Els dimonis de ‘Demons’ Els dimonis de ‘Demons’
'Demons. La pesadilla retorna' és un llibre de Pedro José Tena Els dimonis de ‘Demons’

La indústria italiana de cinema fantàstic va viure una època d’or des dels 70 fins a principis dels 90, un temps on els giallos i pel·lícules dirigides per noms com Dario Argento, Mario Bava o Sergio Martino arribaven a pantalles d’arreu del món. Però a mitjans dels 80, quan es començava a albirar la fi una última pel·lícula va donar un últim cant de sirena a nivell comercial i va fascinar aficionats al fantàstic d’arreu del món: Demons de Lambert Bava. Entre tots aquells fans, i els que ha anat guanyant la cinta al llarg del temps, s’hi troba Pedro José Tena, un noi que molts anys després ha donat a llum a Demons: la pesadilla retorna un assaig sobre aquesta pel·lícula, i la seva seqüela, l’impacte que va tenir en el seu moment i com se l’ha anat percebent amb el pas dels anys.

Per a aquells que no la coneguin, dir que Demons és una de les meves efectives mostres de cinema de terror italià que portava un pas més enllà el que s’havia fet fins llavors en el país transalpí. La pel·lícula ens trasllada al Berlín de mitjans dels 80 on un grup d’amics, juntament amb un grup força heterogeni de persones, van a un cinema a veure la preestrena d’una nova pel·lícula de terror. Aquesta pel·lícula, la qual es desenvolupa dintre de la pel·lícula, mostra com un grup d’amics són atacats per una mena d’ens demoníacs, que els aniran posseint d’un en un convertint-los en éssers plens de pústules i d’esmolats ullals i ungles assedegats de sang. Poc s’ho pensen els espectadors del cinema que aquests esperits malvats aviat es començaran a manifestar també dintre de la sala de cinema i a convertir l’audiència en una horda de sanguinaris dimonis. A partir d’aquí una batalla per la supervivència dels, cada cop menys, espectadors que queden per transformar es desferma.

Com podeu veure aquesta pel·lícula ja parteix d’un element per captivar a tot aquell cinèfil de pro: metallenguatge cinematogràfic, i a més ambientar-ho tot en una sala de cinema. Si a més hi afegim que és una cinta súper efectiva amb un gran ritme i plena de moments memorables, no és gens d’estranyar que Demons tingui fans arreu del món. Qui escriu aquestes línies, es troba entre aquelles persones que en veure el film van caure rendits als seus peus.

El millor de Demons és que és una pel·lícula de terror que ni fuig de la seva condició ni busca subterfugis per amagar el que és: una pel·lícula d’horror dura tot regat amb dosis abundats d’hemoglobina i unes transformacions en dimonis que posen els pèls de punta. També hi ha moments per a les idees més tronades, i divertides, com per exemple que un dels espectadors sigui un senyor cec acompanyat de la seva dona, i que no dubtarà a posar-li les banyes amb un amant que s’asseu al seu costat! O que un dels que s’alcen com un dels líders dels supervivents sigui un proxeneta que arriba acompanya de dues de les seves noies. O l’impagable moment en què el protagonista i la noia de la pel·lícula agafen una motocicleta i es dediquen a recórrer el pati de butaques massacrant els endimoniats amb una katana japonesa. Fins i tot la inclusió d’un grapat de cançons de heavy metal de l’època ajuden a crear una atmosfera de bogeria frenètica.

Demons, en definitiva, és un divertiment, una muntanya russa que gràcies al seu vertiginós ritme se li poden perdonar certes carències: un protagonista molt poc carismàtic, alguns maquillatges no acaben d’estar aconseguits del tot i, en algun moment, se li veu massa el llautó. Tot i així va convertir la pel·lícula en èxit pels seus responsables, la qual cosa van provocar que dos anys després els mateixos responsables estrenessin Demons 2.

Demons 2 trasllada l’acció a un modern edifici residencial on en una de les plantes s’hi celebra un aniversari. Durant la festa un dels convidats posarà la televisió per veure una altra pel·lícula en la qual un grup de nois entren en una zona de quarantena d’on no tardaran a ser atacats per nous dimonis. I com en la primera part, un dels dimonis sorgirà de la petita pantalla per infectar la incauta espectadora que es convertirà en el pacient zero d’una nova epidèmia de possessions demoníaques. A diferència de la primera part on es formava un grup de supervivents, aquí els personatges estan repartits pels diferents pisos: un monitor de gimnàs i els seus alumnes, un nen que es queda sol a casa, alguns convidats de la festa d’aniversari inicial o una prostituta de luxe que es queda atrapada a l’ascensor. Però si hi han dos protagonistes clars són un marit que busca la seva dona embarassada.

Igual que a l’anterior entrega, aquí hi tenim un ritme frenètic on les escenes d’horror i acció no paren de succeir-se tot i que el conjunt no acaba de lluir tant bé com en l’anterior entrega: un clímax incomprensible i amb poca gràcia en un estudi de televisió o una banda sonora que no acaba de funcionar en molts moments. Tot això juga en contra de la pel·lícula que tot i així continua tenint un grapat de moments de bogeria i frenesí: un enfrontament entre un grup de supervivents i els dimonis al pàrquing de l’edifici ple de cotxes desbocats i explosions, l’aparició d’un petit dimoni que li farà la vida impossible a l’embarassada o la persecució pel forat de l’ascensor.

La pel·lícula una vegada més va ser tot un èxit, tot i com que va costar més i bàsicament va recaptar una xifra similar que la primera li hagi donat sempre una patina de relatiu fracàs. A més, un seguit de desavinences entre els productors va provocar l’avortament d’una tercera part.

El llibre de Pedro José Tena es dedica a repassar des de la gènesi de la idea de la primera pel·lícula fins a la recepció de la segona part, passant per tots els processos des del rodatge, la selecció del càsting fins a la creació d’alguns dels efectes especials més icònics, com la pujada dels dimonis a contrallum per les escales del cinema amb els ulls brillants. I com a italià sempre ha sabut aprofitar èxits aliens (com per exemple amb el Terminator 2 de Bruno Mattei o l’Alien 2 de Ciro Ipolito) tampoc van faltar les seqüeles apòcrifes de Demons, fins a 4 seqüeles més totes comentades en el seu capítol pertinent.

Tot això cobriria la primera meitat del llibre, però és que la segona meitat del llibre dona veu als artífex de les pel·lícules amb entrevistes exclusives al seu director Lamberto Bava (fill del celebèrrim director Mario Bava), al guionista Dardano Sacchetti, a l’operador de càmera Gianlorenzo Battaglia, al tècnic de FX Sergio Stivaletti, als compositors de les bandes sonores Claudio Simonetti (de la primera part) i Simon Boswell (de la segona part) i a una llarga llista dels actors que veiem a la pantalla. L’única falta que li puc posar a tota aquesta secció és que no hi hagin unes paraules d’un dels seus principals productors com és Dario Argento (autèntic pope del fantàstic italià).

Al final el que tenim són més de 400 pàgines dedicades a aquest díptic del cinema fantàstic italià, l’última gran fita d’una època que ja anava tocant a la seva fi. Jo per la meva banda assaboreixo cada una de les entregues de la mateixa manera que he pogut assaborir i gaudir, i molt, d’un llibre escrit per un fan per a fans.

Jordi Arasa

Jordi Arasa Lletres cinèfiles

Enginyer informàtic, cinèfil, taekwondista, programador de la CutreCon (el festival amb les pitjors pel·lícules del món) i, ara també, crític literari. Des que els seus pares el van portar a veure 'Indiana Jones y la última cruzada' ha desenvolupat una cinefilia que l'ha portat a explorar totes les arestes del món cinematogràfic. I recentment ha descobert que no hi ha plaer més gran que, a més de veure cine, llegir sobre aquest.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*