Quan els robots de supervivència no són suficients Quan els robots de supervivència no són suficients
L’animació al servei del respecte a la natura Quan els robots de supervivència no són suficients

L’estrena de la pel·lícula d’animació francesa Terra Willy: planeta desconocido (Terra Willy: Planète inconnue, 2019) ens porta un entreteniment adreçat a un públic infantil i familiar. Els espectadors veuran les aventures d’un nen que viatja per l’espai amb els seus pares científics en una nau molt sofisticada que, per un fortuït accident, queda abandonat en una planeta desconegut on ha de sobreviure durant diversos mesos fins al seu rescat, només acompanyat d’un precari robot de supervivència. Aventura i diversió assegurada per passar una bona estona.

Ara bé, si la mirem amb ulls crítics podem apreciar molts detalls força interessants que ens fan pensar en la interacció entre la tecnologia i la natura. El primer que veiem només començar la pel·lícula és el despertar del nen a les vuit en punt del matí, amb un despertador equipat de realitat augmentada per assegurar que es desperti. Després veurem com la tecnologia s’encarrega de la seva higiene personal, en tots els sentits, fins i tot el fet de rentar-se les dents, per acabar vestint-lo. I veurem de nou com la realitat augmentada li permetrà moure’s per la nau sobre un monopatí volador mentre esquiva obstacles virtuals. Un presagi d’un entreteniment que està més a prop a les nostres llars del que ens pensem.

La càpsula de supervivència que salva en darrera instància en Willy està equipada amb el robot Buck, un robot bàsic programat exclusivament per mantenir-lo viu o, el que és el mateix, mantenir-lo alimentat i segur. Aviat el robot haurà de descobrir que això no és suficient, que caldrà tenir en compte també el seu estat d’ànim, i respectar les seves ànsies de fer de fotògraf científic amateur en un inhòspit planeta d’una fauna i unes plantes desconegudes. No és suficient protegir-ho, caldrà ser el seu amic, caldrà aprendre què són les bromes, què és el sarcasme, i, sobretot, què és el respecte per a la natura.

El fascinant món a descobrir és un món afable i perillós a la vegada, d’amics i còmplices i d’enemics extremadament perillosos. El respecte a tots ells cercant la complicitat de la nova colla, en especial d’en Flash, una curiosa mascota extraterrestre que, a més, va evolucionant al llarg de la pel·lícula sense saber mai ben bé què sortirà de cada capoll que es forma periòdicament.

La limitació de la bateria del robot Buck, fonamental per enviar el senyal per al rescat, ens mostra, per una banda, la fragilitat vers la tecnologia (depenem de l’energia) i la necessitat d’espavilar-nos pel nostre compte, quan estàvem acostumats a que tot ens ho donessin fet. Viure en un món d’oci com a fill únic a passar de cop a haver d’espavilar-te amb la complicitat d’una comuna d’éssers que conviuen en el mateix espai que tu i que, al cap i a la fi, és el seu planeta. Treball en equip i empenta per seguir endavant.

Amb aquest tipus de societat altament tecnificada sempre ens ve al cap les imatges de la nau futurista de la pel·lícula Wall-E (2008), quan tots plegats, amb sobrepès i problemes de mobilitat, es passaven tot el dia a la seva cadira robotitzada equipada per satisfer totes les seves demandes. Willy ens reconforta mostrant-nos que malgrat tot, ets capaç de madurar i adaptar-te a les necessitats del moment, bé sigui per menjar, bé sigui per sobreviure.

La pel·lícula ens fa recordar els còmics protagonitzats per la petita Navis, els cinc primers volums publicats a França entre 2004 i 2008, amb guió de Jean David Morvan i dibuix de l’espanyol José Luis Munuera, i que en castellà va publicar l’editorial Norma. Després d’un terrible accident, una noia queda abandonada en una planeta inhòspit cobert de jungles tropicals i de races d’animals desconegudes, això sí, amb la cura d’un robot cangur, que l’haurà de salvar de mil i una aventures. En realitat la sèrie Navis és una sèrie paral·lela de la mítica saga Estela (Sillage, 1998-2016), on Navis ja és una jove que aconsegueix ser rescatada per un comboi, en una de les sagues de l’espai més mítica de les darreres dècades. Si us agrada la pel·lícula, podeu continuar llegint els còmics… Sempre ens quedarà la lectura.

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*