‘In fabric’ és el vertader homenatge a ‘Suspiria’ ‘In fabric’ és el vertader homenatge a ‘Suspiria’
La pel·lícula dirigida per Peter Strickland s'ha pogut veure al D'A ‘In fabric’ és el vertader homenatge a ‘Suspiria’

In Fabric és un homenatge al cinema de culte de finals dels setanta i els vuitanta. Ben bé com les pel·lícules del cinema de gènere fetes per apassionats (que no sempre aficionats), In Fabric està tan avesada a l’acudit com a l’ensurt i aconsegueix captar les vibracions del cinema original de Dario Argento, que és la cosa realment destacable i gaudible d’aquesta pel·lícula.

El Giallo italià com a gènere era sobretot un pretext estètic. El cim en va ser Suspiria, la de sempre (1977), sí, amb Miguel Bosé; no, la Tilda Swinton no hi sortia. Aquell va ser un experiment de posada en escena per explotar al màxim els colors vius del nou suport de pel·lícula Technicolor. La il·luminació era expressiva en comptes de realista i un color en escena podia ser més important que un enquadrament. Aquelles trilogies macabres preferien aprofundir en la manera d’explicar la història que no pas en la història en sí: en aquest sentit In Fabric només suma, amb aportacions com el revival vaporwave del consumisme de les rebaixes, amb els muntatges cutres de fotonovel·la i altres idees per l’estil.

La banda sonora d’In Fabric ens embruixa amb el soroll de fons, amb aquells xiuxiuejos invasius un cop barrejats amb la música de Goblin, aquest cop amb “Nurse with wound”. La màgia és l’hipnotisme constant de la guitarra a l’estil de “Silent Hill” de l’omnipresent sintetitzador que Jonh Carpenter tocava a les pel·lícules que també dirigia tant en els primers mites del slasher iniciats per Halloween, com en aquelles més sobrenaturals com La Boira. Encara llavors, tota banda sonora electrònica recordava a les campanetes tubulars de El Exorcista.

In Fabric mostra control perfecte del gènere, introduint allò misteriós a través d’un dramatisme sobrefet i l’ambigüitat en els personatges del centre comercial. Tant és que siguin més aviat rarets i que es comportin com una secta: la dependenta italiana vuitcentista seduint o esbroncant les clientes és senzillament sublim de veure. I perquè funcioni, tot plegat és vist des de la protagonista aliena que no acaba de creure en les malediccions: la maternal Marianne Jean-Baptiste en el dia a dia domèstic d’una divorciada buscant parella per correu. També l’acompanya l’actriu Hayley Squires, qui ha treballat amb Ken Loach i Ben Wheatley.

Aquest any passat Luca Guadagnino va fer un remake de Suspiria, que m’agrada per altres raons, però si es tracta d’homenatjar, Peter Strickland supera Guadagnino amb escreix. En contra d’això, els aparts còmics o les reflexions de la moda portades a l’absurd la fan sentir lluny de la còpia.

Sovint el cinema de gènere —i fixem-nos en el terror— pot ser tan autoral com qualsevol altre (pregunteu-li si no a Jordan Peel), però ho oblidem perquè sovint veiem massa parròquies, per començar la de Hollywood o certs vicis de la sèrie B. Qui digui que In Fabric és una obra derivada, li caldrà reconèixer-la també com a hereva legítima. S’ha guanyat ser projectada per tot arreu, des de Sitges (on clarament pertany), a Toronto, a Sant Sebastià… Tenir-la al D’A ha estat un estrany encert per deixar respirar el to exquisit del festival i donar-nos cinema de culte amb unes altres pretensions.

Veredicte

El millor: el dadaisme d’una posada en escena que els fans de Dario Argento reconeixeran a l’instant. Una dependenta ben rarota i servicial que per molt que no ho és, es fa ben còmica.

El pitjor: un cert trencall a mitja pel·lícula fa canviar el ritme i la intenció, perdent un temps d’or per explotar l’atmosfera de misteri i la crítica social. No és greu, però fa sentir la pel·lícula menys rodona.

Nota: 9

Zep Armentano

Zep Armentano Freaky Picture Picture Show

He/She/Them. En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*