Vivim en una època accelerada. Tenim massa coses per fer i necessàriament hem d’escollir perquè el dia té les hores que té. No donem abast. I fem el que fem sempre ens sentim frustrats d’haver escollit malament. I de deixar-nos de fer coses millors.
Per això alguns viuen en la societat del pica-pica, picotejant aquí i allà sense menjar-nos tot el plat sencer. Tenim tanta informació que la llegim, veiem o escoltem per sobre sense entrar-hi a fons. Ho llegim, ho veiem o ho escoltem tot de manera superficial. I així ens va.
Els anomenats fasters ho han solucionat, almenys en el cinema a casa: es passen les pel·lícules a una velocitat de 1.5x (i molts a 2x). I així, una pel·lícula de, diguem, 120 minuts a ells es en poden durar 80 o 60. No són els fasters sinó els fastests (els més ràpids).
Això només pot funcionar en una pel·lícula d’acció o de superherois però no en una pel·lícula on tinguin importància els diàlegs o hi hagi més contingut que la simple acció. Jo veuré a casa a 2x les Missions impossibles o els blockbusters d’aventures o superherois que ens vinguin (no cal que digui quins). I així no desaprofitaré part de la meva vida en ximpleries. Però els films anomenats d’autor (o art films, segons els saxons) els veuré a la velocitat que pertoca, la que els va donar el seu autor perquè no hi ha cap altra manera de veure’ls si els hi vols treure tot el suc. Que soc limitat? Potser sí , accepto les meves carències. Us imagineu veure a 2x una pel·lícula com Persona d’Ingmar Bergman? O les d’autors que saben que el cinema es compon d’imatge, contingut i so, com David Lynch, François Truffaut, Carlos Saura, David Lean, Jacques Audiar, Luis Buñuel, Sydney Lumet, Paul Verhoeven, Paul Thomas Anderson, Martin Scorsese…. i un llarguíssim etcètera de noms que van convertir el cinema en un art de veritat?
Això em recorda una anècdota que em van explicar fa anys. Un operador d’una sala de cinema passava les pel·lícules a 25 imatges per segon en lloc de les 24 perquè aquest augment de velocitat –mínim però suficient– li permetia agafar a temps l’últim bus per tornar a casa a la darrera sessió. El drama va ser un dia quan se’n va anar el llum. Però els espectadors no notaven res.
Els fasters fan pinya amb aquells que van al cinema i diuen que una pel·lícula és lenta, sense tenir en compte que les pel·lícules no són lentes ni ràpides, tot depèn del tema. No serà que el problema serà dels que la troben lenta? Hi ha molta gent que pensa que veure cinema és una carrera de velocitat. Els fasters no augmenten la velocitat de les pel·lícules que veuen per estalviar temps . Ho fan com a reptes personals perquè fins i tot fan competicions.
Els seus precedents som els que utilitzem la velocitat ràpida o super ràpida per saltar-nos parts de pel·lícules que veiem a casa o els que surten de les sales de cinema per anar a fer una cigarreta. Després tornen o no tornen. Alguns crítics o fan.
En el moment de tancar aquest article acabo de veure una pel·lícula que farà les delícies dels fasters i dels fastests, Milla 2 (Peter Berg) que es podria veure no només en 1.5x o 2x, sinó encara millor en 10x. No ens perdríem res perquè les seqüències d’acció són la seva única raó de ser. No hi ha res més. És un d’aquells “bodrios” amb què el cinema mainstream de Hollywood ens obsequia contínuament. I, a sobre, ens amenaça amb una seqüela.
Ja ho va dir l’ara maleït i defenestrat Woody Allen “Una vegada vaig fer un curs de lectura ràpida i després vaig llegir Guerra i Pau en vint minuts. És sobre Rússia”. Però la clau està en el que va dir Isaac Asimov: “jo no sóc un lector ràpid, sóc un entenedor ràpid”.
