Una història de guerres Una història de guerres
'The Aftermath' és l'adaptació de la novel·la de Rhidian Brook Una història de guerres

James Kent dirigeix amb The Aftermath (2013) la tercera novel·la d’èxit del gal·lès Rhidian Brook, qui també ha contribuït a l’adaptació per a la gran pantalla, mentre ja prepara l’adaptació de la quarta: The Killing of Butterfly Joe. Kent és eminentment un home de televisió, on ha realitzat des de documentals fins a telefilms tot passant per diverses sèries; The Aftermath és el seu segon llargmetratge després d’haver realitzat el 2014, Testament of Youth, una altra història romàntica amb background bèl·lic, en aquesta ocasió segons les memòries de la infermera feminista i pacifista Vera Brittain, en plena Primera Guerra Mundial.

El film s’ha realitzat sota l’ègida de Scott Free, la productora de Ridley Scott, i distribueix Fox. Per bé que The Aftermath és una història romàntica emmarcada a l’hivern de 1946, en un context tan dur com el de l’ocupació britànica d’un Hamburg destruït pels bombardejos, la cinta potser interessa més per un seguit de coses no sovint reflectides en el cinema derivades del que va ser la immediata postguerra a Alemanya i que, malauradament, no reben aquí prou atenció al ser l’objectiu del drama dues famílies, una britànica i l’altra alemanya, que han patit una traumàtica pèrdua.

El coronel britànic Lewis Morgan (Jason Clarke), comissionat per al redreçament de la ciutat d’Hamburg, on regna el caos i les runes, ocupa la gran mansió de l’arquitecte Stephen Lubert (Alexander Skarsgard), obligat així a abandonar la casa juntament amb sa filla de setze anys Freda Lubert (Flora Thiemann) cap a un campament. S’uneix a Lewis sa muller, Rachael Morgan (Keira Knightley). Lewis vol començar amb bon peu i aconsegueix convèncer Rachael perquè permeti que Stephen i la seva filla puguin restar a la casa per bé que a les golfes.

Però les coses no són gens senzilles. Rachael odia els alemanys perquè el matrimoni ha perdut el fill en un blitz de Hitler; i Freda odia els britànics perquè en un bombardeig dels aliats a Hamburg ha perdut la mare, el que la fa relacionar-se amb un jove dels “88”, resistents nazis que no accepten la ocupació i provoquen atemptats que costen vides entre la tropa britànica.

De bell antuvi, Kent ens fa entendre amb subtilesa que quelcom s’ha trencat en el matrimoni britànic només trobar-se en l’estació ferroviària, on Lewis ha anat a rebre Rachael, perquè malgrat el temps que duen sense veure’s, l’abraçada no acaba de ser del tot apassionada, i els esguards es mostren insegurs. La situació, amb un Lewis absent sovint de casa, que pren la seva feina com una excusa, una fugida endavant amb què suportar la pèrdua del fill, una Rachael que passa gran part del dia sola, reticent a confraternitzar amb els amfitrions i amb un enorme complex de culpabilitat per la pèrdua del fill, i un Stephen que du la seva pena estoicament en silenci però que sagna per dins la pèrdua de la muller, mentre es veu obligat a fer feines mecàniques, i que sovint es passeja per la casa, necessàriament ha d’acabar en el trobament de dues ànimes que se senten soles per bé que la guerra les allunya.

Però prèviament, quan l’argument encara recorda un best seller d’un altre temps, Le silence de la mer, de Jean Bruller (Vercors), que Jean-Pierre Melville va convertir en un magnífic film (recordem: un oficial alemany culte i humanista intenta fer plaent la imposició de tenir habitació a casa d’un pare i filla francesos), la cinta permet reflexionar quant al que significa la relació de les persones a distància curta, oblidades ideologies, orígens, cultura, llengua i, sobretot, rancúnies i ressentiments, i el que significa quan tot això s’interposa. Els altres oficial companys de Lewis expressen el mateix menyspreu i odi cap als alemanys que poden sentir els integrants de la resistència nazi (un element interessant que dèiem no s’ha tractat gaire). La situació límit perfecta que troba raons en tot (tolerar-se i fins i tot fer les paus o estar-se sempre a punt de brega), el dilema etern d’allò que és humà.

En definitiva, un film que es veu amb cert interès purament crematístic (tot i que alguna seqüència, com ara l’atemptat a Lewis del jove resistent amic de Fedra, resulta forçada), sustentat en excel·lents interpretacions, inclosa la prometedora Flora Thiemann en el seu paper d’adolescent en una situació extremament indigesta a la seva edat, per bé que Knightley resulta massa freda i distant en segons quines escenes que demanen posar més carn a la graella. La cinta s’ha rodat a Praga per als exteriors de carrers ruïnosos, i a una mansió d’Hamburg pel que fa als interiors.

Novel·la i film s’inspiren en l’avi del novel·lista, qui fou coronel a Hamburg, i que igualment va permetre de seguir vivint els propietaris de la casa que va ocupar, el que era molt poc habitual. Sa muller va expressar igualment el seu disgust per aquesta decisió, tot i que els nens d’ambdues famílies van acabar per obligar a una convivència agradable.

Veredicte

El millor: Un background històric que suggereix aspectes interessants, com ara la resistència nazi i els atemptats que ocasionaven víctimes entre els britànics.

El pitjor: Una història que no supera l’estadi de grat consum immediat i oblit gairebé immediat.

Nota: 7

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*