‘La Sala’ un thriller amb clixés sexistes ‘La Sala’ un thriller amb clixés sexistes
La ficció espenyola presenta una dura crítica social ‘La Sala’ un thriller amb clixés sexistes

HBO ha estrenat recentment la sèrie espanyola La Sala, dirigida per Manuel Sanabria,  César Arriero i interpretada per Francesc Garrido,  Goya Toledo,  Raúl Prieto,  Natalia Rodríguez. El cinema i les sèries espanyoles han demostrat recentment que dominen l’art de la cinemàtica i brillen, molt especialment, en el terreny dels thrillers. Ara se’ns presenta la història d’en Yago Costa (Garrido), un policia expert en interrogatoris que, de sobte, un dia assassina el seu cap i amic (Prieto) de la comissaria on treballen junts. Tot i que pot semblar un spoiler, no ho és. Això passa als cinc minuts del primer episodi de la sèrie, ja que a partir d’aquest moment juga amb flashbacks per tal d’explicar diferents casos en els que ha participat en Yago com a investigador i que ha d’explicar el perquè del seu acte criminal.

La sèrie sap mantenir la tensió al llarg de tots els episodis, i en gran part es deu als primers 10 minuts. Un inici d’allò més desconcertant i que sap establir la base del que ha de venir. L’estructura de la ficció utilitza el sistema clàssic dels thrillers psicològics; els interrogatoris en clau periodística per explicar un fet que ja ha passat. No obstant això, La Sala sap combinar aquest fet amb altres característiques típiques del gènere negre, com una forta càrrega de crítica social o la investigació de casos de corrupció i tràfic. També és molt d’agrair que hi hagin sabut posar una forta crítica cap als mitjans de comunicació i la pressió política per censurar-los. Força a l’ordre del dia.

Mentre Yago Costa compleix condemna per haver assassinat el seu company, Luis Corbalán, decideix explicar la seva història en una periodista, la Sara (Rodríguez), per tal que en faci un reportatge i expliqui la realitat del cas. Només amb això ja ens dona a entendre que estem davant d’un assassinat molt més complicat del que la sang freda inicial ens feia pensar. Evidentment, la jove reportera accedeix al projecte i, càmera en mà, es planta a la sala per començar a gravar totes les entrevistes. Aquesta conversa és el tret de partida del qual se’n van tibant tots els fils per construir la història. La relació entre l’assassí i l’assassinat es va exhibint al llarg de tota la sèrie, amb tots els matisos possibles ja que els unia una gran amistat i deure, però també hi havia desavinences, especialment aquelles que els feia competir per l’amor de la Lola (Toledo), la jutge que porta la gran majoria de casos amb els quals els dos policies treballen.

Tot i que l’equip del film ho plantejava com un trencaclosques on l’espectador és qui ha d’anar encaixant les peces, és bastant previsible per on aniran els trets i com aniran acabant els casos que es van obrint. A part, els flashbacks no es plantegen en ordre cronològic. És cert que et van marcant si són mesos abans o després , però tot i així l’espectador es pot sentir una mica perdut i sovint s’ha de tibar de les relacions personals per saber què va venir abans i després.

Tot i així, el més preocupant de tot ha estat el sexisme i els clixés en els quals ha caigut la sèrie. Quan el personatge que interpreta Goya Toledo se’ns presenta per primer cop a la pantalla, un dels primers comentaris que sentim en boca del personatge de Luis Corbalán “¡Qué buena está la hija de puta!”. Però aquest no hauria de ser un problema, si no fos perquè els personatges femenins estan totalment condicionats pel seu sexe. El travelling de càmera que recorre el cos de la Lola quan se’ns presenta per primer cop ens vol fer veure que és una dona guapa, amb corbes i tot el que l’estereotip de dona “potent” ha de tenir, segons les convencions socials d’avui en dia. Un travelling que, per cert, no es fa ni amb en Yago, ni amb en Luis ni amb cap altre personatge. D’acord, la Lola ocupa una posició de jutge, la qual es considera força alta, però també se’ns explica que ho ha aconseguit per anar-se’n al llit amb altres homes. Això pot justificar aquest primer travelling, però potser això fa que caiem en falsos estereotips: les dones només poden pujar d’aquesta manera?

L’altra dona protagonista és la Sara, la periodista que busca poder explicar la vertadera història d’en Yago. La Sara transmetrà a en Yago les preguntes que es fa l’espectador, és a dir, és el nostre pont cap a la sèrie. Però estem davant de la marioneta d’en Yago, ja que les preguntes que la noia li fa ja les ha preparades anteriorment en Yago. Ell la prepara de manera que ella ni tant sols se n’adona, però trepitja per allà on el policia vol que ho faci. A més, és víctima de tot l’ambient carceller, masclista, per tradició o no. Fins i tot el policia que acompanya en Yago a cada entrevista s’hi veu en cor en ella, i fa ús de la ironia i el sarcasme per ridiculitzar-la i cosificar-la cada dos per tres.

Em sap greu que tots aquests clixés i estereotips facin malbé una ficció que em sembla d’allò més interessant, ja que més enllà de l’estructura i plantejament negre, sap posar sobre la taula temes calents i importants que impacten directament la societat. A més, entenc que darrere de tot el muntatge hi ha un munt de referents, però segurament el més evident seria The life of David Gale (2003), la qual planteja un argument molt semblant: estructura, narració i crítica. I de fet, és precisament per aquesta denúncia pel que crec que brilla tant la pel·lícula protagonitzada per Spacey i Winslet com la sèrie La Sala.

Veredicte

El millor: L’estructura que segueix i la denúncia social que planteja en clau de gènere negre

El pitjor: Estereotips i clixés en els personatges femenins

Nota: 6

Irene Solanich

Irene Solanich Cap de redacció d'El cinèfil

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*