‘Guava Island’: la reivindicació del salvatge feliç ‘Guava Island’: la reivindicació del salvatge feliç
La pel·lícula està protagonitzada per Rihanna ‘Guava Island’: la reivindicació del salvatge feliç

Amazon, mentre prepara l’estrena de Peterloo, posa Guava Island a Prime, el drama musical de Childish Gambino rodat a Cuba, amb una Rihanna al natural. Si us la trobeu a Prime, no us espanteu amb la caràtula de telenovel·la barata i pitgeu-hi tranquils, que és aposta segura.

I’m so Dollah

L’illa de Guava és una illa fictícia al melic del món, on una petita dictadura té els seus habitants treballant set dies per setmana per a enriquir el seu magnat, i això ha pres als habitants el temps i l’esma per ballar. Deni, un guitarrista jove i idealista, fa música per recuperar l’esperit festiu de les gents de l’illa.

Sembla una història senzilla. És una història molt senzilla. Però el que fa és criticar el progrés capitalista a les colònies, recuperar el “feliç salvatge” i reivindicar-lo. Defensar que el desig no ha de ser escapar al primer món per veure’s més embolicat en la remolí dels diners sinó que cada societat té el seu tarannà i cal apreciar els ritmes i les maneres tradicionals. Aquesta temàtica de fons és tan romàntica gairebé arribant el cursi com el fet que Guava simbolitza, literalment, el paradís perdut.

És potser per això que mirant la pel·lícula m’he trobat somrient sense adonar-me’n. Les pel·lícules felices són patrimoni de la humanitat, cal protegir-les, must protect. Només el principi ja m’ha fet sentir bé, amb uns crèdits animats en els quals ja brilla la personalitat dels balls de Childish Gambino i un conte posterior, també animat, que introdueix l’illa a través d’un conte de creació del món.

Llavors és quan entra l’estètica de cinema social costumista, més probablement filmat als 90 que no pas ara, amb una Rihanna que és una noia corrent més al Carib, i les al·lusions al poder autoritari. Un to que més o menys manté durant la breu durada de la pel·lícula, que a més de ser curta, té uns alguns números musicals de Gambino aquí i allà que la fan encara més entretinguda, per si no ho fos prou. I un cop s’ha arribat al final, la pel·lícula no allarga innecessàriament el dramet: a viure i a ballar que són dos dies. Guava ofereix un recorregut emocional molt complet: tendresa, felicitat, tensió, llagrimeta i esperança. I per això deixa amb molt bon gust de boca.

This is America

Donald Glover és el nom darrere el pseudònim de Childish Gambino, raper que es va fer viral tot just fa poc menys d’un any amb el videoclip de This is America que criticava els ideals dels Estats Units respecte a les armes i el capital. La pel·lícula és en part una expansió sobre les idees de Childish Gambino amb el seu equip de sempre. L’Illa de Guava és escrita pel germà de Donald Glover, Stephen Glover, també guionista de la sèrie Atlanta, protagonitzada per Gambino i, en aquest cas el director de Guava Island, Hiro Murai, és el mateix que va realitzar el videoclip de This is America. D’aquí que sumat, a tota la resta, la pel·lícula també tingui el toc de videoclip indie. Ara però, el lluïment de la pròpia marca personal del cantant arriba a saturar arribada l’última cançó.

I és un detall que cal comentar, la falsa diègesi de la música de Gambino va de la mà amb la falta de ritmes cubans a la pel·lícula. El romanticisme va de la mà amb la fantasia: està clar que els germans Glover empatitzen amb els caribenys, tan clar com que ells no ho són de naixement i no ho coneixen gaire. Tot i que la pel·lícula s’ha valgut el meu temps, cal clarificar que el discurs de la pel·lícula és apropiatiu per Gambino, com aquell de Black Panther per al públic afroamericà, i que parla molt més de la relació d’Estats Units amb el colonialisme que no pas del Carib.

Però si no fos per aquests creadors racialitzats d’Estats Units, seria possible que el tercer món no entrés pels ulls al públic americà? Deixeu doncs que hi hagi històries amb punts de vista mestís, històries globals on la gent racialitzada reconnecti amb la seva ancestralitat i on els racons invisibles del món tornin a ser visibles.

Veredicte

El millor: Una pel·lícula que fa feliç amb la personalitat del mateix Childish Gambino.

El pitjor:  Hauria guanyat rellevància anant més enllà de l’estètica i comentant sobre Cuba, localització que és impossible no relacionar amb Guava. En contra d’això, pot quedar-se en un fugaç exercici de branding per les dos estrelles principals, però tranquils que per les mateixes raons vam veure A Star is Born.

Nota: 7,8

Zep Armentano

Zep Armentano Freaky Picture Picture Show

He/She/Them. En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*