Les heroïnes reals no van enfundades Les heroïnes reals no van enfundades
Els biòpics que reivindiquen figures femenines estan a l'ordre del dia Les heroïnes reals no van enfundades

El feminisme està de moda, ser feminista es porta i vestir de lila és l’última. Però si tot això ha explotat ara és perquè el got s’ha vessat. Potser fa massa temps que les dones han de lluitar per uns drets que els homes tenen per defecte. Potser són massa les dones mortes a mans de l’anomenada violència de gènere. Potser són massa les injustícies vinculades als sexes que estem vivint. I sí, les dones ens n’hem afartat.

La història ens ha demostrat que és masclista per tradició, però també ens ha deixat figures il·lustres que han lluitat pels drets de les dones i que sense el seu esforç i exemple segurament no haguéssim arribat on som. Sembla que aquesta corrent feminista no només ha esquitxat la societat sinó que també ho ha fet amb el cinema. Sembla que durant els últims anys s’ha imposat una corrent de biòpics que mostren les vides d’heroïnes. No parlo ni de Marvel ni de DC sinó d’autèntiques heroïnes que sense la necessitat d’enfundar-se vestits que remarquin les corbes que tenen van saber, en el seu moment, lluitar per allò que creien que era més just. Literatura, política, enginyera, advocacia… Dones que amb la seva passió i empenta no nomes van aconseguir fer-se un forat en la societat i en el món laboral sinó que, a més, van deixar una petjada tant allargada que ens ha arribat fins avui dia.

El món de la literatura és un dels ambients més masclistes de la societat. En èpoques anteriors, com la medieval, les dones no se’ls donava accés a la literatura, ni tant sols com a lectores. El terreny intel·lectual estava dominat per l’església on el paper de la dona quedava relegat al servei i, per tant, no tenien ni tant sols accés a l’educació. A mesura que el temps va anar avançant semblava que la cosa havia de canviar, però no va ser així. Les poques dones que van rebre educació i que per tant, van poder exercir l’ofici de l’escriptura es veien obligades a fer servir pseudònims o a amagar-se rere els seus marits. Aquest és el cas de Mary Shelley, autora de Frankenstein, o el modern Prometeu (1818). L’autora britànica va publicar la seva obra més famosa amb el nom del seu marit, Percy Bysshe Shelley, ja que cap editorial volia apostar per posar el nom d’una dona a una portada. La ironia de tot plegat és que Shelley va escriure aquesta obra com una manera d’esbafar-se de l’opressió i claustrofòbia que vivia en el seu matrimoni. Aquesta història la va reflectir, ara farà un any, la directora de cinema Haifaa al-Mansour al film Mary Shelley (2018). La directora saudita va voler traslladar la vida de Shelley a la pantalla i és d’obligatori visionat per a tot aquell que ja hagi llegit o no la novel·la del monstre. No s’entén la novel·la gòtica sense la història de la seva autora. Ara bé, a finals del 2018 també vam tenir l’estrena d’un altre biòpic d’una autora obligada a viure a l’ombra del seu marit, però alliberada pel se propi temperament i sexualitat. Estem parlant de Sidonie-Gabrielle Colette. L’actriu britànica Keira Knightley es va posar a les ordres del director també britànic Wash Westmoreland per oferir-nos la història de l’autora francesa. Colette va ser una escriptora brillant de finals del segle XIX i principis del XX. Obligada a escriure per al seu marit, un autor reputat, Colette viu com un renaixement intern al llarg de la seva joventut, i descobreix qui és ella realment. En part, això ho fa gràcies a les obres que escriu pel seu marit, però que no deixen de ser seves. A mes, el caràcter fort i marcat de l’autora li va permetre defugir dels estereotips que li imposava la societat i alliberar-se, sovint, contra la mirada de tot un poble. Això és el que es pot reflectir al film del 2018 Colette.

El terreny de la política, justícia i advocacia també ha viscut moments molt tensos amb les dones, segurament pel masclisme que sempre s’ha viscut. El fet que les dones no tinguessin accés a l’educació, i per tant, a altes esferes de poder, va propiciar que fossin els homes els que creessin les llei, i amb tot el que això comportava: el fet de continuar relegant les dones a unes esferes més domèstiques. No obstant això, la societat canviava, i també ho feia l’educació, fet que va propiciar que moltes dones no se sentissin ni còmodes ni conformes amb com s’havia anat estructurat la societat. Això que les dones no se’ls permetés votar només incrementava aquesta situació de desigualtat. I aquí és on entren en joc les sufragistes. La configuració del moviment per sufragi femení va començar a mitjans del segle XIX als països anglosaxons, molt especialment a Regne Unit i Estats Units, i probablement, propiciats alhora per moviments antiesclavistes. Tot i que probablement el primer contacte del cinema amb el moviment del sufragi femení va ser gràcies a una pel·lícula tan innocent com Mary Poppins (1965), no va ser fins l’any 2015 quan Sarah Gavron dirigeix Sufragette, la primera pel·lícula que base el seu argument cent per cent en el moviment del sufragi femení. I si seguim amb la política, la justícia i l’advocacia, només heu de mirar la cartellera, ja que Felicity Jones es posa a la pell de Ruth Bader Ginsburg, la jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units. Sota la direcció de Mimi Leder, On the basis of sex (Una qüestió de gènere, 2019) ens endinsem a la vida d’aquesta jutge qui va haver de lluitar molt per arribar a aquesta posició mitjançant lluites als jutjats, actuant com a advocada, i per defensar qüestions socials i de gènere. Tot un cant a l’alliberament de la dona.

L’enginyeria és, encara ara, una àrea de coneixement, àmpliament conquerida pel sector masculí de la població. Només cal mirar les aules de les universitats, o encara pitjor, els llocs de treball. Encara avui en dia costa molt poder veure-hi alguna dona, especialment en posicions de poder. En aquest cas, l’any 2016 Hidden Figures (Figures Ocultes) no només va voler posar el dit a la llaga amb el tema del feminisme sinó també del racisme. Aquest film, amb 3 nominacions als Oscars del 2016, narra la història de 3 científiques afroamericanes que van treballar a la NASA a principis dels anys 60. Durant els anys 60 hi va haver l’auge de la carrera espacial i la gran competició entre Estats Units i la URSS, però també va ser un moment de lluita pels drets civils dels afroamericans. I seguint el tema de l’enginyeria i l’aeronàutica ens trobem amb la història d’Amelia Earhart, una aviadora estatunidenca desapareguda l’any 1937 mentre sobrevolava l’Oceà Pacífic. Amelia (2009), dirigida per Mira Nair i protagonitzada per Hilary Swank narra la història d’aquesta aventurera i pionera en l’aviació en clau femenina.

I finalment, entrem en el camp dels esports. La rivalitat entre homes i dones en els esports és més que conegut, ja que només cal mirar la quantitat de temps que ocupen els esports masculins al telenotícies, provocat també per la popularitat de la que gaudeixen, resultat de la visibilitat que se’ls dona. L’any 2017 Jonathan Dayton i Valerie Faris van presentar el seu film titulat Battle of sexes (La batalla dels sexes, 2017) on es retrata un partit de tennis llegendari que es va disputar l’any 1973 amb l’objectiu de saber si una tenista professional femenina podia vèncer un home. A més, però, estem a les portes d’una nova sèrie de TV3 que girarà entorn un equip de hoquei femení. Les de l’hoquei té prevista l’estrena a finals d’aquest any i explicarà les dificultats de l’esport femení mitjançant la relació que tenen les integrants de l’equip del Minerva.

El que reflecteixen totes aquestes pel·lícules és les grans dificultats que han tingut i tenen les dones per accedir als mateixos llocs que sembla que els homes tenen per defecte. No és just que només per aconseguir els mateixos objectius les dones hagin de treballar, lluitar i batallar el doble, i tot per moltes vegades sucumbir. Les dones tenen els mateixos drets que qualsevol altre persona i no per la condició de dona s’ha de degradar o relegar. Així que, dones d’arreu del món, gaudiu de la vostra setmana, del vostre dia i reivindiqueu qualsevol dels vostres objectius i somnis!

Irene Solanich

Irene Solanich Cap de redacció d'El cinèfil

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*