Sylvester Stallone, “el poltre italià” Sylvester Stallone, “el poltre italià”
La seqüela de Creed demostra una vegada més l’astúcia, l’habilitat i l’oportunisme de Sylvester Stalllone Sylvester Stallone, “el poltre italià”

Reconec que, com a espectador, el cinema que sol fer l’Stallone m’agrada molt poc, tot i que algunes de les seves pel·lícules m’interessin pel que representen socialment o políticament. En la darrera, Creed 2, la leyenda de Rocky (2018 – Steven Capler Jr. – Creed II), ha suavitzat la càrrega política però ha conservat la seva habitual exaltació del nord-americanisme, molt propera al America for the Americans del president Trump, que també es troba en tots dels seus films. Stallone sempre s’ha mostrat com un nord-americà convençut. Si repassem els seus primers Rocky, comprovarem que les seves diferents ideologies polítiques van variant d’acord amb la del president de l’època en què estan fetes, les defensen però no qüestionen mai el país.

També reconec que en Stallone és una de les personalitats més influents en el cinema nord-americà des de principis dels anys 70. Va començar a 24 anys fent una pel·lícula porno, The party at Kitty and Stud’s (1970), fet que li va valdre el sobrenom de “El poltre italià” (el seu pare va néixer a Itàlia), però després de fer de secundari en papers de dur en una pila de films, va aconseguir que es fes el primer Rocky (1976 – Jon Avildsen) i des d’aleshores està ocupant llocs principals a Hollywood.

Al llarg del temps, Stallone ha anat demostrant el seu olfacte i el seu instint de gran “animal cinematogràfic Hollywood style”, i el trobem darrere d’una gran quantitat de pel·lícules taquilleres, tot i que, sortosament els Oscars li han estat negats. Si com a actor és molt limitat, com a director ha fet films notables i en alguns casos ambiciosos com Staying Alive (1983), per exemple.

La seva carrera ha vingut marcada per dos personatges fonamentals, Rocky (del qual ha fet 8 pel·lícules) i Rambo (del qual n’ha fet 5 (la darrera està a punt d’acabar-se). I tot i que no hi figuri com a director, el podem trobar com a guionista, com a productor o com a actor. En aquest apartat ha continuat mostrant la seva intel·ligència i ha tret profit de les seves limitacions i ha adaptat cada personatge a les seves carències, encara que a vegades resulti patètic. Per exemple, en el primer Creed (2015) estava genial mentre que en el segon, el d’ara (2018), és una caricatura del primer. En les escapades com a actor fora dels seus dos personatges bàsics, no ha tingut cap mena de recança en auto parodiar-se com en l’exitosa sèrie Los mercenarios (The Expendables) que reuneix a velles estrelles de films d’acció, que viuen una segona joventut; noms com Harrison Ford, Arnold Schwarzenegger, Mel Gibson o Dolph Lundgren (que també surt a Creed 2) i més joves com Jason Statham o Wesley Snipes. Resulta curiós que Stallone com a actor en aquestes pel·lícules mostri més ductilitat i sentit de l’humor que en les que l’han fet famós.

La seva astúcia, olfacte, realisme i sentit de l’oportunitat les demostra una vegada més en aquesta nova sèrie, Creed, amb la qual vol continuar l’esperit de Rocky i, com que ell és massa vell (ara té 72 anys) per protagonitzar-les, escull a un jove (Michael B. Jordan) per convertir-lo en el seu alter ego, el del seu Rocky. A mi Stallone segueix sense agradar-me però és un dels grans noms que han fet possible la supervivència del cinema de Hollywood després del desmantellament dels grans estudis.

Àngel Comas

Àngel Comas Sense crispetes

Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*