Una història d’amistat i racisme Una història d’amistat i racisme
'Green Book' és el millor film de l'any segons els Oscars 2019 Una història d’amistat i racisme

Green Book és un d’aquells films que semblen fets en estat de gràcia. És igual que des del mateix inici intuïm que els protagonistes –Tony, un italoamericà sense gaires modals que treballa per a la màfia en el mític Copacabana com a goril·la, i un afroamericà, Don Shirley, refinat i cultivat pianista– acabin tenint una fèrria amistat després que el 1962 el primer li hagi fet de xofer al segon en una gira d’aquest i dos músics més pel Deep South (els estats del cotó: Georgia, Alabama, Carolina del Sud, Mississipi i Louisiana), anada i tornada des de Nova York.

És igual que el background –estats profundament racistes– sembli tenir tanta importància com ara la relació entre aquests dos personatges definitivament tant diferents, Tony un racista sense cultura ni estudis, però amb una muller excepcional, i Shirley un desplaçat més sol que l’una amb seriosos problemes d’identitat a causa de la seva inusual formació per a la gent de color en aquell moment. És igual que tinguem des dels primers minuts la certesa que això serà un Driving Miss Daisy però a l’inrevés pel que fa al fet que el conductor és el blanc i pobre i el transportat el negre i ric. És igual que, doncs, intuïm que això acabarà com “l’inici d’una gran amistat” amb ressonàncies a la relació aparentment impossible estil Untouchables, el sobrevalorat film gal d’Olivier Nakache i Éric Toledano. És igual tot això per bé que s’abordin temes seriosos tot i que també tronats en el cinema, tot i que no per tronats superats, és igual, perquè per damunt de tot, en aquesta pel·lícula, el veritablement electritzant són els principals actors: Viggo Mortensen (Tony Lip) –un actor nord-americà d’ascendència danesa fent d’italoamericà–; Mahershala Ali (Dr. Don Shirley) –actor recuperat de dos bons films com ara Moonlight i Hidden Figures–; i algun secundari excepcional: Linda Cardellini (Dolores, l’esposa de Tony, un paper minso però d’una tendresa abassegadora).

El trasllat a la pantalla del guió –coescrit entre el fill de l’autèntic Tony Lip: Nick Vallelonga; Brian Hayes Currie, guionista i actor amic del primer; i el mateix director, Peter, un dels dos cèlebres –no sempre admirativament– germans Farrelly– es converteix en un corrent d’humanitat, d’empatia, de veritable electricitat entre els seus actors que fa que la representació transcendeixi el mateix argument en sumir l’espectador en un estat de permanent osmosi amb ells. Poques vegades un film aconsegueix aquesta comunicació plena, raó per la qual dèiem que la cinta ha estat interpretada en estat de gràcia. És un factor difícilment analitzable, i molt menys quantificable, però és l’element que fa que de tant en tant ens reconciliem amb el cinema perquè esdevé mostra del que un gran film també pot ser: un vehicle d’emocions positives transmeses tant intensament que funcionen com a teràpia i reconciliació amb la pròpia espècie i el propi esperit.

Raó de més si tenim en compte, primer, que la cinta, tot i que amb elements de reeixida comèdia que s’explicarien pel probable knack del seu responsable, resulta haver estat dirigida per un dels germans Farrelly, Peter, qui conjuntament amb son germà, Bobby, no han fet precisament cintes enlluernadores: la més destacada There’s Something About Mary, i potser Me, Myself & Irene, però que també han perpetrat Dumb and Dumber o Kingping; i segon, que el racisme sureny és un tema seriós, greu, que parla d’odi, d’abús, extrems no precisament amables, i que no han desaparegut sinó que han mutat per romandre-hi ben palesament. Per això sorprene uns resultats tan màgics i amb un regust final de feel good que fan gran el cinema.

La cinta, també una road movie i una buddy movie, recull doncs una experiència certa que van viure aquests dos personatges reals, Tony i Don Shirley. Que un pianista de renom, pel fet de ser negre, no pugui compartir el restaurant amb el seu xofer i companys músics, i hagi de tirar del Green Book, clama al cel. Escrita pel carter novaiorquès i negre Victor Hugo Green, la The Negro Motorist Green Book era una guia per als negres en els seus desplaçaments pel Sud Profund per tal de menjar i dormir tot evitant la ira dels blancs. Pot deixar estupefacte, però llavors era un fet sota les Jim Crow Laws, les lleis segregacionistes, en vigor des del 1876. La guia va funcionar entre 1936 i 1966, quan s’aboliren aquestes lleis.

La història de Tony Lip, és a dir Tony Vallelonga o més aviat Frank Anthony Vallelonga, finat amb 82 anys el 2013, és de les realment cinematogràfiques, tot i que el seu fill, Nick, guionista i actor a Hollywood, ha trigat cinc dècades a poder fer-la realitat. Abans d’esdevenir actor de cinema en papers italoamericans a cintes com ara a The Godfather –on per cert també apareixia Nick amb dotze anys, The Year of The Dragon, Prizzi’s Honor o Goodfellas, i sèries com ara la cèlebre The Sopranos–, Tony Vallelonga, nascut al Bronx, es va quedar sense feina per remodelació del Copacabana, i en no desitjar fer “treballets” bruts per a la màfia, es va avenir a fer de conductor del Dr. Don Shirley, el qui un tant masoquistament va decidir de fer una gira pel Deep South que, de fet, no va durar dos mesos com al film, sinó tot un any. El film no amaga un Tony inicialment racista que té certes prevencions a servir un negre, però la cinta, magistralment, dibuixa el profund canvi que van experimentant, ell i el pianista, a mesura que els dos homes palesament van sentint mútua simpatia probablement pel fet que són homes de paraula. A la vida real, aquesta amistat va durar fins que el 2013 tots dos van morir amb tres mesos de diferència.

Tony Lip va arribar a escriure un llibre, Shut Up and Eat!, en el qual barrejava històries viscudes amb receptes de cuina de la família, alhora que recollia d’altres anècdotes i receptes familiars d’amics seus com ara Danny Aiello, James Gandolfini, Chazz Palmintieri, o Joe Mantegna, tots italoamericans també. La història de Green Book va sortir a la llum quan Nick connectà amb el seu bon amic Brian Currie, qui va enredar Peter Farrelly –en un registre de film que com diem no és el seu–, que aconseguissin Focus Features mentre el president era Jim Burke, i que la perdessin després que aquest decidís fer carrera com a productor fora del segell. Tot i que a nivell personal Burke va seguir en el projecte, finalment amb l’ajut dels contactes de Currie amb Ted Virtue, Jonathan King i l’actriu Octavia Spencer, que aconseguí involucrar Universal en la distribució, el film ha esdevingut una realitat.

Viggo Mortensen inicialment no va veure-ho clar d’encarnar un italoamericà, però a la vista està el seu gran treball, per al qual es va engreixar notòriament, i fou ell, amic de Mahershala Ali, el qui l’involucrà en el projecte. El film és ple de situacions intenses, dramàtiques, de mútua transformació i de moments prodigiosos.

Veredicte

El millor: La intensitat emocional dels actors, que impregna la pantalla.

El pitjor: Una història que de bell antuvi es veu per on va, sense gaire sorpreses.

Nota: 9

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*