Una faula de bandolers Una faula de bandolers
'La rata pirata' es podrà veure en català a l'Animac i als cinemes a partir del 22 de febrer Una faula de bandolers

Des del famós Isop fins a l’actualitat les faules formen part de l’aprenentatge de qualsevol ésser humà. La tortuga i la llebre, La cigala i la formiga, El ratolí i el lleó, entre moltes d’altres. Totes tenen un objectiu comú que és ensenyar un comportament socialment acceptat a través d’una moral i amb una finalitat totalment didàctica. Una de les altres característiques que comparteixen les faules és que els protagonistes solen ser animals humanitzats, de manera que actuen, senten i pensen igual que els humans. És per aquest motiu que les faules són ideals i molt atraients pels més petits, i als pares els encanten perquè tenen un contingut educatiu molt alt.

La rata pirata (The Highway Rat, en el seu títol original) es tracta de l’adaptació d’un conte escrit per Julia Donaldson i és exactament el que acabo de descriure: una faula. Té el seu contingut didàctic, ja que la nostra protagonista acaba amb un bon escarment, i està protagonitzada per animals personificats. Vivim la història de la Rata del camí ral, un nom temible per tots aquells que coneixen les contrades on aquesta rata acostuma a fer les seves malifetes. Es tracta d’una rata convertida en bandoler, i es dedica dia i nit a robar el menjar de tots aquells que passen pel seu camí. De fet, no li interessen ni riqueses ni possessions, ell només vol satisfer el seu estómac. Els habitants, tots de diferents procedències animals, viuen aterrats per aquesta rata i passen gana. Però, evidentment, un d’aquests animals trobarà la ben pensada solució i escarment a la nostra rata.

Una altra de les característiques de les faules és que el que fa el paper de dolent sol tenir un escarment, però mai un mal final. És cert que antigament les faules eren força més tenebroses del que ara s’expliquen, la mateixa societat s’ha encarregat de suavitzar-les, i és que les faules que expliquem avui en dia el “dolent” sempre acaba inserit a la societat, de manera que acaba obrant correctament (si entenem correctament com a aquelles conductes socials establertes).

Aquesta història, que d’entrada pot semblar força prototípica, és ideal per als més petits de la casa a qui se’ls vol ensenyar valors com el fet de compartir o treballar per guanyar allò que vols aconseguir. L’avarícia, l’egoisme i la superioritat moral són els trets que es treballen en aquest guió. Però tot es fa amb una animació stop-motion molt simpàtica i tendre. Els animals, en la seva majoria rosegadors, tenen un aspecte molt infantil, però alhora ben elaborat i dedicat. L’animació segueix aquest mateix patró i és d’allò més dinàmica i activa.

Hi ha un dels papers, el de l’ànega, que se surt un xic de la normativa de les faules, ja que és el personatge que executa l’escarment més que merescut a la rata, però ho fa d’una manera molt cruel: amb mentides i enganys, el porta fins una cova on hi queda atrapat. Ella se’n va i el deixa allà per morir-se de gana. Ens podríem pensar que en algun moment de la narració té remordiments, i de fet, crec que és així, però mai l’anirà a rescatar (tot i que evidentment hi ha final feliç per a tothom). Aquest fet, m’ha agradat molt especialment, ja que no tothom obra de la mateixa manera, i, conseqüentment, no tothom obra bé. En aquest cas, teníem molt clar que la rata era la malvada de la història, però resulta que l’heroïna no és tan santa i pulcra com ens pensàvem i això pot fer pensar molt al públic infantil al qual va destinat aquest film.

Per últim, caldria destacar la traducció i el doblatge en català, ja que no només ha sabut mantenir el ritme de la narració sinó que també ha sabut mantenir els rodolins i les rimes que s’emprèn per explicar la història, tant en la veu en off narrativa com en els diàlegs dels personatges. Ah, i espereu fins al final, perquè la pel·lícula ve acompanyada d’un petit gir narratiu en forma de veu en off.

El film de 25 minuts es podrà veure dins el programa de curtmetratges de la Mostra Internacional de Cinema d’Animació, Animac.

Veredicte

El millor: la traducció i doblatge en català que ha sabut mantenir el ritme i les rimes.

El pitjor: hi ha un personatge el caràcter del qual no pertany al món de les faules, però no és que hi faci nosa.

Nota: 8

Irene Solanich

Irene Solanich Cap de redacció d'El cinèfil

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*