‘Her Smell’: olorant el buit amb Elisabeth Moss ‘Her Smell’: olorant el buit amb Elisabeth Moss
El director Alex Ross Perry ens porta un drama punk ‘Her Smell’: olorant el buit amb Elisabeth Moss

L’aposta de l’Americana Film Fest amb més estrelles per minuts de metratge arriba de la mà del director Alex Ross Perry. Es tracta de Her Smell, un drama punk on la magnífica Elisabeth Moss ens arrossegarà fins a les profunditats de l’egocentrisme en una espiral de bogeria. La millor presentació que podríem fer del seu personatge seria descriure-la com la caricatura d’una Courntey Love als anys 90 anomenada Becky Something, vocalista d’un grup punk batejat amb el seu cognom artístic. Si mentre llegies aquesta descripció el mot problemes no ha aparegut en la teva ment en cap instant, un cop s’apaguin els llums del cinema no et caldrà esperar gaire temps per comprovar en carn pròpia el tuf que la seva persona exsuda no només sobre l’escenari, sinó darrera d’aquest; i on serà capaç d’empudegar-ho tot.

D’estrelles estrellades

La presència de l’actriu de Handmaid’s Tale no és suficient reclam per què els espectadors es decideixin a veure aquest llargmetratge de més de dues hores de durada? Ross assegura l’elenc d’artistes amb una magnífica Agyness Deyn a qui ja relacionem (merescudament) més amb el setè art que amb les passarel·les, l’omnipresent i inexpressiva Cara Delevigne, la teen girl-gone-bad Ashley Benson i Amber Heard. Totes elles es presenten com estrelles de l’escena musical alternativa americana que hauran de suportar les excentricitats de la protagonista, a qui l’egocentrisme de la fama s’ha menjat i ha tornat a escopir en forma de monstre esquizofrènic.

Tot i que els flashbacks que se succeeixen al llarg de la pel·lícula intenten mostrar un costat més humà de l’artista, el fet que la persona que aquestes gravacions mostren sembla haver desaparegut per complet fa que d’entrada l’empatia amb ella sigui nul·la. Les raons que l’han dut fins a aquest punt fa l’efecte que no interessen. No sabem si va ser un canvi sobtat o una transició que ningú va saber frenar a temps. Però arribarà un punt on tot això serà prescindible, ja que, com més s’escarrassa Becky en trobar-se cara a cara amb la mort per tal d’evitar-se a ella mateixa, més ganes tens que ho aconsegueixi; la qual em sembla una forma molt enginyosa de fer que l’espectador empatitzi amb la protagonista d’un film.

Tres actes i un epíleg

Her Smell ens relata tres episodis de la davallada d’una artista que, en l’afany per fer quelcom gran, decideix col·locar-se sempre al llindar d’un precipici sense tenir mai en compte a qui podria arrossegar en el cas que caigués. Aquests tres capítols separats en el temps mostren una Elisabeth Moss que la pel·lícula no es mereix, portant el seu personatge sempre al límit i malgastant el seu talent, tal com fa la mateixa protagonista de Her Smell, en quelcom que no val tant la pena com t’esperaves. Aquesta rentadora d’autodestrucció en plena centrifugació arriba al seu punt més àlgid en una escena al més pur estil Carrie sobre l’escenari, en un èxtasi que ben bé podria ser la culminació de la pel·lícula. Aplaudiments al més pur estil del Festival de Sitges i a córrer que se m’escapa el metro; segur que devien pensar alguns dels espectadors que es varen alçar de les butaques de l’Americana. Però res més lluny de la realitat. Un epíleg en forma d’agonia, no sabem si intencionada o no, condueix la pel·lícula cap a un rumb completament diferent. En aquest moment és en el que comences a entendre per què Becky no suportava estar sòbria en presència dels samaritans impostats que l’envoltaven. En definitiva, i a manera de resum per a aquelles persones que varen abandonar la sala abans del final i sense fer spoiler a aquelles que la volen veure, dir que el que podria ser un perfecte descens als inferns d’una artista s’acaba convertint en una TV movie de Disney Channel on el deus ex machina prima per sobre d’una molt més lògica redempció per part de la ja-no-tant-temible Becky Something.

Veredicte

El millor: L’actuació tant d’Elisabeth Moss com d’algunes de les seves companyes de repartiment.
El pitjor: L’agonia que representa suportar algunes parts de la pel·lícula, juntament amb un final soporífer.

Nota: 4

Alice Tapiol

Alice Tapiol Coses sèries

Graduada en Comunicació i Periodisme i amb un postgrau en Guió per cinema i televisió, sempre ha enfocat la seva carrera cap a l'escriptura. Especialitzada en comunicació digital, treballa des de 2014 com a redactora i crítica en diverses publicacions web. Enamorada del cinema i serièfila fins a la medul·la, ha estat guardonada amb diversos premis pels seus curtmetratges. Redactora d'El cinèfil des de novembre de 2017, una aventura que encara amb l'entusiasme que la caracteritza.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*