‘After life’: tots els Rickies dins Gervais ‘After life’: tots els Rickies dins Gervais
Una comèdia amarga i àcida per plorar ‘After life’: tots els Rickies dins Gervais

Què queda per dir ja d’After Life? Fins i tot el mateix Ricky Gervais, tot i haver anticipat que aquest seria el millor projecte que ha creat mai, es sorprèn de l’acollida que ha tingut la seva sèrie, la primera que presenta en exclusiva a Netflix.

O l’odies o l’estimes, no hi ha terme mig. Tot i així, l’enfant terrible de l’humor britànic torna al món de la ficció amb la seva peça més racional, desprenent el personatge de qualsevol mitologia que el públic pugui tenir d’ell. A After Life, el protagonista i creador de The Office ens mostra la complexitat de la seva persona i, per què no dir-ho, la de la humanitat en general.

La fórmula de l’èxit

És precisament la complexa relació de l’ésser humà amb la seva pròpia vida i el seu entorn la qual fa que hagi pogut connectar amb el públic més ampli que segurament ha tingut mai el còmic. No queda crític en la capa de la terra que no s’estigui rendint en aquests moments als peus de Ricky Gervais ni algoritme que no estigui recomanant aquesta sèrie als més de 300 milions de perfils d’usuari a Netflix.

Tony, un periodista d’un diari local, encara està intentant superar la mort de la seva dona i, el millor mecanisme de defensa que troba per tal de sobreviure al seu dia a dia, la seva cuirassa, és una actitud més aviat grollera que no fa més que ofendre a les persones a les quals va dirigit el comentari. Aquesta senzilla trama posa en marxa una història de supervivència quotidiana i de contradiccions amb un mateix que arrossega a qualsevol persona a un terreny d’allò més real. Gervais parla del dol, de la depressió, de la mort i de la condició humana des d’una perspectiva tan crua com senzilla, dues característiques que casen perfectament amb el tercer factor que la fa brillar: l’humor negre.

La tria de cada personatge que acompanya Tony, des del pare amb problemes de memòria, passant per la pesada companya de feina, fins a la vídua amb qui el protagonista comparteix temps al cementiri, creen una sensació de familiaritat no només pel fet de ser representats per cares més o menys conegudes dins de la ficció anglesa, sinó perquè l’espectador també és capaç de trobar aquell tret que comparteix amb cadascun d’ells. Tot i que el públic fa aquest procés d’identificació instantàniament, l’efecte mirall es refracta en Tony i, a mesura que passen els capítols, es va magnificant dins la bombolla en què es troba fins a esclatar, com no, en els cors de qualsevol espectador.

Potser per a algunes persones After Life els semblarà poc graciosa, a d’altres massa depriment. Hi ha fins i tot aquells a qui no els hagi fet saltar ni una sola llàgrima. El que és indubtable és que, d’una manera o una altra, la sèrie és capaç d’arribar a tot espectador que dediqui tres hores a posar-se en la pell de Tony.

Pas a pas, fins arribar on és avui

S’ha parlat molt sobre com n’és d’autobiogràfica l’última creació del còmic i sobre com tots els Rickies que viuen dins Gervais es troben en aquesta sèrie de Netflix. Tant el malcarat amb l’humor més negre que la nit, passant per el més empipador que una mosca collonera, com aquell que pot arribar a ser igual d’entranyable que un dels personatges de la sèrie que més amor ha rebut a les xarxes, el gos del protagonista.

Així, la fórmula no és nova, sinó que és una acumulació d’una trajectòria marcada per aquestes tres facetes. En primera instància, hi trobem un David Brent que mai arriba a desaparèixer del tot de la carrera de Gervais, la qual representa segurament la vessant que molts dels espectadors encara avui esperen d’ell. Per l’altra, el més polèmic i mediàtic, aquell que no va deixar indiferent a ningú a la gala dels Golden Globes o el que empipava al seu pobre amic Karl Pilkington en els seus viatges al voltant del món.

Tot i així, des de fa un temps ha aparegut en el seu espectre un nou jugador. Es tracta del que Gervais ja explorar a Derek, on va ser capaç de fer-nos plorar i riure alhora, un sentiment que, tot i ser tan real com la vida mateixa, no tothom és capaç de provocar en la ficció. Sí, la bondat és màgia, però les circumstàncies en les que ens trobem a vegades ens ho posen complicat, i per això After Life és tan real. D’aquesta manera, el que fa el creador de la sèrie és un exercici d’anàlisis i reflexió del perquè de la seva trajectòria en particular i les relacions humanes en general; tot amb l’objectiu de redimir-se i mostrar-se en la seva essència.

Amb After Life, Ricky Gervais vol deixar palès que no existeixen ni sants ni dimonis, només un conjunt de sense sentits que inexplicablement fan girar el món i amb els que tothom ha d’aprendre a conviure de la millor forma que sap.

Veredicte

Agradarà a: Als hardcore fans de Ricky Gervais. També a les persones que no el coneguin de res i no acostumin a mirar drames, ja que segurament trobaran en After Life una sèrie fresca molt diferent a les que estan acostumades.

No agradarà a: Aquelles persones que no estiguin per orgues i busquin una comèdia pura i només vulguin riure a llàgrima viva.

Enganxòmetre: 8

Puntuació: 9

Alice Tapiol

Alice Tapiol Coses sèries

Graduada en Comunicació i Periodisme i amb un postgrau en Guió per cinema i televisió, sempre ha enfocat la seva carrera cap a l'escriptura. Especialitzada en comunicació digital, treballa des de 2014 com a redactora i crítica en diverses publicacions web. Enamorada del cinema i serièfila fins a la medul·la, ha estat guardonada amb diversos premis pels seus curtmetratges. Redactora d'El cinèfil des de novembre de 2017, una aventura que encara amb l'entusiasme que la caracteritza.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*