Ho sé. No us esperàveu aquest títol. Impacta com el cop de puny d’un boxejador veterà a les vostres costelles. Les preguntes són cada vegada més complexes, però no sabeu com fer-les. Sabeu a què em refereixo, això està clar. A qui cony se li acudeix posar coño en el títol d’un article d’opinió. Això és una revista seriosa, creieu-me que n’estic totalment informat. Escric aquest article amb totes les pretensions de sonar seriós, més seriós que un moc inoportunament llefiscós que ha decidit sortir a donar una volta mentre feies una conferència. Jo soc el conferenciant. Aquestes línies i les següents són el moc. Seriositat, amics meus, això avui va de seriositat. I és que la delinqüència juvenil és un tema molt seriós. I delicat, sobretot delicat. Les drogues també son un tema delicat. Si en prens masses pots acabar amb el cervell fet pa torrat. Torrat de mala manera, amb sutge fins i tot, allò que si te’l vols menjar has de passar-hi un ganivet abans i raspar-ne tot el marro. El marró, perdoneu. El marro el deixa anar el cafè. He begut abans de venir, no em feu gaire cas. Tot i que la història és curiosa. Tranquils, ara d’aquí unes ratlles us parlaré de cinema.
El fet és que avui no tenia res a fer. Encara que l’aire gèlid de Centelles sigui un dels pitjors de Catalunya, m’he posat la jaqueta i he sortit de casa. Potser m’he passat amb això de “dels pitjors de Catalunya”, suposo que és perquè mai he anat fins La Cerdanya en ple més de gener. Això de la geografia no és el meu punt fort. En fi, de seguida que he sortit per la porta m’he encès una cigarreta per calmar la sensació d’hipotèrmia i me n’he anat al bar, on havia quedat amb uns amics. La situació és la següent: un grup de senyors bevent gots de Jack Daniels com si no hi hagués un demà, jo i els meus companys amb les mans buides. Un desafiament en tota regla. Uns senyors grans ens estan guanyant El fetge de ferro i no ho podem permetre. Ens posem al seu costat i plantem un bitllet de vint euros sobre la taula. Qui caigui rodó doblarà l’aposta, i anar fent fins que només en quedi un. Els senyors ens miren amb cara estranya, però insistim. Ara hi ha trenta euros a sobre la taula. I aquí em teniu ara, a punt de prendrem una Biodramina per calmar les nàusees. Tot i que potser no és bona idea barrejar les coses de la farmàcia amb les coses del bar. S’han quedat amb cent cinquanta euros de les nostres butxaques. Tot i triplicar les nostres copes abans que nosaltres arribéssim, ens han passat la mà per la cara. No aposteu si beveu, feu-me cas. I molt menys amb els senyors de seixanta anys que han viscut al bar tota la vida. La clau de la seva victòria, però, no ha estat la seva experiència. Ha estat el seu discurs. N’estic segur. Parlaven de política i de com reduir l’allau de delinqüència juvenil incipient al nostre país. Sí, quan deien país es referien a tota la Península Ibèrica. Què collons, es referien a tot Europa. La seva reflexió ha estat eliminar la venta de navalles als menors de setze anys. Quan han dit això, he tret la meva ni l’he posada a sobre la taula sense dir res. M’han mirat, pensant que els amenaçava i se m’han llençat a sobre. L’únic que volia era aconseguir crèdit per poder seguir bevent. I és ara quan parlo de cinema: per un moment m’he pensat que em clavarien la bandera al més pur estil dels vuitanta. Al més pur estil de Navajeros. Hi ha una escena en la qual El Jaro (José Luis Manzano) es veu acorralat per un grup de traficants en un bar. Si m’hi paro a pensar, no resulta tant descabellat. No us sona la pel·lícula? Sí, home, després dels èxits indiscutibles d’Alfredo Landa i abans que Almodóvar es fes mainstream. El cinema quinqui d’Eloy de la Iglesia. No? Bé, doncs us diré una cosa: que aquesta pel·lícula no sigui de visualització obligatòria a les escoles secundàries em posa nerviós. En comptes d’això ens hem hagut d’empassar Cadena de favores una vegada rere l’altre. Sembla que ens haguem tornat bojos.
Aquí hi ha hagut bon cinema sempre, tot i que el tema del doblatge és una altra cosa. Espanya té una de les indústries de doblatge més potents d’Europa, i imagineu-vos si és potent que fins i tot doblaven les pel·lícules en espanyol. Al castellà. En efecte, Navajeros està doblada de l’espanyol al castellà. Perquè si hi ha una cosa que fem bé és treballar per treballar. Per mantenir-nos entretinguts. No rieu, que és ben cert. Espanya és un dels països més treballadors del món, i la indústria del doblatge ho demostra. De fet, ara mateix tinc un doblador de textos. Li pago una misèria per la feina que té, que és intentar entendre cada paraula que he escrit en plena epifania borratxa i reescriure-la fins que el text cobri sentit. Pobre desgraciat, estudiar traducció tants anys per acabar fent-li la paperina a un borratxo.
A tot això, mireu Navajeros. No apunyaleu gent. No us drogueu gaire. I, sobretot recordeu: abajo el trabajo, porque ARRIBA ESPAÑA, COÑO!
