Un estiu que no passarà a la història Un estiu que no passarà a la història
'Summer of 84' torna a les aventures juvenils vuitanteres Un estiu que no passarà a la història

L’arribada del fenomen Stranger Things l’any 2016 va suposar el punt àlgid del que podríem anomenar com la gran era de la nostàlgia en l’entreteniment. Bàsicament, aquesta tendència semblava assegurar l’èxit a tot allò que ens traslladi als anys 80 mitjançant la recuperació d’una estètica i uns elements narratius propis dels grans èxits cinematogràfics d’aquella època. No obstant això, arriba un moment en què repetir la mateixa jugada ja no val, i Summer of 84 n’és un clar exemple. La pel·lícula, dirigida per Anouk Whissell, François Simard i Yoann-Karl Whissell, inclou tots els ingredients preceptius (barri residencial, grup d’amics, bicicletes, walkie-talkies i un gran misteri per resoldre), amb el petit detall que els personatges ja són adolescents i que l’enemic és un assassí en sèrie. I poca cosa més. Summer of 84 ho confia tot a una fórmula que creu que funcionarà per inèrcia i s’oblida d’oferir quelcom genuí o distintiu.

En termes generals, no es pot negar que Summer of 84 es deixa veure amb facilitat. Arrenca amb cert impacte, planteja el misteri sense perdre el temps i manté un ritme força dinàmic durant tot el metratge; a més, sap captar mínimament l’atmosfera lúdica de l’època que retrata. Ara bé, la pel·lícula falla particularment en dos aspectes: no arriba a dotar els personatges del carisma necessari i no satisfà les expectatives generades quan arriba l’hora de la veritat. El guió de Matt Leslie i Stephen J. Smith es queda en el tràmit i no resulta tan astut com es creu. De fet, el seu intent de jugar a despistar amb les evidències és d’aquells que, un cop es coneix la resolució de la història, pot fer mosquejar, i amb raó, més d’un espectador. És cert que Summer of 84 busca un gir inesperat amb el seu final, però la sensació és que ja és una mica massa tard per convèncer-nos.

A banda dels referents que emula de forma evident, la pel·lícula hauria guanyat entitat si hagués establert un rumb concret en el seu to. I és que Summer of 84 mai resulta prou divertida per ser considerada una comèdia, ni prou inquietant per ser apreciada com a thriller; i encara menys com a exponent de gènere de terror. Els apunts còmics que aporten alguns dels personatges acaben sent anecdòtics, mentre que el misteri principal mai ens arriba a posar la pell de gallina. Tampoc el component sentimental que sembla afegir-se a la trama té prou ganxo. Per tot això, Summer of 84 queda en terra de ningú, sense més propòsit que el d’anar avançant fins la seva resolució. Per molt que la pel·lícula no faci res malament de forma flagrant, tampoc aconsegueix ser realment memorable en cap aspecte.

Més enllà dels encerts i errors que presenta pròpiament el film, la seva llosa principal és la mala elecció del moment en què se’ns presenta. Potser fa cinc anys Summer of 84 hagués tingut una millor rebuda, però ara que tothom ha vist Stranger Things és molt complicat no pensar en tots els aspectes en què la sèrie és superior. Fins i tot aquella Super 8 de J.J. Abrams funcionava clarament millor. I la comparació és necessària perquè essencialment totes són el mateix producte. Així doncs, la pregunta que caldria fer a Anouk Whissell, François Simard i Yoann-Karl Whissell és: per què calia presentar ara una pel·lícula que ofereix el mateix sense proposar res d’innovador? Si esperaven que Summer of 84 en tindria prou agafant el rebuf de les tendències, anaven errats. D’acord que tots hem acabat caient en l’encant nostàlgic dels anys 80, però tampoc no comprarem sistemàticament tot el que porti aquesta etiqueta.

Veredicte

El millor: La decisió amb què arrenquen els primers minuts.

El pitjor: No aconsegueix proposar res de nou en un terreny més que conegut per a la majoria d’espectadors.

Nota: 5

Martí Aragonès

Martí Aragonès M.A. Confidential

És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*