today-is-a-good-day

Una de superherois: de la icona salvadora a la democratització dels poders

- Advertisement -

L’estrena de Vengadores: Endgame no només ha suposat un brillant i apoteòsic tancament (parcial) a un viatge de deu anys i 22 pel·lícules per l’univers de Marvel, sinó que ha deixat una profunda sensació de punt i a part dins del gènere de superherois. No només hem assistit a un fenomen mundial que costarà moltíssim de repetir, sinó que a partir d’ara ens haurem d’acostumar a no conviure –o si més no, fer-ho d’una forma diferent– amb algunes de les grans icones que ens han acompanyat durant aquesta dècada.

I és que dins d’aquesta concepció, la d’icona en la qual reflectir-nos i guiar-nos, no es pot negar que Marvel ha sublimat el concepte del superheroi. Ha sabut traslladar a l’espectador de cinema la mirada d’admiració del lector de còmics cap a aquella figura única, sovint considerada com la gran esperança de salvació per a la societat on viu. No en va, els grans paradigmes en són els dos grans pilars de la saga que acabem de concloure: Iron-Man i el Capità Amèrica. I no només han estat salvadors. Més enllà dels seus respectius superpoders, els dos han representat mirades i mentalitats enfrontades, fins i tot des d’una òptica política, que es poden traslladar fàcilment al món on vivim. El mateix ha passat amb els conflictes personals de la majoria de personatges; un aspecte que precisament té un pes molt rellevant a Vengadores: Endgame.

- Advertisement -

- Advertisement -

No hi ha dubte que Marvel ha treballat cada vegada més la humanitat dels seus superherois per acostar-nos-els, però també ha preservat la necessària distància jeràrquica entre nosaltres i ells. Només cal constatar un fet: tant a Infinity War com a Endgame les interaccions amb la població civil són mínimes i anecdòtiques, i òbviament mai s’adopta el punt de vista d’algú que no sigui un superheroi. Per a aquestes pel·lícules, els humans són simplement una part passiva que assisteix a la salvació del planeta; és més, ni tan sols ens mostren que siguin conscients de tot el que està passant. En certa manera, és la mateixa posició que la de l’espectador, que bàsicament busca ser impactat i avasallat per tot allò extraordinari que li ofereixen aquestes figures úniques.

Aquesta situació no és necessàriament negativa –només cal veure les hores i hores d’entreteniment que ens ha regalat–, i en realitat no deixa de reflectir el paper natural dels superherois. Ara bé, també pot conduir a aquella frase que el “Raptapantalles”, més que interessant enemic de Los Increíbles 2, deixa anar durant un discurs que va passar massa desapercebut: “Voleu que els superherois us protegeixin, de manera que mentrestant vosaltres us aneu tornant més indefensos”. I és així, fins ara Marvel ha volgut que els seus superherois salvin el món, no nosaltres. És més, necessita que siguin figures totalment identificables: Iron-Man ha de ser Robert Downey Jr., el Capità Amèrica, Chris Evans, i Thor, Chris Hemsworth.

Ara bé, és evident que en els darrers anys han sorgit diversos senyals de canvi dins del gènere; noves visions que fugen de la personalització inalterable del superheroi i passen a centrar-se-se en els valors que representa cadascun d’ells. O simplement en el fet de ser-ne un. I de pas ens afegeixen a nosaltres com a protagonistes. Ja no esperem ser salvats, sinó que passem a l’acció.

La gran abanderada d’aquesta nova concepció del gènere és, per descomptat, Spider-Man: Un Nuevo Universo. La seva premissa, segons la qual poden existir diversos Spider-Man en una sèrie de respectius universos paral·lels, no només s’allunya de visions tancades i puristes, sinó que llança un missatge molt clar: qualsevol pot ser vàlid per convertir-se en l’home aranya. La pel·lícula no identifica el superheroi amb una cara i una estètica concretes, sinó que el democratitza. I el que és millor, aconsegueix que tots els que proposa (des del mateix Miles Morales fins el porquet sortit dels Looney Toons) funcionin com a Spider-Man. La desvinculació del personatge respecte Peter Parker podria semblar un sacrilegi, però resulta un èxit. I fins i tot ens deixa amb ganes de més.

L’obertura de la possibilitat que qualsevol persona corrent pugui adoptar el rol de superheroi es repeteix a la recent Shazam!, que pot ser una de les grans revelacions de l’any. Tot i el seu component paròdic, la pel·lícula combina precisament la fascinació per als superherois i la circumstància de poder-se convertir en un d’ells. I de nou ens trobem amb una figura que, quan arriba al tram final, resulta no ser inamovible. A més, l’edat dels seus protagonistes converteix Shazam! en un film que convida els més joves a buscar allò especial dins seu, encara que pensin que són els últims que ho tenen. Per cert, un missatge que –per si algú ho havia oblidat– també queda concentrat en la potent última imatge de Star Wars: Los Últimos Jedi.

I qui ha estat el gran encarregat de fer la reflexió definitiva sobre aquesta desidealització del superheroi des d’un punt de vista molt més complex i existencial? Doncs M. Night Shyamalan. És evident que la teoria ja es va cuinant a El Protegido i Split, però ha estat la recent Glass la que més ha aprofundit en el concepte del superheroi terrenal. De fet, la pel·lícula sencera està al servei d’aquest missatge, cosa que la pot penalitzar de cara a alguns espectadors. Shyamalan explica com ningú la necessitat de no deslligar-nos d’aquestes icones, de creure’ns extraordinaris i de no fer cas a qui ens vulgui convèncer que els superherois només són una ficció sortida dels còmics. L’escena final és tota una declaració en aquest sentit.

- Advertisement -

Queda clar, doncs, que mentre Marvel s’acostava a l’important punt i a part que Vengadores: Endgame representa per a un univers construït a partir de grans icones molt definides, ha crescut una tendència paral·lela que se’n desmarca clarament. I no és que sigui sistemàticament millor, però no hi ha dubte que resulta molt necessària; sobretot, per la forma amb què ens apel·la com a espectadors. És bo que seguim comptant amb uns Vengadores –els que vinguin–, una Wonder Woman o un Batman a qui admirar, però també és bo (i molt) que ens veiem reflectits en un Miles Morales, un David Dunn o un Shazam! inesperat.

I no només és bo per a nosaltres; també per al gènere. A vegades, aquest semblava limitat a presentar-nos un superheroi darrere l’altre, amb el teòric propòsit de convertir-lo en el nostre favorit cada vegada, d’aquí que aquestes noves visions resultin vitals per preservar-ne la salut i també la frescor creativa. Tant de bo Marvel, DC i companyia sàpiguen cuidar aquesta diversitat; si no és així, per molt entusiasmat que tinguin el gran públic, l’inici d’aquesta nova era post-Endgame els podria fer pujada.

- Advertisement -
Martí Aragonès
És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents