Annie Hall i l’amor segons Woody Allen Annie Hall i l’amor segons Woody Allen
La iaia Toneta van al psicoanalista més famós de Brooklyn Annie Hall i l’amor segons Woody Allen

L’altre dia vaig tenir un dubte existencial d’aquells grossos i vaig passar-me tot un cap de setmana encaparrada en divagacions i reflexions que no em van dur enlloc, també us ho he de dir. De fet, el dubte existencial del qual us parlo era tan important que… que… que ja no recordo quin era, però ja us dic ara que era d’aquells que quan et fiques al llit no et deixa aclucar l’ull del mal de cap que et provoca.

Per això, per distreure’m una mica i deixar de banda aquelles cabòries filosòfiques que ara estan tan de moda per culpa del Merlí, vaig anar a fer un cafè amb una bona amiga. De ben segur que la coneixeu, lectors de El Cinèfil, perquè és, a part de guapa i simpàtica com poques, una gran actriu! Gran pel seu talent, no pas per l’edat, perquè és jove i encara té per endavant una llarga carrera davant les càmeres i damunt dels escenaris. Us estic parlant de l’Anna Bertran que coneixereu per Polònia, al Pop ràpid, a l’APM

A mig cafè li comento a l’Anna que fa uns dies que el Ramon, el meu marit, fa coses estranyes. Coincidim en què els homes i les dones som diferents en molts aspectes –i si no us ho creieu, aneu a veure-la a Orgasmos–, però que, evidentment, no tots estem tallats pel mateix patró. L’Anna m’aconsella posar en pràctica una cosa: mirar Annie Hall per entendre millor les dèries i les neures de la meva parella. Bueno, digues-li parella, digues-li marit des de fa seixanta anys, oi? Potser ja és massa tard, penso! Però li faig cas, i un cop torno a ser a casa, em poso la cinta de Woody Allen, protagonitzada per ell mateix i Diane Keaton, i guanyadora entre d’altres premis de l’Oscar a la millor penícula del 1977.

Annie Hall va sobre relacions sentimentals. Ves, quina sorpresa! És una penícula de Woody Allen, no voldreu que parli de bricolatge. I si la fama que té és correspon amb la realitat, el novaiorquès del clarinet és un expert en relacions sentimentals. Vaja, que hi està obsessionat o això és el que diuen les males llengües! El film comença amb en Woody parlant a càmera i fent divagacions filosòfiques sobre les seves relacions amb les dones i, en especial, la que va tenir amb una tal Annie Hall, com si fes un monòleg al Club de la Comèdia. Segons les acotacions de l’Anna Bertran per veure amb garanties la penícula, això és un trencament de la quarta paret, i no es veu gaire sovint que en el món del cinema, els personatges parlin amb els espectadors. A veure si serà veritat que aquest Woody és un geni de la direcció!

Els primers minuts del film fan gràcia perquè veiem de petit un suposat Woody Allen, i dic Woody Allen perquè faci el paper que faci, en aquest cas el d’Alvy Singer, sempre veus en Woody Allen a la pantalla. Bueno, és un nen actor, oi? No és ell que es gravés amb vuit anys amb previsió de fer quaranta anys després aquesta penícula, no! És un flashbacks que ens porta a la seva infantesa per veure que el seu problema ja ve de lluny, que ja de ben menut li agradaven les dones, a part de tenir ja un caràcter força enrevessat. El film està ple d’aquestes viatges enrere per tal que puguem veure com van ser les relacions anteriors a la que té amb Annie Hall el bo de l’Alvy, i ja us ho dic ara, cap va acabar bé!

D’altra banda, l’Annie Hall és una noia senzilla. Al principi sembla una mica mosqueta morta, però després deixa-la anar… Només cal veure com condueix per Nova York per suposar que també té algun problema. La relació entre els dos personatges serà com una muntanya russa –com la que passava per damunt de la casa d’infantesa de l’Alvy–, i això ens permetrà presenciar tot un seguit de gags, de diàlegs trepidants, d’escenes amb tocs surrealistes, tot marca de la casa Allen, que fan que Annie Hall sigui ben mereixedora de l’Oscar que va guanyar. A l’Anna Bertran, i a una servidora, ens va fer especial gràcia el moment en què l’Annie li retreu que ell la seguís i ell es defensa i surt a la conversa el tema de la masturbació. «No et posis amb la masturbació! És fer l’amor amb algú que t’estimes!» diu l’Alvy.

Al cap de poc, i es veia a venir, la parella es trenca i cadascú cap a casa seva. Però l’amor i el carinyo, i una aranya al lavabo de casa de l’Annie, aconsegueixen que els dos intentin de nou que la cosa funcioni. És divertida l’escena en què veiem, o intuïm, l’Alvy matant a cops de raqueta de tennis el bitxo de vuit potes. Tal com si ell fos Sant Jordi i l’aranya el malvat drac, aquesta situació aconsegueix que ella torni a caure rendida als seus peus, com la princesa de la nostra llegenda. Però un cop junts altra vegada, els dos membres de la parella tornen a distanciar-se perquè les neures de cadascú són força insalvables. I malgrat les visites al psicoanalista –d’això també sembla ser-ne expert en Woody Allen–, la relació es trenca definitivament. Que consti que no us he fet cap spoiler d’aquest moderns amb això, que al principi del film l’Alvy ja explica que ho han deixat.

L’Anna Bertran em va explicar el dia del cafè que amb aquesta penícula es va interessar pel Woody Allen i la seva feina. Ara ja ha vist tots els seus films i reconeix que són els de la primera etapa els que li agraden més. D’aquesta, en concret, li fa gràcia com es parodia la figura del neuròtic, i em diu, fluixet a cau d’orella per a què no ens sentin, que en el món de la interpretació i la direcció, d’aquests n’hi ha uns quants! Bueno, com a mínim estan distrets, oi? Ara, si voleu saber la meva opinió sobre el tema, és l’amor en general el que ens fa perdre la xaveta a la majoria de nosaltres. I si el Ramon, el meu marit, fa coses estranyes perquè després de seixanta anys de matrimoni encara està enamorat de mi? No seria preciós? Enamoreu-vos, lectors d’El Cinèfil, encara que sigui d’algú ple de manies i neures. Com si nosaltres no en tinguéssim, oi?

Iaia Toneta

Iaia Toneta Penícules

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*