze anys després, van ser posats en llibertat sense cap motiu aparent, ja que havien estat condemnats a divuit anys de presó.

I el 1926 va tornar El Cepa al poble a demanar el certificat de bateig perquè estava a punt de casar-se… a l’església on vivia a pocs quilòmetres d’allà, en una llar que just era davant d’una caserna de la Guàrdia Civil. És evident que les tortures van ser terribles fins al punt que dos innocents reconeguessin haver matat una altra persona tot i que no ho haguessin fet, i era evident que els torturadors eren guàrdies civils, tal com es va retratar perfectament a la pel·lícula de Pilar Miró, molt fidel amb el que va passar a la realitat, fins al punt de rodar-la als mateixos indrets on va succeir la història original.

El guió no es va poder censurar perquè ja no existia aquest tipus de censura des de feia pocs anys. Però sí que s’havia de donar la llicència d’exhibició, i és aquí on el ministeri de cultura del moment no es va voler mullar i va decidir enviar una còpia al ministeri de l’interior que, malgrat el seu malestar amb la pel·lícula, no es va voler mullar tampoc i ho va enviar a la justícia militar. El 31 de gener del 1980, a pocs dies de l’estrena a les sales de cinema, la justícia militar, tenint en compte la llei d’enjudiciament criminal, va decretar el segrest de la pel·lícula El crimen de Cuenca per les seves injúries a la Guàrdia Civil, i així va obrir la possibilitat que el seu equip, especialment la seva directora, pogués ser jutjada per un tribunal militar amb penes de presó molt importants.

Malgrat la pressió judicial i policial per segrestar totes les còpies de la pel·lícula, va saltar la sorpresa quan va ser seleccionada pel la Berlinale de finals de febrer del 1980 i, miraculosament, es va poder projectar (sembla que a la policia i a la guàrdia civil se’ls en va escapar alguna còpia, vaja). A la projecció al festival de cinema de Berlín, alguns espectadors van abandonar la sala afectats per les terribles i explícites escenes de tortura. No va guanyar cap premi (qui sap si per les pressions polítiques des d’Espanya), però la qüestió és que s’havia internacionalitzat i la notícia de la censura s’havia convertit en un titular habitual als diaris i a la ràdio del país, durant un any i mig pràcticament a diari. No així a la televisió espanyola, que pràcticament no va parlar del cas. Una televisió polititzada als anys vuitanta, què curiós!

La “vergonya nacional” duraria molts mesos, masses. La pel·lícula es va convertir en una pel·lícula de culte, i es feien visionats privats en la clandestinitat. Diego Galán (1946-2019), en una de les seves darreres entrevistes, afirmava al documental de Matellano que ell feia visionats a casa seva, amb fortes discussions perquè hi havia gent a favor i gent en contra de la prohibició, mostrant amb aquesta afirmació la complexitat de la societat del moment.

I va arribar el cop d’estat del 23F, el 23 de febrer del 1981. Si hagués tingut èxit probablement Pilar Miró estaria la primera de la llista a afusellar. Ella feia una setmana que acabava de tenir el seu fill, Gonzalo Miró, i no es va voler moure de casa seva, resignada a que passés el que hagués de passar. I, aparentment, no va passar res, almenys el cop d’estat no va tenir èxit.

Tot i així era una època molt complicada i encara havia de passar el que es coneix com a “Cas Almería”, del que també recomanem la pel·lícula El caso de Almería (1984). El 7 de maig del 1981 hi va haver un atemptat terrorista d’ETA a Madrid amb diversos morts. Dos dies després, tres joves amics viatgen des del nord del país fins a Roquetas de Mar per assistir a la primera comunió del germà d’un d’ells. Durant el camí tindrien una avaria al cotxe i haurien de llogar-ne un altre per poder arribar a temps. Les presses i l’aspecte van fer que a l’oficina truquessin a la Guàrdia Civil sospitant que podien ser els terroristes dels quals s’havien difós els seus retrats robots als mitjans.

Al dia següent van aparèixer els cadàvers de tots tres calcinats a dins del cotxe llogat, els tres  plens de bales. La Guàrdia Civil va al·legar que els havien crivellat quan fugien d’ells i que, en caure per un terraplè, s’havia incendiat el cotxe. La realitat, els tres joves van morir torturats aquella nit a les dependències de la Guàrdia Civil, aquest cop se’ls havia anat la mà massa, setanta un anys després. I es va descobrir la veritat, set dècades després eren igual de llestos els guàrdies.

El país estava canviant a pas de gegants. Es va canviar la llei per tal que la justícia militar no pogués actuar sobre la societat civil mai més. Ja es podia estrenar la pel·lícula, això sí, a l’estiu, durant les vacances. Finalment es va estrenar el 13 d’agost del 1982 amb l’objectiu que passés desapercebuda. I es va produir el que avui es coneix com “efecte Streisand”, és a dir, que tots vam anar a veure-la al cinema, batent rècords de recaptació i d’espectadors, durant mesos.

El documental està rodat als mateixos indrets on es va filmar la pel·lícula i recupera l’actor Guillermo Montesinos com a fil conductor, per la seva simbologia: va ser l’actor que interpretava El Cepa a la pel·lícula dirigida per Pilar Miró. A més de Montesinos, hi apareixen fins a quaranta persones entrevistades, des d’actors a l’equip artístic de la pel·lícula, a més d’autoritats i destacats polítics i experts. Memorable el retrobament dels actors José Manuel Cervino i Francisco Casares, en una cara a cara que rememorava l’escena de la tortura, el primer com a pastor i el segon com a guàrdia civil. Víctor Matellano ens ha fet recordar amb el seu documental Regresa el Cepa (2019), com amb el cinema es pot explicar la història d’un país, i com el cinema també la pot canviar. Esperem que el documental també serveixi per no oblidar i no repetir els mateixos errors, avui més que mai.

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*