today-is-a-good-day

Amors de metall

- Advertisement -

Blade Runner 2049 va tornar a posar de manifest un tema molt interessant a través del cinema. No sabem si els robots somien amb ovelles elèctriques, però sí que hem comprovat en moltes pel·lícules i sèries que són capaços d’estimar. I aquest amor, bé sigui entre màquines o amb la intervenció d’un humà, és sens dubte un bonic tema per redactar un bon reportatge cinèfil. Aquí teniu alguns casos cèlebres d’amors artificials però ben reals. Segur que no hi són tots, ja ens diràs si en trobes a faltar algun…

Arale x Obocaman (El Dr. Slump)

Si us pensàveu que ens posaríem molts transcendentals en el primer cas aneu ben errats. Un dels amors més innocents, divertits i surrealistes de la pantalla petita és que vam veure a la sèrie El Dr. Slump. Per si no ho recordeu l’Obocaman és un Home de Caramel, és a dir una màquina creada pel Dr. Mashirito per aniquilar-ne una altra: l’Arale.

- Advertisement -

- Advertisement -

L’Home de Caramel Número 4 havia de ser l’arxienemic de l’Arale, però s’acaba penjant d’ella creant una de les parelles més entranyable de la història de la tele. A la sèrie original aquesta parella de robots s’acaben casant i fins i tot tenint un fill (que fabrica en Senbei Norimaki). Segur que van ser pares modèlics.

Theodore x Samantha (Her)

Una relació molt especial la que es va inventar el director i guionista Spike Jonze. El protagonista de Her (2013) s’enamora del seu sistema operatiu OS1 a qui rebateja com a Samantha. Theodore Twombly (Joanquin Phoenix) intenta refer-se d’un desengany amorós i cau de peus a la galleda amb un altre ja que la relació amb la Samantha (per molta veu de Scarlett Johansson que tingui) es juga en plans molt diferents.

En aquest cas és l’humà enamorat el que continuarà patint perquè OS1 no és capaç de donar-li el que ell vol. A més, les necessitats de la màquina són infinites i en Theodore és un simple mortal. Spike Jonze va crear amb molta destresa una relació complexa on només apareix una persona a la pantalla però amb tots els trets d’un drama amorós. Un film a reivindicar que amb els anys serà de culte (si no ho és ja).

Andrew x Amanda (Bicentennial Man)

Una de les pel·lícules de robots més injustament tractada i menyspreada. Bicentennial Man està basada en un relat del gran Isaac Asimov va ser dirigida per Chris Columbus l’any 1999. De fet, va ser una superproducció de més de 100 milions de dòlars que no va donar els resultats esperats, però pel que ens ocupa això és secundari. L’argument gira al voltant del rebot de servei de la sèrie NDR que és adquirit per la família Martin per ajudar a les tasques domèstiques. Andrew (interpretat pel desaparegut Robin Williams) és una maquina que aviat mostra “sentiments” i una clara tendència a voler ser més humà…

A mesura que el film evoluciona diversos enginyers li van fent millores en aquesta direcció per anar tenint a poc a poc més aparença i trets humans. El film juga molt bé amb el pas del temps, ja que mentre els humans a qui el robot “estima” van envellint i morint, ell continua igual: “jove” i amb emocions. (SPOILER ALERT). La culminació de la pel·lícula és el moment en què finalment tota la seva mecànica queda substituïda per òrgans assumint, per tant, la mortalitat al costat de l’Amanda, la neta de la nena que va servir quan era un robot acabat de sortir de la caixa. Per favor, doneu una oportunitat a aquesta pel·lícula no tant per la seva “qualitat” sinó pel que planteja.

Krilin x A18 (Bola de Drac)

Tornem a l’anime! Tornem a Akira Toriyama! Els androides A17 i A18 no semblaven gaire bona gent quan van aparèixer, però no eren tan mortífers ni temuts si els comparem amb en Cèl·lula. Des del petó que l’A18 li fa al Krilin aquest desenvolupa una estranya relació amb la robot creada pel Dr. Gero.

- Advertisement -

Després en Cèl·lula l’absorbeix i es converteix en el complet, però en Son Gohan enfurismat farà que el bitxo verd acabi vomitant l’androide i, per tant, quedant viva després de tot. Set anys després això veiem que en Krilin té cabell i ha abandonat la lluita per assentar-se amb l’A18 i fins i tot tenen una filla! Com és això possible? Doncs resulta que l’A18 no és ben bé un robot sinó una cíborg, és a dir, un híbrid entre dona i màquina. Per tant, entenem que la parella podia gaudir dels “plaers de l’amor” i fins i tot tenir descendència.

Wall-e x EVE (Wall-e)

Ho reconec: és la meva debilitat. Aquesta pel·lícula de Pixar m’ha semblat sempre sublim. La història d’amor entre dos robots de diferent tall i manufactura és de les millors coses que he vist al cine aquest segle XXI. Darrere una innocent i futurística cinta de dibuixos hi ha un relat enormement profund sobre racisme, ecologisme, comunicació personal, acceptació i, òbviament amor i sacrifici.

Un robot que té com a missió (eterna) netejar la Terra de la merda que han deixat els humans és sorprès per un altre robot (clarament més sofisticat) que té com a missió trobar vida en un planeta devastat. Un cop el robot EVE troba una planta viva, és conduït a una nau plena d’humans obesos que fa segles que vaguen per l’espai per informar de la troballa… En Wall-e, però, també pujarà a bord. Per molt que els meus companys de l’equip de bàsquet no ho vulguin veure, Wall-e és una obra mestra i té tantes lectures i capes que podríem ocupar milions de zeros i uns a la xarxa parlant-ne. Un film enormement bell, distret i amb missatge. Què més es pot demanar?

Rachel x Deckard (Blade Runner)

La polèmica sobre si Rick Deckard és o no un replicant ja està superada. A hores d’ara ja sabem que l’amor entre Rachel i Deckard era 100% robòtic. Per molts que els replicants tinguessin implants de memòria i que, per tant, la seva vida fos en gran part una farsa aquestes màquines tenen emocions i són capaces d’estimar. 

Sens dubte el que fa més especial aquest amor és aquell final en què Deckard marxa amb ella sabent que els perseguiran. Ella és una replicant “perillosa” i potser si ens ho parem a pensar és igual si ell ho és o no… La història és prou curiosa i potent tal com és i sens dubte l’any 1982 Blade Runner va provocar un autèntic terratrèmol al cinema fantàstic per la seva gosadia, deliri visual i espaterrant visió del futur. Per saber-ne més haureu de veure Blade Runner 2049.

K x Joi (Blade Runner 2049)

Parlem de la relació entre el Blade Runner K (Ryan Gosling) i el seu holograma domèstic Joi. La crítica pot dir missa… aquesta relació no és només un pas més en les relacions de parella a la història del cine sinó que està tractada d’una manera extremadament bella i amb uns recursos cinematogràfics de traca i mocador.

La llibertat de tenir el dispositiu portàtil i poder acompanyar el protagonista, els riscos que corren tots dos, la seva impossible relació física, els sacrificis que estan disposats a fer l’un per l’altre… Si això no és amor ja em direu què ho és. Potser és d’hora per decidir quines seqüències d’aquest film passaran a la història, però l’escena de sexe amb una prostituta replicant i la fusió entre les dues dones té tots els números per ser recordada durant anys.

Lars x Bianca (Lars and de real girl)

Doncs potser no ho recordàveu, però la de Blade Runner 2049 no és la primera història d’amor artificial que Ryan Gosling ha viscut al cine. L’any 2007 el director Craig Gillespie ens sorprenia amb una cinta plena d’humor negre i surrealisme que explica la història d’un noi emocionalment inestable (per dir-ho suau) que s’enamora d’una nina inflable.

La part divertida del film és que seguint els consells dels metges tothom tracta la Bianca (la nina en qüestió) com una dona de veritat, ja que consideren que és la millor manera de fer entrar en Lars en raó a poc a poc. En aquest film la relació amorosa no és tan important com el viatge interior d’en Lars i la gran pregunta de fins quin punt és conscient que la Bianca és de plàstic o no. Un film independent molt recomanable que li va valdre una nominació al Globus d’Or a Ryan Gosling.

I si el tema nines inflables i amors reals us agrada també és força recomanable que feu un visionat a la pel·lícula Air Doll (2009) del japonès Hirokazu Koreeda amb l’actriu coreana Doona Bae en el paper d’una nina inflable que cobra vida i s’enamora d’una persona que no és el seu “amo”.

Sheldon x Francesca (I’m here)

Acabem aquest especial d’amors de metall amb un curtmetratge que us robarà el cor. Si us va agradar Her no us perdeu aquesta meravella de 30 minuts que va fer el director Spike Jonze l’any 2010. No direm res més mireu la pel·lícula i gaudiu de l’amor… Sigui real o artificial.

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents