Els carrers seran sempre d’elles Els carrers seran sempre d’elles
'Assassination Nation' és la reinterpretació de les bruixes de Salem Els carrers seran sempre d’elles

Quan d’aquí uns anys es parli del cinema que va néixer com a fruit de la seva generació, és molt difícil que Assassination Nation no aparegui com a gran referent de l’era que estem vivint actualment. El jove director Sam Levinson ha aglutinat bona part dels vicis, virtuts i defectes amb què les xarxes socials –i l’entorn en línia en general– governen la vida dels joves en la societat actual, i els ha desplegat per construir una pel·lícula que els representa tant en la forma com en el fons. Així doncs, ens trobem davant d’una història que viu cada instant amb una intensitat enorme, però on els fets es van succeint de forma tan dinàmica que és pràcticament impossible digerir res. Però és que d’això es tracta. Tret de la mínima pausa que es pren per fer evolucionar les seves protagonistes, Assassination Nation busca que sigui el seu propi camí cap al caos el que acabi parlant per si sol. I la veritat és que, en gran mesura, ho aconsegueix.

Assassination Nation ens trasllada a la localitat nord-americana de Salem (famosa pels aficionats a les bruixes i a Stephen King), on la revelació pública dels continguts dels mòbils de certes persones fa trontollar la convivència entre els seus habitants. Això fa aflorar el costat fosc de la completa addicció a Internet i les xarxes socials que existeix, particularment entre els estudiants de l’institut. És allà on coneixem la Lily, la Sarah, l’Em i la Bex, quatre amigues que a poc a poc es veuran implicades de forma cada cop més dramàtica en tot el conflicte. Des del seu punt de vista, Sam Levinson ens parla de la immediatesa, de la necessitat de la marca personal, de la febre pel “like”, de la transcendència que sembla que han de tenir totes i cadascuna de les coses que fem… però al mateix temps evidencia la superficialitat i irrellevància que en realitat hi ha darrere de tot això. També subratlla les contradiccions que genera entre exposició pública i privacitat.

Tot i que el retrat sociogeneracional d’Assassination Nation és força ampli, és evident que l’elecció del seu quartet protagonista li atribueix una clara ànima feminista. L’evolució de la trama també ho corrobora, ja que cada cop es focalitza de forma més explícita en aquesta lluita. Sam Levinson no només parla dels atacs que reben les noies, sinó de la facilitat amb què les assenyalen com a culpables de tot; en el que es pot entendre com una clara reinterpretació moderna de la caça de bruixes de Salem (l’escenari no era casual). I, seguint la mentalitat que impregna la història, la pel·lícula no es queda en una reivindicació o protesta, sinó que posa tota la carn a la graella. No hi ha espai per la subtilesa o el raonament, Assassination Nation és un crit de ràbia; un “fins als ovaris” portat a l’extrem.

És difícil catalogar Assassination Nation dins d’un gènere concret, ja que Sam Levinson juga amb una successió de formats, estètiques, tons, missatges i mil i un referents. Es podria dir que parteix del típic film d’institut, però evoluciona a marxes forçades cap al thriller, amb tocs de policíac, acció, comèdia i fins i tot escenes que s’acosten a l’slasher. Levinson sorprèn per l’efectivitat amb què toca aquestes diferents vessants i les inclou al conjunt, tot i que a vegades hi ha certa brusquedat en la forma d’avançar de la història. Al capdavall, Assassination Nation és un film que es construeix i es defineix a partir de la suma de tots aquests components, i no pas com una obra focalitzada en una idea clara. Això provoca, de forma inevitable, que no tot funcioni al mateix nivell: hi ha moments de veritable genialitat, però també d’altres que es perceben forçats o fins i tot fallits.

No resulta estrany que en una pel·lícula com Assassination Nation hi hagi alts i baixos d’aquest tipus, però és difícil evitar una lleugera sensació que la bomba que proposa no acaba d’explotar. Segurament l’explicació la trobem a la pròpia naturalesa del film, que queda resumida de forma memorable a la seva última escena. En aquest sentit, es podria dir que Sam Levinson aprofita aquesta relativa falta d’exigència per sortir-se amb enginy de tot el merder que ha creat. No obstant això, Assassination Nation genera la reflexió suficient per aplaudir les seves intencions, i ho fa de forma realment valenta i plenament conscient del tipus de producte que és. Fins al punt de ser capaç de dir-nos que tot el que acabem de veure, en realitat, tampoc és tan important.

Veredicte

El millor: La pel·lícula acaba adoptant la mateixa mentalitat que la generació de joves que retrata.

El pitjor: Alguns discursos o situacions estan inclosos de forma un pèl forçada.

Nota: 7,5

Martí Aragonès

Martí Aragonès M.A. Confidential

És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*