‘Entre dos aguas’ i l’autor sense ombra ‘Entre dos aguas’ i l’autor sense ombra
Isaki Lacuesta juga a la realitat i a la ficció amb una seqüela encoberta de 'La leyenda del tiempo' ‘Entre dos aguas’ i l’autor sense ombra

Seria d’una candidesa desmesurada pensar que un autor pot deixar l’obra de la seva creació, desprendre-se’n i tallar la relació. Així com un noi creix i té tics i costums de la mare que l’ha criat, el cinema esbossa els mateixos reflexos del seu autor. No ens és aliena la idea que el cinema ens transporta a mons tan estranys i pròxims com puguem imaginar, mons creats a partir de les obsessions de qui somia. Almodóvar o Tarantino en són clars exemples ja que sovint compartimentem el seu imaginari en un univers separat per si sol. Tanmateix els directors tracen a les seves obres la seva ombra (temàtica, formal, intencional) per representativa que en sigui la ficció. O això és el que hauríem de creure.

entre-dos-aguas

És en aquesta tessitura que apareixen joies com Entre dos aguas, inclassificables, entre el documental i la ficció. L’única cosa que trauríem en net és el zel del realitzador per explicar la història i la perícia d’algú de l’escola de Joaquim Jordà. Isaki Lacuesta deixa que els personatges parlin ells tot sols, i s’acaba mimetitzant amb les seves veus fins a tornar-se petit, imperceptible. La cinta entra amb la força brutal d’un part (real), acompanyat per una saeta esquinçadora, i amb tot, després la veritat no deixa d’impregnar-se subtilment ara i adés, en detalls com la roba, les cigarretes de paper de diari, els tatuatges…

entre-dos-aguas

Allò real és suspendre una conclusió: no és el final del film la reparació de l’expresidiari protagonista, no ens porta de la separació a la reconciliació amb la seva dona, ni del pecat al baptisme purificador. Allò versemblant és que no es resolgui més enllà d’una mirada esperançadora, d’un canvi de to. La pel·lícula és tot el que ha de ser: una mostra d’aquest impàs difícil, de l’etern estiu d’algú que no vol vacances. La veritat ficcionada d’Entre dos aguas, confon i meravella categoritzar-la. La intel·ligència de recuperar protagonistes d’un documental de fa una dècada els dóna el relleu, el bagatge i l’entorn perquè com a espectadors consumim el seu relat sense punts morts, tot revisitant escenaris i flaixos de memòries que posen en valor les seves expectatives de la infància. S’hi observa el fracàs de la classe baixa, la marcada identitat familiar de l’individu aïllat, els costums de la perifèria… en resum, la nuesa de dos personatges anònims. Enguany s’està sospesant molt seriosament la pel·lícula arreu d’Espanya, i mai no serà un error que arreu tothom s’apassioni sobre els procediments i la mirada d’Isaki Lacuesta.

Veredicte:

El millor: El retrat d’una Andalusia ultraperifèrica peculiar.

El pitjor: la història de Cheíto té menys força que la d’Isra i pot semblar un accessori.

Nota: 9

 

Zep Armentano

Zep Armentano Freaky Picture Picture Show

He/She/Them. En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*