En defensa de la llàgrima viva En defensa de la llàgrima viva
'Maquia' es va estrenar al festival de Sitges 2018 En defensa de la llàgrima viva

“Si alguna vegada surts al món exterior, mai no has d’estimar ningú. Si ho fas, sabràs què vol dir realment estar sola”.

Les paraules de la jove anciana del clan de les separacions sonen a desafiament més que a amenaça profètica. Per a un ésser immortal com la Maquia, eterna adolescent d’una raça de descendents de l’era dels leviatans i els àngels, conèixer el món mortal estava destinat a ser un fet traumàtic. Quan sabem que l’amor que la Maquia trobarà no és el d’una parella, com deixava intuir el tràiler, sinó l’amor matern, el drama està servit.

Tant si es vol com si no es vol, la premissa de Maquia (Sitges 2018) és excel·lent, tant, que passi el que passi, el final ens farà plorar a llagrimots. Imagineu que tothom diu que la vostra mare adoptiva és un àngel de tan bona com és, i no només tenen raó, sinó que la vostra mare és de debò un ésser pur que no envelleix i que us heu de mudar de ciutat en ciutat per tal que ningú no ho descobreixi, fins que a ulls d’altres, et prenen pel seu pare, la fas àvia i segueix tenint el mateix aspecte… Podeu extrapolar.

El que sap greu és que pots imaginar fins a quin punt es beneficiaria aquesta pel·lícula d’un to més quotidià, com demostren les escenes familiars i de pas del temps que són les que tenen més força. Telenovel·lesc com podria ser, voldria veure un arc complet de la vida d’algun personatge amb totes les seves fases. Trobo que al cinema d’animació japonès fa temps que li manca un drama en què l’espectador pugui refugiar-se a plorar a llàgrima viva. Si ho hagués de demanar jo, un Shogatsu wa kimi no Usso fet pel·lícula, o alguna cosa tan gran i emotiva com el final (imprescindible) de Madoka Magika.

I no dic que no plori amb aquestes pel·lícules. De fet pel·lícules com Koe no Katachi em toquen molt la fibra. Dic que com a adult jove atrapat a l’adolescència —i emo en secret—, com a “nano pataletes”, quan m’anuncien un drama trobo a faltar l’experiència completa que em posin el cor en una liquadora (sigui com sigui que vulgueu interpretar-ho). Prou de contenció sofisticada, si us plau.

El mateix desengany vaig endur-me amb la presumpta successora de La tumba de las luciérnagas. En este rincón del mundo resultava estranyament serena davant la debacle d’Hiroshima, mostrava com qui no vol la cosa vivències amarguíssimes i feia que el final fos encara més tosc. Els personatges reprenen la seva vida a l’epicentre, amb esperança, sense ser conscients de la radiació que ha deixat la bomba, expressat elegantment en les cremades d’un familiar. Aquestes pel·lícules d’animació (i prenent en concret En este rincón del mundo que és indiscutiblement per a adults) posen protagonistes femenines innocents i sensibles, i sembla que les impedeixin plorar.

I tornant al que ens pertoca, no me’n sé avenir… Aquesta rossa virginal, la Maquia, l’ha doblada la Núria Trifol amb una veu de poca cosa, tan enganyosament bleda i poruga… Aquesta veu és el que més menyspreem de les xicotes en 2D i s’ha tornat un clixé acomplexat de si mateix. Hi deu haver altres maneres de ser sensible. En aquest punt la distància cultural m’impedeix saber si en el pudor japonès (aquell no voler molestar al proïsme) hi manca l’obertura esquinçadora o bé si el simple fet d’obrir-se és allò que fa drama.

Un dels temes de Maquia és la idea que no s’ha de plorar, o fins i tot la por de plorar o de sentir, i per això és tan important el personatge de Leilia, princesa dels Iorph. Tenen capturada la Leilia al castell del rei per fer parir un hereu immortal que domini el regne per sempre, i ella mateixa ha quedat impregnada també de l’amor maternal quan la separen de la seva filla durant anys i panys de reclusió. El clímax de Maquia és la confrontació de la Leilia amb la tria entre la seva filla i el patiment existencial humà o la indolència i, per la seva banda, com la Maquia tria ser mare del seu fill acceptant que un dia morirà. És aquí el final de la història èpica, només un tros d’història per a considerar la maternitat com un regal que es passa de mares a fills generació rere generació. Un deute que mai no podrà ser pagat.

Però és que posada la insistència èpica m’agradaria destrossar la pel·li i pagar el deute fent-ne tota una fantasia literària. El rei hauria hagut de raptar la Maquia i el seu fill l’hauria d’haver salvada a cops d’espasa,  reconeixent així el seu amor per la seva mare. La pel·lícula hauria acabat igual, però hauria estat un espectacle. Dramatisme pel broc gros.

Zep Armentano

Zep Armentano Freaky Picture Picture Show

He/She/Them. En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*