Sobredosi Sobredosi

Sobredosi

Opinió 14 de Febrer de 2019 David Muñoz 0

Oda als videoclubs substituïts per supermercats Sobredosi

Avui estic deprimit. Necessito una mort ràpida i discreta. Ja n’he tingut prou d’aquesta pantomima. Em sap greu començar tan fort però, amb cada dia que passa, la meva vida s’enfonsa cada vegada més en el pou intransigent de la decadència. Les suors fredes van i venen i les ganes de vomitar són cada vegada més grans. No, no és perquè hagi aspirat una línia quilomètrica de sals minerals caducades, és que m’han tancat el videoclub. Sense previ avís. Ja va ser molt dur superar la cancel·lació de Blood Drive, però això ja és merda d’un altre camp. D’un camp de dimensions abismals, que un cop t’hi endinses només queda l’horitzó i els primers indicis de conducta humana es veuen allà al fons, en una esplanada desèrtica, on una munió de maquinària pesada excava i excava per treure petroli.

L’ansietat que em provoca el fet de viure com un nòmada social augmenta a velocitats incalculables. Tot el que coneixíem fins ara ha quedat reduït a una gran taca negra i llefiscosa, a les primeres i potencialment últimes gotes del líquid de la destrucció. No soc un exagerat. No n’estic fent un gra massa. Deixeu que us en faci un paral·lelisme. Heu intentat cremar una bossa de te buida? Quan era més petit, teníem una monitora al menjador de l’escola que feia aquest tipus de performances. Performances, bona paraula, aquesta. Denota una pedanteria subtil, digna de ser ironitzada. En fi, el que feia era agafar una bossa de te i buidar-la, mentre ens explicava la història del viatge de l’home a la lluna. Quan la bossa s’havia convertit en una mena de medusa artificial, agafava un encenedor i calava foc a la base. La bossa s’enlairava de seguida, però als tres segons ja s’havia consumit.  La bossa en aquest cas representa el passat i l’encenedor, el canvi. El passat ha quedat volatilitzat. En tots els sentits. Vaig començar aquesta secció pensant que podria fer profit a les meves visites freqüents al videoclub però ja no n’hi haurà més. L’era de la tecnologia ha ensorrat els fonaments d’una cultura plena de meravelloses incomoditats. Com trobar-te la parella de torn intentant llogar sense èxit El Diario de Noa, i que et mirin com un degenerat quan et plantes a davant seu amb un exemplar de La novia del monstruo. Aquella falsa simpatia que forces en moments com aquest, fent veure que no passa res i que ningú se sent jutjat. Ni ells ni jo. És un gran representatiu de la conducta humana, la incomoditat. Si no ens sentíssim incòmodes, no seríem humans. Però ara? Ara tothom està amb el cul ben posat al sofà de casa seva, escarxofats damunt una piràmide de coixins mentre miren les novetats de la setmana. Ha estat la metamorfosi final.

La novia del monstruo

A Netflix ara hi ha Harry Potter. Totes vuit. Per aquest motiu he estat un temps sense anar al videoclub. Però fa un parell de dies vaig passar-hi per davant. SUPERMERCADO 7 DÍAS. El videoclub s’ha convertit en una botiga de queviures. Una altra puta botiga de queviures 24h! Encara que en part ho entenc. És difícil mantenir un negoci quan només et ve un client per setmana. O al mes. Internet s’ha carregat part d’un dels pilars de l’antiguitat. Els videoclubs.

Dit això, vaig a buscar la merda més gran que trobi a Netflix mentre m’enfonso cada vegada més en una pila de coixins de la comoditat. Els coixins de la depressió. Espero sortir-ne algun dia, però que sapigueu que les urpes del sofà són molt llargues i estan atentes a qualsevol moviment imprevisible. I la tele en aquest cas no és un bon aliat. Necessito aquella ratlla quilomètrica de sals minerals caducades per poder superar aquesta sobredosi de realitat concentrada. L’últim que s’esperaria el meu sofà abassegador és un brot psicòtic.

Sigueu responsables.

David Muñoz

David Muñoz Cine de trinxera

Si heu arribat fins aquí, és que heu acabat l’article. Mai he sigut un admirador de l’autopromoció. Soc massa gandul per això. En fi, no us explicaré res sobre mi perquè m’agrada pensar que soc misteriós, encara que sigui mentida. Tinc els dits massa curts per arribar de pressa a les tecles. I uns peus normals, ni grans ni petits. Normals.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*