El silenci del terror El silenci del terror
'The silence' és una nova pel·lícula de Netflix El silenci del terror

Sembla que Netflix ha apostat fort per aquest terror apocalíptic basat en els sentits que vam poder veure a Bird Box i ara a The silence. Totes dues parteixen de la mateixa premissa, però la primera amb el sentit de la vista com a protagonista i la segona amb l’oïda, això sí, resulta del tot inevitable no situar les dues produccions en l’entorn més proper a l’última pel·lícula de John Krasinsky. De fet, no diríem cap bestiesa si titlléssim The silence com a una copia barata de A quiet place.

Ja són uns quants anys dedicats al terror, però sembla que John R. Leonetti no acaba de trobar la fórmula per encarrilar una bona pel·lícula de gènere dins del seu currículum. Més conegut pels seus treballs de direcció de fotografia, al 1997 va fer el pas en la direcció amb la nefasta segona entrega de la famosa adaptació del videojoc Mortal Kombat, Mortal Kombat: Annihilation, des de llavors, res potable ha sortit de les seves mans com a director, i amb aquesta última sentint-ho molt, no ha canviat aquesta dinàmica.

The silence no és un desastre total, no ens equivoquem, la intenció és noble i en alguns moments, concretament cap a la segona meitat de la pel·lícula, la tensió apareix com per art de màgia i ens aporta un xic d’esperança al que fins aleshores havia resultat pla i insubstancial. Tot comença bé; la intro que evoca a una futura profecia evolutiva, a destrucció i a un món caòtic compleix la seva missió i ens atrapa mentre sona de fons un inquietant orgue que ens  prepara pel que ha de venir a continuació. El problema radica en què et passes més de 45 minuts esperant que arribi aquest moment d’angoixa, tensió o terror que intuíem a l’inici, ja que en definitiva pretén ser una pel·lícula de terror, i al final quan potser sembla que la cosa ha de fer un gir, ja és massa tard i acaba amb un no res. Em solen agradar les pel·lícules que van directes al gra, i aquesta ho és. Però, en pocs minuts l’acció s’apodera de la trama i ens veiem immersos en la supervivència d’una família que intenta fugir d’unes criatures voladores cegues, però amb un sentit de l’oïda extremadament desenvolupat, i que al més mínim soroll no dubtaran a atacar a qui se’ls posi per davant. Però fins i tot aquesta manera tan directa d’afrontar la pel·lícula acaba resultant tan buida com insignificant.

La desgana és notable en pràcticament tots els aspectes del film. La fotografia no és cap meravella, com tampoc el guió, i pel que fa a les interpretacions, res de nou. Stanley Tucci (The children act, Kingsman, Submission) encapçala un repartiment que es contamina directament d’aquesta desídia que respira tot el conjunt. En el paper de la filla hi tenim  Kiernan Shipka (Sabrina, Very good girls), coprotagonista de la història i que en el paper d’una jove que als 10 anys es queda sorda i només pot sentir un lleuger brunzit, potser és una de les notes més destacades del conjunt. Probablement si el fiasco de John R. Leonetti fos estrepitós, com qui no vol la cosa, anys després de l’estrena, a algun il·luminat se li acudiria dir que estem davant d’un film de culte, a vegades sol passar. I si pel contrari estiguéssim davant d’una obra mestra, en fi, llavors no hi hauria cap problema. El que passa, és que The silence ni és dolenta del tot ni és bona, simplement deambula entre terra de ningú amb total indiferència, i en la meva opinió, això és el pitjor que li pot passar a una pel·lícula. Ni tan sols, i tal com he dit, a la segona meitat que és quan apareix una subtrama amb un predicador bastant sinistre que pretén crear una espècie de secta del silenci, i que a priori sembla interessant i esperançadora, al final, tret d’alguns moments de tensió que s’agraeixen, tot s’esvaeix i acaba amb un simple i insípid slasher.

Potser The silence evoca més al silenci que et queda després d’haver vist els 90 minuts de la pel·lícula, que no pas a una crítica a la societat, a les seves vides estressants plenes d’estímuls sobrepassats de decibels, o al fet que l’esser humà hagi de començar a agafar-se les coses amb més calma i filosofia en algun lloc tranquil del nostre planeta. He dit un lloc tranquil? Les comparacions són odioses.

Veredicte

El millor: Que tampoc és una pèrdua de temps total i absoluta.
El pitjor: Les ganes d’intentar semblar una cosa que no és.

Nota: 5

Marc Orra

Marc Orra Dins del camerino

Té 33 anys i és electricista. Actualment cursa el grau d'Humanitats a la UOC. fora de la feina és col·laborador de Ràdio Manlleu i va ser l'editor del programa radiofònic 'Torna-la a tocar Sam del 2013 al 2015. Es considera un gran cinèfil i també escriu sobre cinema al web www.lescriba.cat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*