La importància del ‘hype’ La importància del ‘hype’
Com fer que l'interès per una pel·lícula es mantingui fins que s'estrena La importància del ‘hype’

Avui parlarem d’un concepte que últimament està esdevenint molt i molt important quan parlem de la promoció d’una pel·lícula. Ens referim a quelcom tan abstracte i fins un cert punt subjectiu com és el hype. Què és el hype? Podríem començar per aquí, no? Doncs seguint les pautes de com funciona el segle XXI he anat a l’aplicació de Word Reference i he teclejat “hype”… A veure què passava.

Hype = desplegament o bombo publicitari

És a dir, el diccionari el defineix com tot allò que es fa (aplicat al cinema) per promocionar un film abans d’estrenar-jo, s’entén. Ara bé, quan invoquem el hype en llenguatge col·loquial no ens referim només a això. Parlem, més que de la campanya de promoció, de les ganes que desperta una pel·lícula o una sèrie. Així, per exemple trobarem missatges als murs de Facebook o perfils de Twitter de l’estil “el hype per la nova Star Wars està pels núvols”. O “tenia el hype a dalt de tot per Captain Marvel i després… meeeh”. Per tant, en idioma de carrer (o de xarxes), el hype es refereix a l’interès que ens genera un producte. Però aquest interès ve donat per la campanya que publicitària que hi ha al darrere i per les notícies que apareixen. I a aquí ens haurem d’aturar…

Com qualsevol gran producte destinat al consum en massa, el cinema necessita de la publicitat. A Hollywood es gasten millonades en promocionar els seus films i a casa moltes distribuïdores exigeixen a les productores una reserva de calers per donar a conèixer determinada pel·lícula. De totes maneres, i com que gran part del cine que es fa a prop de casa nostra no té prou pressupost per tenir galetes amb la cara dels seus personatges al Mercadona, les quatre eines principals per generar hype són les següents.

Primeres fotos

Vols esbombar al món que estàs fent una pel·li? Publica (a les xares socials de la teva pel·li) fotos del rodatge i comença a generar run run. Normalment la cosa funciona si la pel·li ja té una àmplia base de seguidors o si és un film llargament esperat.

Pòster o pòsters

Tot un art. Dir-ho tot del teu film en una sola imatge… Hi ha persones dedicades només a això i després de sessions de fotos i pluja d’idees conceptuals creen una imatge retocada mil vegades amb Photoshop que esdevindrà la principal carta de presentació (sense moviment) de la pel·lícula.

Teaser

En anglès to tease seria una cosa així com incitar de manera subtil. O sigui, dit d’una altra manera, fer entrar ganes d’alguna cosa, provocar, temptar. Aplicat al cine, els teasers haurien de ser petites peces de vídeo que o bé només ensenyessin una part minúscula de la pel·lícula o mostressin en un clip fer expressament el que hauria de ser la pel·lícula. Amb aquests exemples s’entén millor. Teasers que només ensenyen una petita part (potent i trencadora) n’hem vist de molt bons: Blade Runner 2049. També em va agradar especialment el de Secret life of pets o ha aixecat molta polseguera el de Frozen 2 . L’objectiu és generar una expectativa màxima amb gairebé res. Allò de menys és més. Després hi ha petits vídeos fets ad hoc per promocionar un film. En aquest sentit podem recordar el de Zoolander 2 (Hollywood) o el del film català Framed,  que veurem aviat als cines. En tots dos casos aquestes imatges no apareixen al film però en el seu moment van servir perquè se’n parles i es generés hype.

Tràiler

L’element publicitari per excel·lència. El tràiler ja conté imatges del film rodat i muntat i té la difícil tasca de mostrar el millor de la pel·lícula sense explicar-la tota. Sí, ja ho sé, n’hi ha que expliquen massa i n’hi ha que directament posen tots els gags a en aquests dos minuts. Un cas més o menys recent és el de Ocho apellidos catalanes. Amb el tràiler ja no calia veure la pel·lícula… Però si els pòsters són un art els tràiler són directament trucs de màgia. T’enganyen. Et fan veure (i creure) una cosa que no és. L’exemple més clar i recent d’un tràiler que genera el màxim hype per després ser un bluf és el de Bohemian Rapsody de Suicide Squad. Si és que clip és una passada! És impossible no voler veure la pel·lícula! Però després hi ha la dura realitat…

Finalment arriba l’estrena i el moment de jutjar si el hype estava a l’atura. És difícil mantenir-lo. És com una muntanya russa. Puja i baixa i no sempre és bo allargar-lo. De tant esprémer-lo es pot quedar sec. A tot això, lamentablement, no hi ha una única fórmula guanyadora. Cada pel·lícula, cap de màrqueting i cap de premsa és un món i com diuen en castellà cada maestrillo tiene su librillo. En resum, però, s’ha tenir present que el que cal és mantenir un interès constant per la pel·lícula que està per arribar sense arribar a saturar però sense deixar que el públic d’oblidi que hi ha un nou producte per arribar.

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*