És divendres. Plou i el vestíbul de l’Aribau s’ha omplert d’una manera extraordinària. Aquí tothom parla amb tothom i fa broma, i si et despistes et preguntaran de quina casa ets. És la gent del poble d’Ojos Negros, a Terol, a prop de Guadalajara. Un cop a dins, no hi cap ni una agulla. S’emocionen de veure gallines, bens i processons… Parts de la seva realitat omeses al cinema. Són els primers a reconèixer l’arbre saüc que els personatges no reconeixen, i es moren de ganes de veure la Inés Paricio (l’àvia Cecilia) per poder dir que la coneixen. Amb l’excusa de l’estiu al poble, Ojos Negros acaba sent un pont entre generacions, entre Barcelona i Terol.
Pel final de grau de Comunicació Audiovisual, Ivet Castelo i Marta Lallana van voler apostar per una feina de més llarg recorregut, que no es quedés a la carrera. Amb l’entrada de Nanouk films, productora de Ventura Durall i amb la supervisió dels tutors de la UPF, entre els quals hi ha Jonás Trueba, la pel·lícula va agafar embranzida. Així va ser, doncs. Van guanyar el Biznaga de Plata a Màlaga, on van coincidir amb la cinta de Marqués-Marcet Els dies que vindran.
Ojos Negros és una pel·lícula de pocs mitjans, gravada amb una Arriflex 16SR i una sola actriu amb bagatge cinematogràfic. Qui pensi en la protagonista, s’equivoca: Júlia Lallana és la germana de Marta Lallana, la directora que va convèncer la resta del grup de treball de fer servir el seu propi poble d’estiueig a l’Aragó, i que fa servir aquells records comuns amb la seva germana per dirigir-la en la tornada al llogaret.
La dolçor de la Marta i de la Ivet, de 21 i 22 anys durant el rodatge, és probablement el condicionant més gran de la gran implicació del poble, especialment quan es parla d’un film sobre una posició de conflicte del desconeixement de les arrels d’un mateix. És el que passa com a resultat directe de la despoblació d’Aragó. Amb afecte guien l’àvia, probablement en el seu primer paper, per mostrar-se gran i molt malalta.
El pretext és tràgic, la Paula, que així es diu, es troba al poble quasi per sorpresa i li costa prendre consciència que té una àvia i una tieta. L’àvia hi vol passar tant de temps com sigui possible i la vol conèixer però la Paula no la correspon. Potser mai arribaran a coincidir a la foscor de la casa. Com a adolescent de tretze anys, ella prefereix estiuejar amb la seva amiga Alicia, una noia esbojarrada que acaba agafant-li molta estima.
És una família retratada amb intel·ligència, transportant aquell poc enteniment de Paula a la cinematografia. El xicot de la tieta s’asseu a l’oreller a les fosques, se li veuen només els peus i la punta de la cigarreta encesa. L’àvia s’ofega al llit, com si fos una presència fantasmagòrica. Les portes es tanquen amplificant la distància entre els nens i els adults.
Ojos Negros és una sorpresa. Una sorpresa que ens indica que els joves directors també poden relatar amb maduresa els temes que els han marcat. Aquesta seria la manera més veraç d’apropar-se a l’adolescència, de part dels qui fa menys que l’han deixada.
Veredicte
El millor: El poc conformisme pel que fa a la família llunyana, intentant fins a cert punt humanitzar els parents, des d’un punt de vista molt jove.
El pitjor: Malgrat això, l’estiueig és sempre l’estiueig. Ens agradaria que les directores veiessin tota la possible profunditat de la pel·lícula i explotar els temes de l’abandonament: Ojos Negros sempre hi serà, però el nostre pas serà passatger, un mer record de l’adolescència que no ens va ensenyar res.
Nota: 7
