today-is-a-good-day

El germà malèfic de Superman

- Advertisement -

En un moment en què les pel·lícules de superherois centren tots els focus d’atenció a les sales de cinema i en què les pel·lícules de terror semblen estar vivint una època dolça amb títols que han apostat per una nova manera d’entendre el gènere, no és d’estranyar que el segon llargmetratge del director David Yarovesky (Hive) hagi apostat per combinar aquests dos mons en un film que, tot i les seves bones intencions, acaba esdevenint un producte que està per sota de les expectatives que se’ns havien generat, si és que en teníeu algunes; si més no, jo sí que en tenia algunes. De totes maneres, repeteixo que Yarovesky ha sortit reforçat d’una empresa, a priori, força complicada i ambiciosa.

Són evidents les semblances entre Brightburn i el superheroi de la capa vermella que Jerry Siegel i Joe Shuster van crear el 1933. Com Superman, el protagonista d’aquesta història, Brandon Breyer, arriba a la Terra en una espècie de bola espacial i és adoptat per una família de grangers que tenen dificultats per engendrar un fill. Aquest regal del cel, com diuen el pares, no trigarà a donar un gir a les seves vides, i tot canviarà quan vegin que el seu fill vingut de les estrelles no és el que semblava. La pel·lícula no amaga en cap moment la premissa que estem davant d’un nou superhome; de fet, li interessa que tothom pugui percebre aquesta aproximació al gènere de superherois i que identifiquem el jove Brandon com una reencarnació de Superman. Però, i si aquest nou Superman no ha vingut per salvar el planeta sinó a destruir-lo? Amb aquesta simple pregunta, Yarovesky construeix tot el relat de la història i intenta, sense gaire èxit, acostar-nos a la mitologia dels superherois a través de la màscara i la capa d’un nen decidit a acabar amb la humanitat. El gran problema de Brightburn és que aquesta mitologia es queda a mig camí, i el resultat final acaba funcionant més com a pel·lícula de terror que no pas com a reflexió sobre què passa quan a un superheroi se li gira el cervell i decideix sembrar el caos per tot arreu.

- Advertisement -

- Advertisement -

Si per uns moments canviéssim el guió i li diguéssim a l’espectador que aquest noi està posseït per un esperit maligne adorador de Satanàs, el film funcionaria de la mateixa manera, ja que l’única explicació que se’ns dona per entendre la maldat del protagonista és que en un moment donat comença a sentir unes veus que presumptament li diuen que s’ha de fer amo i senyor del món. El director no ha parat massa atenció a aquest aspecte i ha passat per alt una sèrie de premisses que potser ens haurien ajudat a conèixer més aquest personatge i a poder arribar entendre les seves frustracions, inquietuds o, si més no, què l’empeny a matar.

Per altra banda, no podem negar que en aquesta simbiosi entre el món dels superherois i el terror, aquesta última és la que aguanta gairebé tot el pes de la pel·lícula i alhora salva tot el treball del naufragi. A primera vista pot semblar un terror d’allò més convencional i tòpic, però vist amb perspectiva, el to sinistre, gamberro, gore i fins i tot irònic d’algunes escenes aporta frescor a la pel·lícula i encaixa perfectament amb la idea que Yarovesky  té d’aquest gènere. Fins i tot, el fet que dins la trama hi hagi un sherif local que investigui els casos de desaparicions i morts que ronden el poble provoca que, per moments, ens endinsem en un thriller que circula en paral·lel amb la història principal.

És una llàstima que la pel·lícula no hagi posat més èmfasi en aquesta vessant de superheroi que embolcalla la història. Si hagués estat així, estaríem parlant del principi d’una saga equiparable a la que M. Night Shyamalan ens va regalar en disseccionar d’una manera innovadora i realista el fet de conviure de tu a tu amb persones que posseeixen qualitats extraordinàries. El pes que el director indi atorgava a les motivacions i a conèixer la particular mentalitat dels seus protagonistes és el que li ha faltat treballar a Brightburn, la qual cosa fa que quedi com a una espècie d’obra incompleta. Tot i així, el resultat global és entretingut i força satisfactori tenint en compte que tant les imatges com les interpretacions no passen de  correctes i que al final s’haurien pogut estalviar dos minutets de metratge. En definitiva, David Yarovesky ha saltat des d’un edifici, i com fan els gats, potser no ha caigut amb les quatre potes però sí amb dues just perquè l’aterratge no sigui del tot catastròfic.

Veurem com continua aquesta saga; i dic saga perquè sense conèixer les intencions del director ni els productors és molt possible que d’aquí a un temps tornem a veure en Brandon Brey enfundat en la seva caputxa i la seva cap vermella mentre continua sembrant el caos pel món.

Veredicte

El millor: La intenció del director és bona i com a simple pel·lícula de terror funciona molt bé.

El pitjor: Que no aprofundeixi més en la part psicològica d’aquest  superheroi malvat.

- Advertisement -

Nota: 6

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents