Crònica d’un home armat Crònica d’un home armat
'The old man & the gun' és l'última pel·lícula de Redford com a actor Crònica d’un home armat

Tot a The Old Man & The Gun gira entorn al temps. Hi ha nostàlgia, per bé que no sensiblera, una consciència de tempus fugit molt marcada, però naturalment hi ha molt més. Hom podria dir que l’adéu de Robert Redford a la interpretació, que no direcció, és un film enormement ambigu, fins a cert punt difícil de reflexionar-hi amb precisió; és més aviat un cúmul de sensacions intenses i imprecises que fan de la proposta quelcom molt diferent a una pel·lícula amb aire de comiat amb un repartiment compost d’actors provectes, que també.

La pel·lícula se centra en un personatge real: Forrest Tucker, qui des dels quinze anys, el 1936, va entrar i sortir de la presó sense parar fins que va morir el 2004 amb vuitanta-tres anys d’edat a la garjola. Un bon nombre que de vegades es va escapar (divuit cops amb èxit, i dotze fracassades), i durant diversos anys feia vida normal, si hom pot considerar-ho així, mentre es casava fins a tres cops sense deixar d’assaltar els bancs i alguns cotxes entorn a Texas i estats a tocar. Altrament, una filla ja crescuda i desconnectada d’ell vivia en algun lloc de Califòrnia.

Tucker va desenvolupar una tècnica de robatori peculiar. S’atansava ben vestit als mostradors amb un somriure, i sense perdre mai aquesta i encara menys el componiment, convidava l’empleat amb unes maneres exquisides que omplís de bitllets la bossa que li mostrava oberta. Naturalment, tota aquesta estampa anava acompanyada de la visió d’una pistola de gran calibre que acabava de convèncer el treballador de fer la farina plana, però mai no la va usar perquè no va caldre. Tots els afectats coincidien en l’extrema educació que desplegava sempre i en un somriure que semblava palesar felicitat.

Robert Redford (també ha coproduït el film) va interessar-se per Tucker a causa d’haver llegit un article del New Yorker, publicat el 27 el gener del 2003, signat per David Grann i que precisament intitulava The Old Man and the Gun, en què hom feia repàs dels atracaments més recents del subjecte. Redford, segons s’explica, va pensar en David Lowery perquè dirigís el film d’homònim títol des del moment que va veure la pel·lícula d’aquest intitulada Ain’t Them Bodies Saints, del 2013. Una cinta de proscrits, d’outlaws (amb Casey Affleck, un habitual del director), i molt en sintonia amb el que ha encarnat l’estrella al llarg de tota la seva vida de cinema. El projecte ha trigat cinc anys a ser una realitat, però de per mig Lowery ha tingut temps per familiaritzar-se amb Redford ja que aquest va participar en el següent film del director, Peter’s Dragon, per a Disney. Lowery encara va fer un segon llarg independent, el cèlebre A Ghost Story.

Tal com apuntàvem abans, Robert Redford va anunciar que aquest seria el seu darrer film com a actor; la producció i la direcció, als seus vuitanta-dos anys, encara s’hi veu amb cor d’afrontar-les. Això afegeix al film alguns extrems i peculiaritats. D’una banda és un adéu que tanca la carrera d’un actor amb un personatge que li ha estat sempre molt volgut: l’outsider, aquell que tot i haver transgredit la llei té una part sòlida de raó que qüestiona com s’interpreten les lleis, els mecanismes, els homes que les apliquen. Potser no ha estat tant la llei com la manera en què s’interpreta aquesta allò que ha denunciat Redford tota la seva vida. L’actor sempre ha abordat personatges amb un elevat component individualista revestits d’una dignitat que els situa per damunt del bé i del mal; sempre hi ha motius, una raó superior que els justifica i que automàticament posa el públic de la seva part. No és res nou; actors com Paul Newman o Marlon Brando sovint han abordat aquest mateix model. Hollywood ha sabut de sempre, en una confederació que s’ha forjat a base d’individualisme i determinació extrema, que el públic es posa del cantó del rebel i reprova els entrebancs que posen les administracions i l’autoritat establertes, que són entesos com a murris i malintencionats.

En sintonia amb això, potser s’interpretaria adient un darrer paper que connectés l’actor amb aquesta imatge. El director fins i tot empra imatges de Redford del film The Chase, d’Arthur Penn, per tal d’il·lustrar les fugides de Tucker quan era jove. Ara bé, Lowery ha admès que sempre ha tingut davant l’outlaw un sentiment dual contradictori: d’una banda l’atrau, de l’altra sent rebuig, o dubtes ètiques pregones. Per això ens sembla peculiar la manera com Tucker queda en aquesta pel·lícula. Els personatges de Redford, fins ara, eren uns rebels que amb la seva veritat s’instal·laven d’alguna manera en els valors superiors: les administracions, els homes que les maneguen s’equivoquen, operen malament, fins i tot malignament, com dèiem, però hi ha outlaws que amb la seva actitud, i potser sacrifici, tornen a posar les coses a lloc: hi ha un sotrac, se n’extreu un valor ètic, de veritat superior per la qual la societat hauria de regir-se de nou i per sempre. Forrest Tucker va  tenir una infància desgraciada en una família treballadora i desestructurada, que hauria estat útil emprar per justificar una vida de delinqüència i presons, però Lowery, autor també del guió, no esmenta això. Es desentén d’allò que ha pogut forjar Tucker tal com és.

Redford encarna un outlaw que en aquesta ocasió no necessita revestir-se de particular dignitat. Sembla que roba perquè sí. La felicitat que l’embarga va visiblement més enllà de quedar-se amb els diners, és evident que el diverteix, que s’ha tornat una raó d’existir. La seva relació amb Sissy Spacek, a qui coneix mentre l’utilitza com a coartada en la fugida del robatori que acaba de cometre a l’inici de la cinta, una texana amb ranxo i cavalls que s’enamora incondicionalment d’ell i que accepta finalment la seva condició de lladre que va a la garjola, sens dubte és la seva darrera oportunitat, el seu darrer escalf en l’hivern de la vida. Però amb vuitanta i escaig d’anys, ni això és suficient perquè deixi de ser el que és, la seva veritable raó d’existir. Tucker no és un outlaw habitual per a Redford. Rere d’ell no hi ha valors superiors, només un home que va vivint el moment i fa del robatori com diu “no una manera per poder viure, sinó la raó de viure en si mateix”, el que de retruc sembla dir sotto voce que qualsevol altre extrem no val gaire la pena.

Vist així, el film resulta tan cínic com pot ser Manckiewicz a There Was a Crooked Man, on l’alcaid acaba associant-se amb el malfactor decebut de la llei i l’ordre. Ha tirat la tovallola Redford? Un demòcrata convençut que sovint mira els humils perquè el seu origen és igualment humil. Finalment ha arribat a la conclusió que aquest món no hi ha qui el canviï i prefereix quedar-se amb l’individu coherent i fidel només amb si mateix i prou? En aquest cas estaríem parlant d’un nou Redford, més cínic i nihilista. L’actor no ha dit pas la seva darrera paraula, però Deu n’hi do. La interpretació queda oberta.

El film és un vehicle per a l’actor, al qual acompanyen velles glòries, fet que dona al producte un feeling amb probabilitat volgudament nostàlgic. A banda de l’excel·lent Sissy Spacek, Lowery hi adjunta dues glòries icòniques com ara són Danny Glover i Tom Waits com a companys de robatoris, i Keith Carradine. El jove vindria a ser Cassey Affleck, actor present a diversos  films de Lowery, que aporta al seu personatge, l’inspector John Hurt, una essència deprimida que li és de per se força adient. John Hurt empaita Tucker, com va ser a la vida real, sense aconseguir enxampar-lo, però el que esdevé peculiar és la progressiva fascinació que sent pel lladre. Home casat i ple de responsabilitats, albira en Tucker, intueix, algun tipus de llibertat, de genuïnitat, que li resulta irresistible.

Tot i que Lowery impregna el film de cert esperit vital, animat, amb moments còmics, de selling power, de certa èpica tan propis dels films de l’actor, també hi ha determinada cosa lírica de la qual Lowery no solament no se’n desprèn sinó que incrementa. El vertigen davant el temps, i l’escampada de sentiments intensos de què el director feia gala a A Ghost Story, també hi són aquí aplicats a un relat de fets concrets tot i que d’interpretació imprecisa. És indubtable que la cinta parla amb tristor continguda de la caducitat del regal de l’existència, i potser s’albira per darrere de tota la carcassa també el vertigen d’una visió còsmica com ara la que era central a A Ghost Story.

Pel que fa a la factura, Lowery ha optat per rodar en súper 16mm, i després ha retallat l’enquadrament per donar una finestra en scope. Naturalment, això redueix la qualitat de la imatge a la qual ens hem habituat amb la gravació digital, però s’aconsegueix impregnar el producte d’una sensació setantera genuïnament cinematogràfica que sembla homenatjat l’actor, puix que, tot i que la cinta es desenvolupa als anys vuitanta, els anys seixanta i setanta potser són els millors de Redford, i la factura del producte recorda aquells temps, com si hagués estat rodat  en aquella època. Només trobaríem un problema, i aquesta és la decisió de rodar una part important del film en enquadraments tancats, de primer pla, tendència actual que arruïna moltes cintes i que als anys setanta i vuitanta no hauria passat.

Altrament, Danial Hart, un altre habitual de Lowery, ha compost una banda sonora de jazz vital que, a banda adir-se amb els setanta i part dels vuitanta, resulta excel·lent. El cinema de Hollywood va usar sistemàticament i afortunada el jazz fins que als vuitanta tot se’n va anar en norris.

Vet aquí un cineasta que culmina una carrera, Redford, i un altre que no fa sinó consolidar la seva i atreure l’atenció, David Lowery.

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*