today-is-a-good-day

La doble càrrega de l’embaràs

- Advertisement -

Continuen arribant amb comptagotes els millors films de l’any (segons els guardons del Festival de Cannes). Aquest 8 de febrer aterra a la cartellera, des del Marroc, Sofia de la directora i guionista Meryem Benm’Barek. La cineasta va tornar de Cannes amb el premi al Millor Guió per una cinta que narra una història crua amb un estil hiperrealista i amb un gir argumental que fa que canviïs la perspectiva de tot el que has vist fins llavors. El fil conductor és un embaràs i un fill que la mare ni tan sols sabia que tenia. I, és clar, tenir un fill (i sexe) fora del matrimoni no només és un escàndol sinó directament un delicte.

- Advertisement -

El viatge de Sofia té dues aturades. La primera ens presenta el món de les dones (joves i grans) i com en ple segle XXI la societat marroquina continua relegant i menystenint la meitat de la població. En aquesta aturada, Meryem Benm’Barek ens mostra un panorama gris, trist mancat de música on sembla que la desesperança i la injustícia son el pa de cada dia. La segona aturada és la del contrast. Al costat de la família protagonista hi trobem una altra família totalment diferent amb la qual el pare de la Sofia hi té negocis entre mans. És un família rica, guapa, ben vestida, moderna; contraria a la tradicional, mediocre i simple de la Sofia. És en aquesta desigualtat en que farà èmfasi la segona part del film en la que la trama fa un viratge que descol·loca l’espectador i el fa anar per camins nous i emocionants.

- Advertisement -

La pel·lícula no seria el que és sense la interpretació de la protagonista Maha Alemi, que es fa seu el paper de mosquita morta fins al punt que et desespera. L’ajuden (i molt) les altres dones protagonistes la mare (Nadia Niazi) i l’amiga (Sarah Perles) que encarnen el passat i el futur del gènere femení com si fossin la cara i la creu d’una mateixa moneda (que és la societat Marroquina). També Son Doan fa una labor extraordinària de fotografia endinsant-nos en els colorits riads de Casablanca i en els ambients més glamourosos i opulents per donar-hi el contrast del que parlàvem. Sens dubte caldrà estar atent a la filmografia d’aquesta directora que amb només tres pel·lícules al currículum ha aconseguit, no només conquerir Cannes, sinó brindar-nos una història que funciona a nivell emocional i fins i tot documental.

Veredicte

El millor: condensa (amb la durada justa) crítica social, retrat generacional i antropològic en una història senzilla i a la vegada inesperada.

El pitjor: tanta sobrietat pot resultar excessiva.

Nota: 7,5

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents