Love Me Not és un plaer culpable, erotisme i antibel·licisme amb un look polit, exòtic i contemporani i un text tan refinat com ganàpia. LLuís Miñarro ha aconseguit que el clàssic de Salomé se senti més actual que mai. Ha assolit un híbrid perfecte entre la teatralització pura i l’embruix cinematogràfic.
Ens transportem a un campament militar a Iraq, 2006, per cridar l’atenció de temes com l’abús de poder i la dolenteria dels actes d’Abu Ghraib. Però saltem d’aquí a la sexualitat reprimida, a la debilitat humana i la mitologia bíblica. La sàtira és tan densa que es podria tallar amb una navalla, tant que m’animaré a fer-ne una interpretació més avall, quan probablement vostès ja no em llegeixin.
Miñarro és un home de grans idees i ambició, amb una visió molt pròpia de la sensualitat, evocadora però juganera, subversiva. Direm sense escrúpols que és, de fet com a Stella Cadente, aquella sensibilitat porca de l’edat antiga que tan sovint ha passat desapercebuda a la història de l’art. A Love Me Not s’hi invoca la Roma de Fellini somiada, a l’Òscar Wilde més crític. Però Miñarro potineja com vol, culte però construint sobre el seu propi relat a base de canallades com l’homenatge a Catalunya (actual-tradicional) i manté sempre l’expectativa amb aquests capricis momentanis i creativitat estètica.
“Cinetúrgia”
El desert beix-i-blau sense parets és la perfecta caixa escènica que reprodueix la pulcritud d’un escenari. “Sembla que el teatre vol emular cada cop més el cinema, i el cinema, al seu torn, es teatralitza”, comenta Miñarro. La seva proposta “cinetúrgica” té mil punts de contacte amb el món escènic: els personatges introductoris shakespearians (soldat Hiroshima i soldat Nagasaki), el presagi, el mal auguri, l’oracle, els savis, l’a part i l’escena nucli de la Salomé d’Òscar Wilde en què no canvia ni una paraula. No podia ser d’altra manera amb un guió en el qual ha participat directament el dramaturg Sergi Belbel, qui fou set anys director del Teatre Nacional de Catalunya.
L’elenc és de luxe, amb Ingrid García-Johnson (Ana de Día) explotant la seva masculinitat, buscant l’amor de l’important director gallec Oliver Laxe (Mimosas), que farà de profeta islàmic. El visionari Yokanaan maleeix Lola Dueñas (Viaje al Cuarto de una Madre) des de la seva cova. No mentim, li diu de “guarra” cap amunt; ella no fa més que mamar una copa rere l’altra a la seva tenda. Mentrestant, Francesc Orella (Merlí) compararà la Lluna amb una prostituta.
L’hem vista al D’A, però seria una gran pèrdua que aquesta pel·lícula no arribés als cinemes! Prou d’emetre pel·lícules diocesanes de setmana santa! Televisión Espanyola hauria d’emetre Love Me Not. Per mi ja hem acabat, aneu a “El millor…” o seguiu llegint per a…
Algunes notes addicionals: el mite i la banalització de la violència
Coneixíeu el mite original? Salomé demana el cap de Sant Joan Baptista en una plata d’argent. Les històries de màrtirs tenen finals tràgics i violents, però el mite de Sant Joan Baptista es recorda més per la fredor de Salomé que no pas per la brutal execució. Les pintures sobre aquestes escenes són especialment impactants. La de Carlo Dolci és la meva preferida, precisament per la tensió que genera, pel detall obstinat en els plecs de la roba i negligent en el trofeu, perquè mostra l’opulència de Salomé, filla de reis, i la bestialitat del seu desig contraposada a la seva bellesa freda.
El qüestionament de la violència és un dels temes que més transpira en l’actualització de Lluís Miñarro, portat de la dimensió personal cap a l’ens col·lectiu. A la brutalitat de la repressió. Com ho vulguem entendre, se cita que els presos polítics tenen idees que no poden arribar al poble, que la maquinària de l’estat ha de funcionar per fer-los callar a qualsevol preu.
Salomé creu tenir el poder de demanar el que vulgui (de fet, explota la seva sexualitat i encara així se la respecta), però qui té realment el poder és el Baptista que pot refusar un petó. Salomé, a través de reclamar el cap de Baptista, recupera el seu poder representat pel símbol fàl·lic. Al cap i a la fi, el que busca l’opressor és mantenir el poder i la seva seguretat. I aquesta falta de seguretat, és en realitat la primera mostra de debilitat.
La debilitat, la masculinitat i la sexualitat reprimida
Una reflexió molt reduccionista és la d’aproximar el caràcter masculí a l’opressor, la debilitat en el mite de Salomé és precisament la repressió del desig carnal per part d’Herodes i de Salomé. Però, a més cal pensar en els soldats Hiroshima i Nagasaki, i l’homoerotisme que hi ha entre ells, especialment en els comportaments homòfobs d’Hiroshima. El càsting els proposa com a llatins, justificant o fent més empatitzable aquesta conducta escudant-los potser en la diferència cultural: hauríem de veure com haurien funcionat aquests dos personatges més propers al públic si haguessin estat “machos” ibèrics.
Cal pensar en la masculinitat imposada dins l’exèrcit, i en com Salomé és el soldat més bell de tots, masculí però en cos de dona, algú per qui tothom perd el cap, i inherentment estimar-lo és reconèixer la debilitat pel sexe propi, com pot ser una possible homosexualitat reprimida d’un impotent Herodes. Cal viure una mica menys com Herodes i una mica més com Heròdies, ser lliure, empoderar-se de totes les sensacions i viure i fer l’amor.
Veredicte
El millor: Estar al cinema, sentir-se al teatre. La riquesa en interpretacions i les actuacions de tots els personatges.
El pitjor: Cadascú trobarà aquell particular caprici del guió o de la direcció que li semblarà excessiu. En fi, calia ser agosarat.
Nota: 9,3
