Hollywood, la meca del cinema, o això diuen. Acció, terror, comèdia, drama o musical. Hollywood ha sabut tocar tots els gèneres i s’ha evocat a oferir-nos allò que creia que volíem veure, amb els riscos que això comporta. I que n’ha comportat, igual que de fracassos i encerts. Però, ara farem una mica de ciència ficció. Què passaria si Hollywood o qualsevol meca de cinema sabés què és el que volem veure en cada moment i en cada temps?
Bo McCready, un investigador de la història, i concretament del cinema ha publicat enguany un diagrama molt curiós i digne de perdre-hi una estona a Tableau Public un diagrama que analitza la popularitat de les pel·lícules en funció dels gèneres i dels anys. És curiós veure els pics que cada gènere ha anat generant al llarg dels temps i probablement causats o bé per al moment que es vivia o bé per algun gran hit del cinema.
No obstant això, Hollywood té els ulls posats en el futur, probablement per la forta competència que li ha sortit amb indústries emergents com la dels països asiàtics. És per aquest motiu que s’ha començat a fer recerca en un camp molt innovador que s’ha anomenat neurocinemàtica (en anglès neurocinema). El cinema es considera un art multidimensional, és a dir, capaç d’afectar la nostra estructura neurofisiològica de diferents maneres. Això vol dir que el nostre cervell s’activa de formes molt diferents en funció del que percebem, en el cas del cinema, del que veiem i sentim. Quan veiem una pel·lícula estructurada amb un fil narratiu el nostre cervell imita de forma conscient aquesta estructura. Aquesta imitació fa que el cinema ens afecti profundament. És el que en diem “connectar amb la pel·lícula”.
Tot i que ja fa temps que es fan investigacions sobre com certs tipus de pel·lícules afecten el nostre cervell, ara aquesta ciència pretén fer-se servir com a estratègia de màrqueting: per saber que volem veure en qualsevol moment. La indústria del cinema vol una radiografia de les nostres emocions per copiar-les a la pantalla. És a dir, volen crear el producte perfecte. Evidentment, això és molt subjectiu perquè el plaer que provoca una pel·lícula de terror en certes persones, segurament no serà el mateix que en d’altres, però amb això és precisament amb el que volen jugar.
Molt a la línia del neuromàrqueting, el fet d’aplicar les noves tècniques que s’estan desenvolupant en aquest camp, permetrà conèixer els estímuls i d’aquesta manera convertir les produccions en èxits rotunds, ja que es podran crear intencionalment les seqüències d’imatges així com l’optimització del missatge amb una major credibilitat i confiança per part dels espectadors. Cada vegada són més les empreses que utilitzen tècniques de les anomenades neurociències per aconseguir aquest objectiu. Paramount, Dreamworks, Fox, NBC, Sony o Discovery, entre d’altres, ja tenen equips de persones destinats únicament a aquest propòsit. L’objectiu? Seduir l’espectador a través de la retroalimentació del conegut com a neurofeedback. És exactament això el que s’ha denominat com a neurocinemàtica.
Els directors i guionistes reben tot de pistes sortides d’estudis neuronals per tal que sàpiguen què és el que vol el públic. Els estudis es duen a terme amb subjectes de diferents edats, diferents gèneres i procedències per aconseguir una gamma més alta d’estímuls i de respostes. D’aquesta manera s’obté una idea general que és el que busca la gent en un film. Les ressonàncies magnètiques funcionals, les electroencefalografies, l’Eye- Tracking (anàlisi ocular) i altres mesures biomètriques són algunes de les tècniques que s’utilitzen per obtenir aquests resultats. És així com el cinema pot aconseguir quin personatge, espai, escenari o efecte espera l’espectador, segons explica Carl Marci, director de l’empresa Innerscope Research.
Un dels directors que més interès ha mostrat en el tema ha estat James Cameron. El guanyador de l’Oscar per la pel·lícula Avatar va voler provar la neurocinemàtica per obtenir dades d’aquest film. Mitjançant les proves neurològiques que hem mencionat anteriorment, el cineasta va obtenir uns resultats que demostraven que es necessita molta més activitat neuronal per processar una pel·lícula 3D que no pas una 2D. Aquest és un vídeo que mostra l’estudi neuronal del visionat d’Avatar:
Un altre director que també va voler intentar obtenir resultats de les seves pel·lícules va ser Tim Burton, el qual va sotmetre la seva Alice in Wonderland a la neurociència:
O el mateix va passar amb Harry Potter and the Half-Blood Prince:
A Espanya, i fins el dia d’avui, només hi ha hagut un film que s’ha sotmès a les tècniques de la neuriconemàtica. Es tracta de Resort Paraíso (2016). És una pel·lícula la qual es va crear a partir de les lectures extretes d’estudis neurològics previs, i, per tant, pionera en aquest camp. Per obtenir els resultats es va combinar un sistema d’Eye Tracking amb un mètode de resposta emocional que ja no requereix el tradicional casc sinó que fa servir un arc amb 14 sensors. Enrique García, el director, va crear un thriller de 85 minuts fent ús de les dades que va obtenir dels estudis neurològics. Va afirmar que va ser molt estimulant construir un film a partir de la neurocinemàtica i confessa que va ser tot un repte muntar una pel·lícula començat per darrere. Tot i que el film es va rodar el 2016, no va ser fins al 2018 que es va poder estrenar a sales de cinema. Protagonitzada per Rafa Castillo, Virgina De Morata i Héctor Medina, el film ens explica la història de l’Eva i en Pablo, un matrimoni que viu un dels seus pitjors moments. Marcats per una tragèdia que no poden superar, sense feina, ni casa, s’amagaran en un hotel on treballava l’Eva, però tancat per temporada d’hivern. Ella disposa de totes les claus d’accés i un pla per passar desapercebuts per la seguretat. No obstant això, de seguida els descobrirà en Saúl, un dels guardes disposat a fer-los passar una bona estona i a demostrar-los qui mana. D’aquesta manera, l’hotel es convertirà en una gàbia.
