Estimar amb un compte enrere Estimar amb un compte enrere
La sida als noranta a Vivir despacio, amar deprisa Estimar amb un compte enrere

El director alemany Fritz Lang (1890-1976) té el mèrit de ser el primer d’introduir un compte enrere en una pel·lícula, en concret a La mujer en la luna (Frau im Mond, 1929), amb guió de Thea Von Harbou, en la seva darrera producció silent, rodada just després de les mítiques Metrópolis (Metropolis, 1927) i Los espías (Spione, 1928) i abans de M, el vampiro de Düsseldorf (M – Eine Stadt sucht einen Mörder, 1931). La voluntat de ser el màxim de versemblant possible des d’un punt de vista científic el va portar a acceptar una proposta d’un dels assessors, que li va suggerir fer un compte enrere just a l’enlairament del coet, començant per deu i anar baixant… fins a zero.

Lang justificava la decisió pel fet que l’espectador sabria, sense cap explicació, que acabaria en zero (a l’inrevés no s’ha de saber on acabarà), contribuint d’aquesta manera a afegir una tensió dramàtica a l’escena. El resultat va ser tal com ho havia previst, fins al punt que des de llavors ha estat acceptat per la comunitat científica i és habitual parlar de compte enrere abans de prémer un botó o una palanca, i no només en aquest àmbit.

En el cinema fantàstic hem vist molts cops l’aplicació del compte enrere com a eix vertebrador de l’argument, recentment ho hem pogut apreciar a dues destacades produccions. A Retornados (The Returned, 2013), dirigida per Manuel Carballo, la medicina permet recuperar els zombis, això sí, si hi ha medicina per a tothom i si no deixes de prendre-la, altrament, no hi ha remei; l’escassetat en la producció de les píndoles força la tensió dramàtica i porta els infectats i familiars a accions desesperades per sobreviure. En canvi, no hi ha cap remei a Maggie (2015), la primera i única pel·lícula de zombis protagonitzada per Arnold Schwarzenegger, que veu com, un cop infectada la seva filla pel virus letal, ha d’esperar que es converteixi a poc a poc al cap de diverses setmanes, sabent que no hi ha cap remei que ho pugui impedir.

En el cinema realista també apareix, malauradament, el compte enrere provocat per una malaltia terminal. El director i guionista francès Christophe Honoré estrena la pel·lícula Vivir deprisa, amar despacio (Plaire, aimer et courir vite, 2018), una història pausada, situada a principis dels anys noranta, protagonitzada per un escriptor amb una edat que ronda la quarantena, amb els estralls de la malaltia de la sida al seu cos. El virus d’immunodeficiència humana (VIH) és el virus que causa la sida, un virus que ataca i debilita el sistema immunitari i que provoca que la persona portadora tingui més risc de contraure infeccions i càncers que poden ser mortals.

Quan coneix de forma fortuïta en un viatge promocional un jove de vint anys, els porta a tots dos a viure una història d’amor, un amor d’estiu que obre un ventall de moltes capes per als espectadors: la interacció de dues vides, una en el seu inici de maduresa i l’altra amb una espasa de Dàmocles a sobre amb un compte enrere, una espasa percebuda intensament per la recent mort d’un amic, antiga parella, afectada pel mateix virus, amb tot el que això significa (múltiples malalties a causa de la falta de defenses, degradació física, etc.).

El mateix director reconeix la força del contrast d’un primer amor i el de l’últim, en una relació accelerada per la malaltia i alentida, a la vegada, per gaudir de cada instant. La intenció de mostrar l’evolució de la relació a través de les trobades i les converses submergeix a l’espectador en l’època en tots els sentits, també en el visual, amb la roba i ambientació (cartells i llibres, especialment), i en el sonor, amb les cançons dels noranta.

Magistralment interpretada pels actors Vincent Lacoste (malgrat la seva joventut, un actor prolífic al cinema francès a la darrera dècada), i Pierre Deladonchamps, impressionant en el seu declivi físic i expressant amb la seva gestualitat el que li està passant pel cap, conté, entre les converses, petits homenatges. De tots aquests cal mencionar el de Bernard-Marie Koltès (1948-1989), reconegut dramaturg, escriptor i director teatral francès, que va morir per les conseqüències de ser portador del virus del VIH.

Enterrat al cementeri de Montmartre a París (a la pel·lícula el jove protagonista visita la seva tomba), Koltès està considerat com un dels clàssics del teatre francès contemporani. El director el recorda a la pel·lícula amb la següent cita:

La crueltat no és un home ferint a un altre.

O mutilant o torturant.

Tallar els seus membres o el seu cap,

o fer-li plorar.

La veritable crueltat és distanciar-se dels altres,

interrompent, com a punts suspensius,

mirant-lo en la llunyania.

Una mirada errònia,

un error de judici.

Un error com una carta,

que un comença i trenca en trossos

just a l’escriure la data.

Bernard-Marie Koltès (Prologue et autres textes, 1991)

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*