‘Atlantique’: neix el realisme fantàstic africà ‘Atlantique’: neix el realisme fantàstic africà
La directora franco-senegalesa Mati Diop és la primera dona negra que competeix a Cannes ‘Atlantique’: neix el realisme fantàstic africà

No és gaire habitual per Europa veure cinema Senegalès. Menys habitual encara és que el dirigeixi una dona. I posats a buscar gestes quasi impossibles, encara és més complicat arribar al Festival de Cannes amb tots aquests ingredients. Doncs Atlantique, el primer llargmetratge de ficció de Mati Diop, una actriu de doble nacionalitat francesa/senegalesa, ha enlluernat públic i crítica amb una recepta també força arriscada.

Acostumat a veure drames lacrimògens sobre la situació de la dona al continent negre, Diop fa un pas més enllà i sense abandonar la crítica social porta Atlantique a noves dimensions: l’onírica i la màgica. Tot plegat, com dèiem, sense abandonar el realisme i descripció acurada del Senegal en particular i de les desigualtats (home/dona i ric/pobre) en particular.

La història de l’Ada i el seu amor per l’home “equivocat” (el que no li han designat per casar-se) es barreja amb el drama dels treballadors de la construcció que, estafats i explotats per rics oligarques, es veuen empesos a fugir amb pastera cap a Espanya. L’Atlantique del títol de la pel·lícula no deixa de representar la metàfora del “somni espanyol” que tenen molts senegalesos. El mar com a pas intermig entre la misèria i la (falsa) esperança. El mar com a salvació i a la vegada com a condemna.

Però on excel·leix el film de Matí Diop és el gir fantàstic en una història que semblava encaminada a un altra banda. Aconsegueix descol·locar el públic i portar-lo a noves dimensions a la vegada que juga amb les tradicions ancestrals del seu país. Això i el viatge interpretatiu de la protagonista Mame Bineta Sane són sens dubte punts a favor de la pel·lícula. Sens dubte aquesta ha estat una de les sorpreses en positiu del Festival de Cannes. Cinema fresc, amb mirada incisiva i amb la capacitat de deixar fora de joc públic i crítica.

Veredicte

El millor: La combinació de l’element fantàstic amb el realisme.

El pitjor: Pot costar d’entrar a la història i el gir màgic pot descol·locar cert públic que es pensa que va a veure una altra cosa.

Nota: 8

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*