today-is-a-good-day

Desenterrant un genocidi amb ‘Black Earth Rising’

- Advertisement -

Quan es tracta de conflictes a l’Àfrica subsahariana no és gaire comú que en sapiguem gaire cosa més enllà de aquelles idees preconcebudes que ens arriben a través de petites píndoles en els mitjans de comunicació i que ens donen una peça d’un trencaclosques al que li falten massa peces per arribar a entendre el dibuix que totes juntes conformen. Donar llum a aquestes zones fosques és quelcom a què no s’hi sol dedicar gaire temps,  ni en la ficció ni en la no ficció televisiva, i aquest és el buit que Black Earth Rising intenta emplenar. Netflix posa el focus sobre els clarobscurs darrera d’un dels conflictes més sanguinaris dels últims cinquanta anys: la guerra civil de Ruanda. Amb l’actriu Michaela Coel com a protagonista, descobrirem tot allò que s’amaga sota la terra ja assentada d’un país que tot just comença a alçar-se com a una democràcia estable.

La noia que va sobreviure

Kate Ashby, jove advocada que treballa pel gabinet especialitzat en drets humans de Michael Ennis (encarnat per John Goodman) i filla adoptiva d’una fiscal de la Haia, es troba enmig de l’enjudiciament d’un cabdill Tutsi que va aconseguir finalitzar l’horrible genocidi del qual la seva família va ser víctima. Els records borrosos d’Ashby i les ferides que li han deixat faran que s’interessi especialment pel cas que la seva mare porta als tribunals.

- Advertisement -

Allò que podria haver estat un conflicte ètic i moral entre mare i filla, aviat es trunca, i Kate s’haurà d’enfrontar a aquells fets que desconeix sobre el genocidi de Ruanda i totes les conseqüències que ha tingut no solament per al seu país d’origen sinó per tots aquells que hi varen tenir alguna cosa a veure. Per aquesta raó, més que una història que ens impliqui emocionalment, ens trobem davant d’un thriller ple de girs insospitats que es van descobrint a cada capítol. La noia que va sobreviure compleix amb el títol d’aquesta sèrie creada per Hugo Blick, qui també hi apareix breument com a actor, i a poc a poc s’acosta més al seu passat del que només en recorda petits esbossos, no sense que això tingui un efecte en les persones que volen que certs fets es mantinguin en el subsòl del públic. Com a heroïna incansable, Kate Ashby es mostra impassible en tot moment i confrontada entre dues terres en què no acaba d’encaixar, no actua com ningú s’espera que actuï, tal com ella mateixa fa saber a la resta de personatges. En aquest sentit, i sense que això li tregui interès a la trama principal, costa d’entendre l’oportunitat perduda que suposa el fet de no entrar més a fons en com el seu passat ha afectat psicològicament la protagonista i no copsar un arc de transformació coherent a mesura que aquesta terra ruandesa es va removent.

- Advertisement -

Que la realitat no et destrossi una bonica història

Òbviament no soc qui per parlar amb propietat sobre el genocidi de Ruanda, per la qual cosa tampoc vull entrar en gaires detalls. Tanmateix, és cert que Black Earth Rising té la capacitat de suscitar moltes reflexions, i en el meu cas m’ha fet plantejar si és cert que en realitat en qualsevol conflicte (i en la vida), tot depèn del punt de vista des del que es miri i el bàndol en el que et trobes quan esclata. Existeix el both sides?

“Quan mor algú és una tragèdia. Quan en moren milers, només són estadístiques”, va dir un cop Stalin. Tot i que la guerra sembli justificar aquesta frase cruel, el valor d’una vida no pot ser mai major ni menor que la d’una altra, especialment quan és el primer món el que vol jutjar uns fets com si tingués més moralitat que ningú per fer-ho. El “i tu més” sempre ha estat una constant quan es tracta de trobar un culpable en qualsevol conflicte i és un dels valors que sovint fan decantar la balança tant de l’opinió pública com dels governs, tot i que qualsevol fet reprovable hauria de poder ser jutjat, vingui d’on vingui. Que cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions, però, a part de preguntar-me per què a les escoles no es parla sobre aquesta part de la història, crec que la moralina amb la que finalitza la sèrie també hauria de ser un punt sobre el que l’espectador hauria de reflexionar.

Si aquest últim paràgraf t’ha semblat dens, Blick n’és el principal culpable. Una de les coses que més se li ha d’alabar, és que hagi pogut resumir un tema tan complicat com el genocidi de Ruanda en una sèrie de vuit capítols i que no només en puguem aprendre, sinó que hagi estat capaç de dibuixar un patró per poder començar a copsar la seva immensa complexitat.

Veredicte

Agradarà a: Aquells que estiguin interessats en conèixer una mica més sobre la historia del nostre món i estiguin ben desperts per entendre-la.

No agradarà a: Aquells que estiguin buscant un substitut de Homeland. Ni l’espectacularitat ni la fantasia política entren dins d’aquesta sèrie.

Enganxòmetre: 5

- Advertisement -

Nota: 7

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents